05 de desembre 2014

"La sociedad del espectáculo" (Guy Debord, 1967)

"La société du spectacle", Guy Debord, Éditions Buchet-Cassel, París (França), 1967. Edició en espanyol: "La sociedad del espectáculo", Ediciones La Marca, Buenos Aires (Argentina), 1995.

El passat dia 30 de novembre va fer 20 anys de la mort de Guy Debord. Amb motiu d'aquesta efemèride avui comento la seva obra principal, "La societat de l'espectacle".

"La societat de l'espectacle" (1967), de Guy Debord, és una de les obres de crítica social més significativa del segle XX, i un text precís en la seva anàlisi teòrica de la societat de l'espectacle, encara més en els nostres dies que quan va ser publicada.

Debord parteix de la crítica marxiana de la mercaderia per analitzar el domini d'aquesta en les relacions socials al món modern, en el qual la tecnologia ha fet evolucionar el mode de producció capitalista. En ell s'ha generat una acumulació tal de mercaderia que aquesta s'ha transformat en imatge. Empesa per la seva necessitat d'obtenir valor de canvi (el veritable sentit de la seva existència), la mercaderia acumulada se separa de la realitat viscuda, reunificant-se en la imatge separada. La producció i el consum de mercaderies es postul·len com a tota la vida a les societats modernes, constituïnt la societat de l'espectacle.

La contemplació d'imatges separades en lloc de viure experiències pròpies té l'arrel en la separació entre el valor d'ús i valor de canvi, amb el domini del segon sobre el primer, que es dóna en la mercaderia.

Diu Debord que la societat va substituir primer el ser pel tenir, i després pel semblar, en el centre de la vida. La societat de l'espectacle "no és una col·lecció d'images, sinó una relació social entre les persones, mediatitzada per les imatges.", i s'acaba traduïnt en una pèrdua total del domini de la pròpia vida per part de les persones. La moderna societat d'homes sense qualitats substitueix la comunitat perduda.

L'anàlisi de Guy Debord no es va quedar només en el pla teòric. Debord va ser un dels fundadors de la Internacional Situacionista, organització que va néixer als carrers del París de mitjans del segle XX i que partint de la poesia moderna va cercar fer no una revolució en l'art, sinó l'art de la revolució. Així els situacionistes van arribar al rebuig frontal del que es presentava davant seu com un sistema d'alienació perfecte, com la mentida governant el món. L'explosió revolucionària de maig de 1968 a França (iniciada per grups estudiantils contraris a la societat de consum, als quals després es van unir grups d'obrers industrials, sindicats i el Partit Comunista) va tenir molt a veure amb la seva teoria i la seva pràctica.

La crítica radical de Guy Debord enllaça amb el Karl Marx de la crítica de la mercaderia, el György Lukács de la crítica a l'alienació de "Història i consciència de classe", i és una referència fonamental per als crítics més lúcids dels últims anys, entre els quals Robert Kurz i Anselm Jappe amb la seva crítica del valor. Per la seva importància i significació històriques i per la seva utilitat com a eina d'anàlisi del present, "La societat de l'espectacle" és una lectura imprescindible.

La traducció a l'espanyol que es troba més fàcilment a les llibreries, de l'editorial Pre-Textos, és defectuosa. Són massa les imprecisions, errors i canvis capritxosos que fan perdre sentit al text original o el tergiversen sense cap raó que ho justifiqui. El lector que sàpiga francès farà bé de buscar la versió original. Per a la resta recomano dues bones traduccions en espanyol: la d'Ediciones de la Marca, Buenos Aires, Argentina, 1995; i la de Maldeojo publicada a l'Archivo Situacionista Hispano: http://www.sindominio.net/ash/espect.htm.

26 d’agost 2014

"El Camp de la Bota: Un espai i una història" (Josep Maria Monferrer i Celades, 2012)


"El Camp de la Bota: Un espai i una història", Josep Maria Monferrer i Celades, Ed. Octaedro, 2012.

Tot passejant pel barri de La Mina, de Sant Adrià de Besòs, la tardor del 2012, vaig trobar l'Arxiu Històric de La Mina i el Camp de la Bota. Hi vaig entrar per interessar-me sobre el llibre que avui comento. Dins el petit local vaig conèixer Josep Maria Monferrer, l'autor del llibre, que em va explicar que aquell era el primer volum d'una trilogia sobre la història d'aquests espais, que completarien dos llibres sobre la història de Sant Adrià de Besòs i el barri de La Mina, avui ja publicats.

"El Camp de la Bota: Un espai i una història" ens transporta des dels orígens de la població de l'indret fins a l'actualitat. Es tracta d'un espai al límit entre Sant Adrià de Besòs i el districte de Sant Martí, una àrea a la perifèria de tot, eternament exclosa i oblidada per les institucions i els cercles de poder.

El llibre té dues parts ben diferenciades. La primera descriu el passat del lloc com a entorn natural humit i la seva ruralització. La segona narra amb una mica més de detall la formació d'un barri de barraques, amb dos nuclis: un al voltant de l'antic castell militar del Camp de la Bota i l'altre una mica més al nord-est, en terrenys de Sant Adrià de Besòs. Entremig d'elles, el genocidi perpetrat pel franquisme: 1717 execucions al Camp de la Bota entre 1939 i 1952.

M'ha semblat interessant conèixer la història d'un espai tan proper i a la vegada tan desconegut, tan oblidat sempre. Del passat només en podem llegir la història. El present és al nostre abast.

