Ves al contingut principal

"El absurdo mercado de los hombres sin cualidades" (Anselm Jappe, Robert Kurz, Claus Peter Ortlieb, 2009)

Llegeix aquest article en espanyol al blog Surca la tierra.

Anselm Jappe, Robert Kurz, Claus Peter Ortlieb: "El absurdo mercado de los hombres sin cualidades. Ensayos sobre el fetichismo de la mercancía." Ed. Pepitas de Calabaza, Logroño, 2009.

El llibre que avui comento és un recull d'assajos sobre la crítica del valor, presentats amb una introducció d'Anselm Jappe. Quatre dels textos són del propi Jappe, dos són del teòric crític alemany Robert Kurz, i un de Claus-Peter Ortlieb. Els dos últims pertanyen al grup que va fundar la revista Krisis i més tard, Exit!.

Convé abans que res situar aquestes teories en el seu context.

L'economia s'ha apropiat de la lògica i el llenguatge del nostre món. Se'ns presenta com una realitat autònoma la naturalesa de la qual resta fora de discussió. Al culte al mercat que s'instaurà durant el segle XX s'hi ha afegit l'exigència que els estats ajudin aquest mercat, és a dir, que en facin de lubricant per afavorir-ne un creixement més ràpid. És considerat un mal governant aquell qui no actua d'aquesta manera.

Aquesta semàntica, que es fa passar per "natural" o neutra, no és gens innocent, sinó que reflecteix i reforça la submissió de la vida a una part de la realitat que se n'ha escindit i se'ns mostra reunificada en la separació, per a ser contemplada: l'espectacle. Aquest és el concepte introduït per Guy Debord, i que consisteix en última instància en el moviment autònom de la mercaderia, reproduïnt-se tautològicament en una espiral de creació de valor de canvi, de producte acumulat abstracte d'una activitat econòmica que escapa al control d'aquells qui l'han creada.

La crítica del valor recupera i actualitza la crítica al fetitxisme de la mercaderia i al devastador efecte que aquest té en el nostre comportament social. Aquesta crítica fou introduïda per Karl Marx a El Capital i influencià el pensament de György Lukács, Guy Debord (i tota la Internacional Situacionista) i Jean Baudrillard. Segons la crítica del valor, la crisi real que viu la nostra societat no té a veure amb les turbulències i les oscil·lacions cícliques d'un suposat mecanisme imparable de "generació de valor econòmic". Més aviat és una crisi estructural que ens situa en l'etapa històrica que durà al col·lapse de l'actual sistema. De fet el capitalisme ja ha entrat en una fase terminal, en la qual quedarà més palès l'esgotament del seu element central, l'acumulació de valor de canvi.

Els textos inclosos al volum són:
  1. Introducción a la edición castellana, d'Anselm Jappe.
  2. El absurdo mercado de los hombres sin cualidades, d'Anselm Jappe. (En portuguès)
  3. Los intelectuales después de la lucha de clases. De la nueva aconceptualidad a un nuevo pensamiento crítico, de Robert Kurz.
  4. Las sutilezas metafísicas de la mercancía, d'Anselm Jappe. (En espanyol)
  5. Luces de progreso, de Robert Kurz.
  6. Sic transit gloria artis. El "fin del arte" según Theodor W. Adorno y Guy Debord, d'Anselm Jappe.
  7. Objetividad inconsciente. Aspectos de una crítica de las ciencias matemáticas de la naturaleza, de Claus-Peter Ortlieb.
  8. ¿Crítica social o nihilismo? El "Trabajo de lo negativo" desde Hegel y Leopardi hasta el presente, d'Anselm Jappe.
La introducció d'Anselm Jappe conté una síntesi de les idees més importants. En cito uns fragments:

La crítica del valor afirma que el capitalismo no está viviendo una fase de expansión triunfal ni constituye, en forma de democracia y economía de mercado, un estado final e insuperable de la humanidad. La revolución microelectrónica ha acelerado el agotamiento de la dinámica de acumulación del capital; agotamiento que era ya inherente a sus premisas, esto es, a la doble naturaleza del trabajo como trabajo concreto y trabajo abstracto. Sólo en recurso cada vez más masivo al "capital ficticio" de los mercados financieros ha impedido, durante los últimos decenios, que esta crisis de la economía real llegara a estallar. La crítica del valor es, como toda la teoría del valor de Marx, una teoría de la crisis; y no de una crisis cíclica de crecimiento, sino de una crisis final. (...)

