Fotografiant somnis

Caminava pel centre de la ciutat i volia comprar una barra de pa. Al forn més proper ja no en quedava, i vaig baixar fins a una gran plaça on hi havia diferents parades. En una d’elles vaig demanar una barra de pa, però la dependenta no m’entenia bé. “Pa! Pa!”, vaig insistir. Ella em va donar una resposta incoherent i vaig decidir anar-me’n, disgustat per aquella incomprensió. Per un carrer de més avall hi havia diversos restaurants a l’aire lliure, amb les taules repartides en grans terrasses d’ambient informal. Gent dinant i prenent alguna cosa. Vaig caminar ràpid per aquesta zona i en passar-la vaig tornar a pujar, dibuixant en el meu recorregut el tercer vèrtex d’un quadrat imaginari.

Aleshores va passar quelcom inusual. Vaig aturar les meves passes i vaig mirar a la meva dreta. Davant meu s’obria un ample canal, solcat per barques i vaixells. La llum del sol donava a l’aigua un blau brillant. A banda i banda del canal s’hi alçaven elegants edificis.



D’alguna manera vaig adonar-me que estava somiant. Aquesta imatge no durarà, vaig pensar; en uns instants deixarà d’existir. Però, i si li faig una foto? La fotografia gravarà la imatge, perquè no pot gravar una altra cosa; la imatge és real, la tinc davant dels meus ulls; el que no és real és el món que la conforma. Si trec la càmara... no, no porto la càmara a sobre. Només he sortit una estona a comprar, i per tant no porto la càmara. Però puc fer la foto amb el mòbil.

Vaig tenir la sensació única que realment podria emportar-me una imatge del somni cap al món de la vetlla, i ensenyar-la a la Yai. “Yai, mira, he fet una foto del meu somni d’avui.” Al meu cap era clar que allò que jo estava veient desapareixeria quan jo despertés; que només existia perquè jo ho estava veient. Però al mateix temps vaig pensar, amb igual claredat, que qualsevol aparell que jo portés amb mi estava en el mateix pla de la realitat i per tant, forçosament, una foto hauria de fotografiar allò que apareixia al somni. No hi havia cap altra possibilitat. No hi havia, en aquell moment, més imatge davant dels meus ulls que la que jo estava veient. Era impossible que el contingut de la foto fos un altre.

Vaig treure el mòbil de la butxaca i vaig enquadrar la imatge. Just en polsar el disparador, però, l’escena va canviar. Allò que jo estava fotografiant era, en realitat, un reflex a la finestra frontal de la locomotora d’un tren que estava aturat davant meu. El canal, els edificis, es reflectien al vidre de davant del tren, perfectament aturat. Però entre ell i jo hi havia una altra via, aquesta en direcció transversal a la meva mirada, i per ella sí que va passar un tren, ben ràpid. A la foto va sortir el reflex, en el tren aturat, d’aquell altre tren en moviment, i al fons, del paisatge que m’havia aturat a mirar.

Ja despert, m’he adonat que el mòbil que jo havia tret en el somni no era el meu mòbil real, sinó només el seu equivalent dins el món del somni. Per tant, era cert que aquell mòbil havia fet la foto del canal (i els trens inesperats), però malauradament l’aparell, i amb ell la seva memòria, havia desaparegut també en acabar-se el somni.


Fotografia: Canal Grande des del Ponte dell'Accademia, Venècia, Itàlia. Daniel Daranas, 1 de febrer del 2006.

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

"La sociedad del espectáculo" (Guy Debord, 1967)

FM Uruma