Ves al contingut principal

"Catastrofismo, administración del desastre y sumisión sostenible" (René Riesel y Jaime Semprun, 2011)

Publicado originalmente el 28 de octubre de 2013 en el blog Surca la tierra.





Jaime Semprun y René Riesel, Catastrofismo,administración del desastre y sumisión sostenible, Pepitas de calabaza, Logroño, 2011.

"Al acabar de arruinar todas las bases materiales, y no solamente materiales, en que se apoyaba, la sociedad industrial crea tales condiciones de inseguridad, de precariedad generalizada, que sólo un aumento de la organización, es decir, del sometimiento a la máquina social, puede hacer pasar este agregado de aterradoras incertidumbres por un mundo habitable".

La propaganda que es fa sobre la destrucció del planeta que s'està produint en les últimes dècades posa les bases d'una nova volta de rosca en els mecanismes de dominació. La mateixa societat industrial que causa les destrosses en difon abundant informació científica, alhora que presenta els seus nous mecanismes de regulació com un remei que permet continuar amb l'espiral de producció i consum de mercaderies.

Aquesta és la tesi principal d'aquest llibre, que acabo de rellegir. Es desenvolupa amb un rigor i un esperit crític gens comuns en el nostre temps, en què la pràctica totalitat del "debat" que es dóna en la societat de l'espectacle és buit i sense interès .

El text continua provant que de l'ecologisme científic se n'ha adoptat la necessitat de regulació de l'activitat econòmica, de la planificació de l'explotació dels recursos i per extensió de totes les activitats socials, per aconseguir una supervivència garantida en un món ple d'amenaces. Aquesta tesi és abraçada amb entusiasme per amplis sectors de l'"esquerra" més "compromesa", convertits en defensors a ultrança de la regulació estatal de l'activitat econòmica capitalista.

Riesel i Semprun rebutgen el marc de referència de la societat espectacular-mercantil, que té el seu fonament en la producció industrial, com a única forma de vida possible. Per això sotmeten a crítica tant la seva versió desregulada, de destrucció suïcida del planeta, com l'apologia de la seva versió regulada, que proposaria mantenir estables dins de la gravetat les constants vitals de la nostra Terra per mitjà d' una submissió creixent dels individus al control social per part d'un poder centralitzat, el qual és difícil no sospitar que és en realitat un fi en si mateix.

El de Riesel i Semprun és un text de referència que cal llegir i revisar, i un complement necessari de "La societat de l'espectacle" i "El planeta malalt" de Guy Debord , així com de " Crèdit a mort ", d'Anselm Jappe.

La comparació amb Jappe és interessant. Mentre aquest se centra a analitzar les contradiccions internes de la mercaderia i el capitalisme, Riesel i Semprun prefereixen parlar del que la societat industrial realment fa, subratllant la seva absurditat, la seva lletjor i el seu caràcter indesitjable. En fer-ho deixen en evidència el discurs de la " sostenibilitat": sostenir aquest desastre, diuen, és qualsevol cosa menys desitjable.

Jaime Semprun (que ens deixà el 2010) ja apuntava tesis semblants a "La nuclearización del mundo" (editat també per Pepitas de Calabaza), encara que aquí centrant-se en el paper central que juga l'energia nuclear dins de l'estratègia d'enfortiment del poder.

Comentaris

ja tenim més deures inexcusables, h podrein fer llegir a les escoles i no Federico Moccia.

Entrades populars d'aquest blog

"Obres púbiques" (Manuel de Pedrolo, 1991)

A part de materials d'altres gèneres, dues són les novel·les de Manuel de Pedrolo que es van publicar pòstumament: Obres púbiques i Tants interlocutors a Bassera.

Escrita originalment el 1971, Obres púbiques no va poder ser publicada en el seu temps, perquè es tracta d'una novel·la pornogràfica. No estem davant d'una història mediocre amanida amb escenes de sexe per animar el lector, sinó d'una estructura narrativa sorprenent, dissenyada en un primer nivell per estar completament al servei dels actes sexuals que en són els amos absoluts; però tenyida amb pinzellades de crítica sociològica, de tristor per un món que no pot romandre, i de la mala bava contra l'ordre establert que és marca de la casa Pedrolo.

He escrit a vegades que hi ha obres que m'han ajudat a dibuixar el paisatge de la llunyana Amèrica: la Lolita de la fugida, les pel·lícules de Hal Hartley o recentment la New Orleans d'A Love Song For Bobby Long. La comunitat nord-americana que retrata Manu…

Les illes de Venècia

Després de la meva segona estada a Venècia he completat l'article sobre aquesta ciutat, però m'ha quedat molt llarg. Per això he decidit separar-lo en dos: un dedicat a l'illa central de Venècia, i l'altre, aquest que estàs llegint (o preguntant-te per què hauries de llegir), dedicat a les seves illes.

LES ILLES DEL SUD

Diverses illes estan a molt poca distància en vaporetto del nucli central de Venècia. S'hi pot accedir fàcilment des dels Záttere de Dorsoduro, en el cas de La Giudecca i San Giorgio Maggiore; o des de San Zaccaria, una parada de vaporetto propera a Piazza San Marco.

1. La Giudecca. No ho diguis a gaire gent, però La Giudecca, una illa allargada separada de Dorsoduro només per l'ample canal que porta el seu nom, és un dels llocs on millor es conserva l'aire del poble venecià. La història de l'illa a la primera meitat del segle XX és marcada per l'activitat industrial, però després de la Segona Guerra Mundial aquesta activitat es va anar…

"La Plaça del Diamant" (Joan Ollé i Carles Guillén)

La plaça del Diamant, de Joan Ollé i Carles Guillén, basada en la novel·la de Mercè Rodoreda. Direcció: Joan Ollé. Escenografia i vestuari: Serge Marzolff. Il·luminació: Lionel Spycher. Música: Pascal Comelade. Intèrprets: Montserrat Carulla, Mercè Pons, Rosa Renom. Teatre Borràs, 21/9/2004.

Veus més qualificades que la meva poden éxplicar per què La Plaça del Diamant (Mercè Rodoreda, 1962) és una obra cabdal de la literatura catalana. Jo només puc dir que quan la vaig llegir fa anys em va produir una profunda impressió, i això és així per la combinació de dos elements rellevants: d'una banda el seu argument, aquesta història de supervivència que és ben pròpia de la Catalunya del segle XX, i al mateix temps, universal; i de l'altra el seu estil psicològic, que impregna i caracteritza la totalitat de l'obra, i sense el qual La Plaça del Diamant seria una altra cosa, potser igual de popular però en el fons molt més modesta. Dit això, tampoc no llegeixo moltes novel·les ni m&…