La indiferencia hacia cualquier contenido, subordinado a la mera cantidad de valor -y, por tanto, de dinero-, no sólo explica por qué este sistema tiene que devastar necesariamente a la naturaleza y al hombre, arrojándolo todo a la gran hoguera de la valorización; esta indiferencia constitutiva plasma también la propia vida anímica de los que viven en una sociedad de la mercancía. El fetichismo de la mercancía es precisamente eso: una forma a priori, un código simbólico inconsciente, previo a toda forma posible de acción y de pensamiento. El capitalismo ya no es un sistema que oprime desde el exterior a unos sujetos humanos sustancialmente distintos del sistema mismo. Hoy en día, el capitalismo crea unos sujetos que ven en el mundo entero unos simples medios para realizar sus propios intereses. Semejante incapacidad de reconocer la autonomía del mundo exterior al Yo caracteriza, por un lado, a la filosofía moderna a partir de Descartes y de Kant; por otra parte, en la época de la "cultura del narcicismo" (Christopher Lasch), se ha convertido en un fenómeno de masas. Esta relación puramente instrumental con el mundo -con los otros seres humanos, con la naturaleza y, finalmente, con cualquier cosa dada fuera de la abstracta voluntad del Yo, empezando por el propio cuerpo de uno- ya no se puede reducir a ninguna estructura de clase social. La acción continua de los mass media y la eliminación simultánea de la realidad y de la imaginación en favor de una chata reproducción de lo existente, loa "flexibilidad" permanentemente impuesta a los individuos y la desaparición de los tradicionales horizontes de sentido, la devaluación conjunta de lo que constituía una vez la madurez de las personas y de lo que era el encanto de la niñez, reemplazados por una eterna adolescencia embrutecida, todo eso ha producido una verdadera regresión humana de grandes dimensiones, que puede calificarse de barbarie cotidiana. No faltan descripciones, a veces agudas, de esos fenómenos, pero los remedios que proponen son ineficaces o trivialmente reaccionarios (cuando se propone la simple restauración de las autoridades tradicionales). Sólo a partir de un cuestionamiento radical de la lógica de la mercancía se pueden entender las raíces profundas de tales tendencias a la deshumanización. (...)

La mercancía y el trabajo, el dinero y la regulación estatal, la competición y el mercado: detrás de las crisis financieras que vienen repitiéndose desde hace veinte años, se perfila la crisis de todas esas categorías, las cuales -cosa que nunca se recuerda lo bastante- no forman parte de la existencia humana desde siempre ni en todas partes. Se han apoderado de la vida humana a lo largo de los últimos siglos y podrán evolucionar hacia algo diferente: algo mejor, o algo todavía peor.

En el primer assaig, "El absurdo mercado de los hombres sin cualidades", Jappe aprofundeix en les mateixes tesis i comenta com la "lluita de classes" fou en realitat una lluita dels treballadors per integrar-se en el capitalisme.

El segon assaig, de Robert Kurz, analitza el comportament dels anomenats "intel·lectuals", que en la seva majoria no fan més que riure les gràcies al mercat, proporcionant-li pensaments d'autoajuda ad hoc: "Para tener éxito tienes que creer en algo, no importa en qué." Tot seguit considera alguns intents de fer una investigació històrica més rigorosa i passa a analitzar el Marx que ha quedat obsolet perquè ja ha acomplert el seu paper: convertir els treballadors assalariats en subjectes dineraris i jurídics burgesos de ple dret. Aquest seria el Marx de la "modernitat". Kurz el contraposa al Marx de la crítica radical a la mercaderia i el diner, el qual considera encara vigent.

Hay que salir a tientas del laberinto de la modernidad, guiándonos por el tenue hilo de Ariadna de la crítica radical marxiana -aún forzosamente abstracta e incompleta- de la mercancía y del dinero. El concepto marxiano de fetichismo, una vez liberado del lastre del viejo marxismo del movimiento obrero, se podría ampliar -o hacer reconocible- mediante una crítica del propio fetiche del trabajo. En problema ya no es la "explotación" en la forma-valor, sino el trabajo abstracto mismo, esto es la utilización abstracta y empresarial del ser humano y de la naturaleza. (...)

Hay que liberar este mundo unificado de la forma-mercancía, conservando a la vez su nivel civilizatorio, sus fuerzas productivas y sus conocimientos. Tal es, en escuetas palabras, la próxima tarea histórica, la que ahora "toca" y que el marxismo obrero había marginado y postergado a un supuestamente lejano futuro.

La proximitat amb les idees dels situacionistes és evident. Mig segle després, la crítica continua tenint els mateixos temes centrals al seu programa: la superació de la forma-mercaderia i la societat de l'espectacle, l'ús lliure del temps i l'espai, la creació conscient de la realitat social i de la història a partir de relacions socials entre les persones no mediatitzades per les imatges.

El paper de l'art a partir de les tesis de Guy Debord i Theodor W. Adorno, segons Anselm Jappe; i la utilització capitalista de la llum per envair els sectors que fins aleshores se li escapaven (la foscor equival al descans, al no treball, a l'activitat lliure fora de l'esfera tautològica del treball-consum), en l'anàlisi de Robert Kurz; són els interessants temes d'altres articles publicats en aquest volum.

