Ves al contingut principal

FM Uruma

Hi ha una aplicació d'Android que es diu TuneIn Radio (també té versió web, http://tunein.com/) que et permet sintonitzar emissores de ràdio tot el món. La tinc instal·lada a la tablet. Pots buscar ràdios per país i regió, per idioma i per gènere. Navegant pels seus menús he trobat emissores de països tan diversos com Colòmbia, Cuba, Uruguay, Islàndia o Japó.

És fascinant poder sintonitzar ràdios de tot el món. He explorat més els països hispanoparlants, perquè entenc bé l'idioma, però els racons més recòndits em resulten encara més atractius.

Sovint sintonitzo FM Uruma ( http://fm-uruma.com/; a TuneIn, http://tunein.com/radio/FM-Uruma-868-s154143/ ). És una ràdio de la ciutat d'Uruma, a l'illa d'Okinawa, al Japó. Hi posen música tradicional o J-Pop, segons el moment. També parlen, en japonès, és clar.

La prefectura d'Okinawa és la més meridional del Japó. Ocupa la part sud de l'arxipèlag de les Ryuku. Té 1,41 milions d'habitants, dels quals 1,38 viuen a l'illa d'Okinawa, on és la capital de la prefectura, Naha. L'illa té una superfície de 1.201 quilòmetres quadrats. Uruma n'és una de les ciutats. S'ubica a la costa est, i a l'alçada del centre de l'illa en direcció nord-sud. Té uns 118.000 habitants.

Escoltar FM Uruma és de les coses menys importants que faig en el dia a dia. Estaria ben amunt en la llista de coses innecessàries. Però la tecnologia em permet fer un clic i connectar-me a una emissora d'Okinawa sense fer cap mena d'esforç.

M'imagino els locutors parlant des dels seus estudis. Els he buscat al mapa. A prop hi ha l'Oceà Pacífic, uns molls, una zona industrial, una arbreda. Tot passa molt lluny de casa, però internet ho porta just al costat. Els carrers d'una zona portuària i d'una ciutat que s'estén cap a l'interior i per on les persones viuen les seves vides, treballen, s'estimen, escolten la ràdio. Veus d'una illa llunyana. FM Uruma, 86.8 FM, emetent des d'Okinawa.

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

"Obres púbiques" (Manuel de Pedrolo, 1991)

A part de materials d'altres gèneres, dues són les novel·les de Manuel de Pedrolo que es van publicar pòstumament: Obres púbiques i Tants interlocutors a Bassera.

Escrita originalment el 1971, Obres púbiques no va poder ser publicada en el seu temps, perquè es tracta d'una novel·la pornogràfica. No estem davant d'una història mediocre amanida amb escenes de sexe per animar el lector, sinó d'una estructura narrativa sorprenent, dissenyada en un primer nivell per estar completament al servei dels actes sexuals que en són els amos absoluts; però tenyida amb pinzellades de crítica sociològica, de tristor per un món que no pot romandre, i de la mala bava contra l'ordre establert que és marca de la casa Pedrolo.

He escrit a vegades que hi ha obres que m'han ajudat a dibuixar el paisatge de la llunyana Amèrica: la Lolita de la fugida, les pel·lícules de Hal Hartley o recentment la New Orleans d'A Love Song For Bobby Long. La comunitat nord-americana que retrata Manu…

Les illes de Venècia

Després de la meva segona estada a Venècia he completat l'article sobre aquesta ciutat, però m'ha quedat molt llarg. Per això he decidit separar-lo en dos: un dedicat a l'illa central de Venècia, i l'altre, aquest que estàs llegint (o preguntant-te per què hauries de llegir), dedicat a les seves illes.

LES ILLES DEL SUD

Diverses illes estan a molt poca distància en vaporetto del nucli central de Venècia. S'hi pot accedir fàcilment des dels Záttere de Dorsoduro, en el cas de La Giudecca i San Giorgio Maggiore; o des de San Zaccaria, una parada de vaporetto propera a Piazza San Marco.

1. La Giudecca. No ho diguis a gaire gent, però La Giudecca, una illa allargada separada de Dorsoduro només per l'ample canal que porta el seu nom, és un dels llocs on millor es conserva l'aire del poble venecià. La història de l'illa a la primera meitat del segle XX és marcada per l'activitat industrial, però després de la Segona Guerra Mundial aquesta activitat es va anar…

"La Plaça del Diamant" (Joan Ollé i Carles Guillén)

La plaça del Diamant, de Joan Ollé i Carles Guillén, basada en la novel·la de Mercè Rodoreda. Direcció: Joan Ollé. Escenografia i vestuari: Serge Marzolff. Il·luminació: Lionel Spycher. Música: Pascal Comelade. Intèrprets: Montserrat Carulla, Mercè Pons, Rosa Renom. Teatre Borràs, 21/9/2004.

Veus més qualificades que la meva poden éxplicar per què La Plaça del Diamant (Mercè Rodoreda, 1962) és una obra cabdal de la literatura catalana. Jo només puc dir que quan la vaig llegir fa anys em va produir una profunda impressió, i això és així per la combinació de dos elements rellevants: d'una banda el seu argument, aquesta història de supervivència que és ben pròpia de la Catalunya del segle XX, i al mateix temps, universal; i de l'altra el seu estil psicològic, que impregna i caracteritza la totalitat de l'obra, i sense el qual La Plaça del Diamant seria una altra cosa, potser igual de popular però en el fons molt més modesta. Dit això, tampoc no llegeixo moltes novel·les ni m&…