18 d’agost 2012

"Crédito a muerte" (Anselm Jappe, 2011)

Llegeix aquest article en espanyol al blog Surca la tierra.

Crédito a muerte. La descomposición del capitalismo y sus críticos. Anselm Jappe. Ed. Pepitas de Calabaza, Logroño, 2011. Edició original en francès: Crédit à mort : la décomposition du capitalisme et ses critiques, Ed. Lignes, 2011.

He parlat ja dues vegades d'Anselm Jappe en aquest blog: la primera amb motiu del seu llibre sobre Guy Debord, i la segona pel seu recull d'articles de diversos autors (la meitat del propi Jappe) El absurdo mercado de los hombres sin cualidades. Avui parlaré del seu llibre més recent, Crédito a muerte.

Es tracta també d'un recull d'articles, en aquest cas tots escrits per Jappe. Els textos continuen aprofundint en la teoria anomenada crítica del valor, una escola de pensament iniciada pel grup Krisis i especialment per Robert Kurz,  la dissortada mort del qual hem hagut de lamentar ara fa un mes.

Aquesta teoria es basa en situar la crítica del fetitxisme de la mercaderia, de Karl Marx, en el centre de l'anàlisi crítica del capitalisme, i com a pedra angular d'una possible ruptura amb aquest sistema. Assenyala la necessitat de superar valors essencials en què es basa aquest sistema: el treball, la mercaderia i el diner.

La integració parcial de les reivindicacions sobre la distribució dels beneficis capitalistes, i la modernització del capitalisme en les societats amb democràcies més avançades, han fet que l'anàlisi crítica ja no es pugui limitar a la denúncia d'un "injust" repartiment de les rendes del capital, com feia el marxisme de la lluita de classes. I si la solució no pot passar només per la redistribució o la reapropiació és perquè el mecanisme de generació de valor de canvi capitalista és en si mateix insostenible.

El capitalisme està en una fase de declivi irreversible, i s'acosta a la seva fi. I no només per l'esgotament accelerat dels recursos naturals (provocat per la seva pròpia cursa cap a la generació de valor), sinó perquè el seu funcionament intern està condemnat a l'esgotament. En efecte, el mecanisme de generació de valor, la valorització del capital ("treball mort") per mitjà de l'ús del treball, té uns requeriments que l'empenyen necessàriament al col·lapse. Cada cop és necessari utilitzar tecnologies més sofisticades, per no quedar apartat de la cursa del valor pels competidors. Però en fer-ho, es redueix la quantitat de treball viu efectivament necessari, mentre augmenta la necessitat de capital. La relació treball/capital va minvant i cada mercaderia produïda conté una quantitat inferior de treball. Com que en última instància el treball és l'única font de generació de diner, el sistema tendeix a apropar-se assimptòticament a un límit intern: menys treball en cada mercaderia, menys generació de diner, menys benefici capitalista.

Parlant en termes químics, el capitalisme té un reactiu limitant en el treball, i no pot continuar sense aquest; no perquè així no es puguin produir mercaderies, sinó perquè no es produeixen diners per comprar-les. D'aquí aquesta sensació de que tenim tecnologies de sobres per produir mercaderies que cada vegada menys gent pot comprar. Com es pot aspirar a vendre cada cop més, si cada cop es necessita menys treball i per tant es genera menys diner? La globalització del mercat ha diferit el col·lapse, però no l'evitarà. No es pot mantenir per sempre un creixement simultani en tots els estrats del mercat mundial.

Jappe identifica un element central que ha retardat el col·lapse del capitalisme: el crèdit. El crèdit es basa en el diner que s'espera generar en el futur, no en el diner efectivament existent. El domini de la imatge caracteritza la forma moderna de la mercaderia en la societat de l'espectacle (seguint Guy Debord, l'espectacle és capital en un grau d'acumulació tal que s'ha transformat en imatge). En un món així transformat, dominat per la representació, on "allò veritable és un moment d'allò fals", el menys que es pot esperar és que el diner s'aposti a guanyar a si mateix, fent-se trampes al solitari de la creació real de valor de canvi.

El llibre conté la fosca profecia d'un futur en què el capitalisme s'esfondra, però en què no podem preveure què vindra després: quelcom millor, o quelcom encara pitjor. L'objectiu central de l'obra és posar de manifest les categories conceptuals que la vida dins el capitalisme ha anat gravant en nosaltres, i que formen part del problema i per tant han de ser superades, ja que no serveixen per a la vida en comú més enllà del capitalisme.

Les idees exposades a Crédito a muerte ens permeten veure i pensar amb més claredat sobre el món actual. La seva anàlisi, si bé no té una traducció fàcil en accions de canvi radical, ens prepara millor per a un futur en què serà necessari superar el capitalisme, començant per abandonar el marc de pensament per ell imposat.
___
  
Podeu trobar aquest llibre a la llibreria La Rosa de Foc, Carrer de Joaquim Costa, 34, el Raval, Barcelona.

2 comentaris:

alberto garcia ventura ha dit...

Bon resum del llibre. Gràcies. Esperem que hi hagi més persones que s'animin a llegir-lo i transformar la seva manera de veure els esdeveniments politico-econòmics i aconseguir un grau de crítica en la seva vida cotidiana.

Anònim ha dit...

Efectivament, el problema de la “teoria del valor-treball”, que data d'Adam Smith en la seva primera formulació, ha deixat de ser vàlida. La suma dels productes financers derivats ha passat del 0,01 del PIB mundial (1970) a representar el 1.600% de l'actual PIB (2011), resultat del baix rendiment de les inversions i, per tant, del benefici necessari del capital per a la seva reproducció. És a dir, el guany és una posta sobre un futur imaginat i sobre uns béns materials equivalents a més d'una Terra.

Mantenir el foc d'aquesta caldera de fantasia exigeix manxar de manera permanent. L'arquitecte Josep Maria Montaner explica com es construeix una bombolla sobre el relat d'una Barcelona inesgotable i de somni (un malson per nosaltres); i d'uns clients “emergents” sembla que aliens al caràcter global del capitalisme i els seus sotracs.
http://ccaa.elpais.com/ccaa/2014/04/09/catalunya/1397066103_197640.html

El crit majoritari del 15M va ser “virgencita, virgencita, que me quede como estoy”. Tot el sistema econòmic i polític reposa sobre la creença compartida de la seva realitat. Els mercats, sobre la creença que negocien quelcom més que fum. La gent, sobre la creença que “la lluita” pot fer revenir aquell capitalisme de l'Estat del Benestar. Aquí les manxes es diuen Guanyem Barcelona, Podemos, etc. Aquest últim, amb voluntat de partit “catch-all-party” i conceptes com “la casta” i “el hombre corriente”, recupera el llenguatge populista del “Fronte dell'Uomo Qualunque”, que ha restat a la memòria dels italians com un partit filo-feixista.
http://www.youtube.com/watch?v=Qx93hrOaz-A

Si traiem el rèdit polític que es vol ara extreure, les lluites contra els desnonaments o per la conservació amb caràcter públic del sistema sanitari o educatiu, semblen tenir tota la legitimitat del món. Però aquestes “lluites”, de pobre resultat pràctic, han ignorat conscientment qualsevol caràcter crític. Semblaria que l'escola pública no ha estat una fàbrica d'ignorants o que la sanitat pública no ha estat sempre un negoci corrupte i perillós per la salut. L'aliança entre funcionaris i “classes mitjanes” ha esborrat alguns capítols de la història. Aquests “treballadors de la salut” valdria més que comencessin ja mateix a imitar als grecs.
http://projectkairos.net/video/centros-sociales-de-salud-autogestionados/