En un món dominat pel culte al creixement i a la generació de valor de canvi, fins al punt d'amenaçar la pròpia supervivència de l'espècie; en una societat de l'espectacle en què el pensament majoritari està al servei de la pròpia acumulació de mercaderies-imatges, es fa necessària l'exploració d'idees com les aquí exposades. Perquè hi ha en elles una crítica coherent, una dosi inusual de lucidesa i de contextualització històrica, que ajuda a explicar els desastres que avui vivim, pas imprescindible per a qualsevol intent d'esbossar-ne una via alternativa.

Enllaços d'interès
  • Antivalor, en portuguès. Excel·lent secció de textos.
  • Exit!, en portuguès. Secció Robert Kurz i autores, entre d'altres. Inclou un índex general de la revista.
  • Grupo Krisis. Inclou textos en diversos idiomes.
  • Anselm Jappe ha escrit sobre la crítica del valor i la crítica del treball a nombrosos articles. Un de molt relacionat amb el preàmbul del llibre comentat (de fet, en comparteix alguns fragments) és Crédit à mort, aparegut a la revista Lignes, núm. 30, París, octubre del 2009. En cito: "Les différentes crises – économique, écologique, énergétique – ne sont pas simplement « contemporaines » ou « liées » : elles sont l’expression d’une crise fondamentale, celle de la forme-valeur, de la forme abstraite, vide, qui s’impose à tout contenu dans une société basée sur le travail abstrait et sa représentation... dans la valeur d’une marchandise." Actualització (18 d'agost del 2012): Comentari sobre "Crédito a muerte" (Anselm Jappe, 2011).
___

 Podeu trobar aquest llibre a la llibreria La Rosa de Foc, Carrer de Joaquim Costa, 34, el Raval, Barcelona.

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

"Obres púbiques" (Manuel de Pedrolo, 1991)

A part de materials d'altres gèneres, dues són les novel·les de Manuel de Pedrolo que es van publicar pòstumament: Obres púbiques i Tants interlocutors a Bassera.

Escrita originalment el 1971, Obres púbiques no va poder ser publicada en el seu temps, perquè es tracta d'una novel·la pornogràfica. No estem davant d'una història mediocre amanida amb escenes de sexe per animar el lector, sinó d'una estructura narrativa sorprenent, dissenyada en un primer nivell per estar completament al servei dels actes sexuals que en són els amos absoluts; però tenyida amb pinzellades de crítica sociològica, de tristor per un món que no pot romandre, i de la mala bava contra l'ordre establert que és marca de la casa Pedrolo.

He escrit a vegades que hi ha obres que m'han ajudat a dibuixar el paisatge de la llunyana Amèrica: la Lolita de la fugida, les pel·lícules de Hal Hartley o recentment la New Orleans d'A Love Song For Bobby Long. La comunitat nord-americana que retrata Manu…

Les illes de Venècia

Després de la meva segona estada a Venècia he completat l'article sobre aquesta ciutat, però m'ha quedat molt llarg. Per això he decidit separar-lo en dos: un dedicat a l'illa central de Venècia, i l'altre, aquest que estàs llegint (o preguntant-te per què hauries de llegir), dedicat a les seves illes.

LES ILLES DEL SUD

Diverses illes estan a molt poca distància en vaporetto del nucli central de Venècia. S'hi pot accedir fàcilment des dels Záttere de Dorsoduro, en el cas de La Giudecca i San Giorgio Maggiore; o des de San Zaccaria, una parada de vaporetto propera a Piazza San Marco.

1. La Giudecca. No ho diguis a gaire gent, però La Giudecca, una illa allargada separada de Dorsoduro només per l'ample canal que porta el seu nom, és un dels llocs on millor es conserva l'aire del poble venecià. La història de l'illa a la primera meitat del segle XX és marcada per l'activitat industrial, però després de la Segona Guerra Mundial aquesta activitat es va anar…

"La Plaça del Diamant" (Joan Ollé i Carles Guillén)

La plaça del Diamant, de Joan Ollé i Carles Guillén, basada en la novel·la de Mercè Rodoreda. Direcció: Joan Ollé. Escenografia i vestuari: Serge Marzolff. Il·luminació: Lionel Spycher. Música: Pascal Comelade. Intèrprets: Montserrat Carulla, Mercè Pons, Rosa Renom. Teatre Borràs, 21/9/2004.

Veus més qualificades que la meva poden éxplicar per què La Plaça del Diamant (Mercè Rodoreda, 1962) és una obra cabdal de la literatura catalana. Jo només puc dir que quan la vaig llegir fa anys em va produir una profunda impressió, i això és així per la combinació de dos elements rellevants: d'una banda el seu argument, aquesta història de supervivència que és ben pròpia de la Catalunya del segle XX, i al mateix temps, universal; i de l'altra el seu estil psicològic, que impregna i caracteritza la totalitat de l'obra, i sense el qual La Plaça del Diamant seria una altra cosa, potser igual de popular però en el fons molt més modesta. Dit això, tampoc no llegeixo moltes novel·les ni m&…