L'urbanisme modern ha esborrat gairebé totes les petjades de la història i només una placa recorda el passat. Una gran depuradora i l'espai del Fòrum ocupen el present. Però encara podem passejar per la història, buscant entre els llibres i els testimonis vius la memòria de les nostres arrels.

21 de juliol 2014

Somorrostro



El 17 de juliol vam anar al Centre de la Platja, a la Platja del Somorrostro. Aquesta platja, que abans era una part de la Platja de la Barceloneta, es va batejar amb el seu nom actual per recordar el desaparegut barri de barraques del Somorrostro, que s'ubicà allà.

El motiu de la nostra visita va ser la inauguració d'una exposició de fotografies sobre l'antic barri, així com un llibre amb les mateixes fotografies, anomenat "Somorrostro: Crònica visual d'un barri oblidat", de Manel Gausa (Edicions Líniazero i Ajuntament de Barcelona, 2013; fotografies del 1958). Un col·loqui amb Mercè Tatjer, historiadora, i Agustí Mataró, antic resident del barri, va inaugurar l'exposició.

En un moment del col·loqui una noia del públic va preguntar com era la convivència al barri. L'Agustí va respondre: "Molt bona. No teníem res i ens ajudàvem els uns als altres".

Costa d'imaginar que on ara hi ha turistes banyant-se i prenent el sol (en realitat uns metres més endins, ja que s'ha guanyat terreny al mar) hi havia persones vivint a la mateixa platja, amb bon temps o pluja, i que la població del barri, al seu pic dels anys cinquanta del segle passat, va arribar a ser d'unes deu mil persones.

Però així va ser, i les imatges d'aquesta Barcelona desapareguda ens transporten a un temps ja passat. Un carrer més o menys paral·lel al començament de la platja marcava un eix principal. L'ampliació del barri en direcció mar era més desordenada. Ningú no va dissenyar un plànol del Somorrostro, és clar; les barraques anaven creixent de nit en nit (no estava permès construir-ne, però sí mantenir les ja construïdes, i per això si s'acabaven les noves barraques en una nit sense que ningú ho impedís ja passaven a ser barraques existents) aixoplugades per un turó artificial fet de runa abocada arran de mar per les indústries properes. El final del barri va arribar també quan es va decidir aturar els abocaments, i així el mar es va anar menjant el turó i recuperant l'espai de platja que se li havia arrabassat.

Nens jugant als carrers i patis improvisats, homes i dones treballadors, gent del Somorrostro. Els rostres vius d'un temps del qual només resta la memòria.

09 de juliol 2014

FM Uruma

Hi ha una aplicació d'Android que es diu TuneIn Radio (també té versió web, http://tunein.com/) que et permet sintonitzar emissores de ràdio tot el món. La tinc instal·lada a la tablet. Pots buscar ràdios per país i regió, per idioma i per gènere. Navegant pels seus menús he trobat emissores de països tan diversos com Colòmbia, Cuba, Uruguay, Islàndia o Japó.

És fascinant poder sintonitzar ràdios de tot el món. He explorat més els països hispanoparlants, perquè entenc bé l'idioma, però els racons més recòndits em resulten encara més atractius.

Sovint sintonitzo FM Uruma ( http://fm-uruma.com/; a TuneIn, http://tunein.com/radio/FM-Uruma-868-s154143/ ). És una ràdio de la ciutat d'Uruma, a l'illa d'Okinawa, al Japó. Hi posen música tradicional o J-Pop, segons el moment. També parlen, en japonès, és clar.

La prefectura d'Okinawa és la més meridional del Japó. Ocupa la part sud de l'arxipèlag de les Ryuku. Té 1,41 milions d'habitants, dels quals 1,38 viuen a l'illa d'Okinawa, on és la capital de la prefectura, Naha. L'illa té una superfície de 1.201 quilòmetres quadrats. Uruma n'és una de les ciutats. S'ubica a la costa est, i a l'alçada del centre de l'illa en direcció nord-sud. Té uns 118.000 habitants.

Escoltar FM Uruma és de les coses menys importants que faig en el dia a dia. Estaria ben amunt en la llista de coses innecessàries. Però la tecnologia em permet fer un clic i connectar-me a una emissora d'Okinawa sense fer cap mena d'esforç.

M'imagino els locutors parlant des dels seus estudis. Els he buscat al mapa. A prop hi ha l'Oceà Pacífic, uns molls, una zona industrial, una arbreda. Tot passa molt lluny de casa, però internet ho porta just al costat. Els carrers d'una zona portuària i d'una ciutat que s'estén cap a l'interior i per on les persones viuen les seves vides, treballen, s'estimen, escolten la ràdio. Veus d'una illa llunyana. FM Uruma, 86.8 FM, emetent des d'Okinawa.

23 de juny 2014

Nova Hudson, la ciutat ideal

Pels voltants del 1985 a l'escola ens van posar de deures fer un treball de Ciències Socials: "la ciutat ideal". Ens havíem d'inventar una ciutat ideal. Havíem d'escollir un lloc al mapa on situar-la, decidir-ne el nom, l'estructura i el funcionament.

Vam formar un grup de sis companys i vam posar-nos a la feina a casa d'un d'ells. El primer era decidir on posar la ciutat. Mirant el mapamundi ens va fer gràcia la Badia de Hudson. En cap moment no ens vam informar de què hi havia realment a la badia de Hudson, però en no veure marcada cap ciutat vam considerar que hi havia espai per a la nostra. La ciutat ideal ja tenia ubicació.

Tot seguit calia buscar-li un nom. No ens va costar gaire: li vam dir Nova Hudson. Així que el títol del nostre treball va ser "Nova Hudson, ciutat ideal".

La tercera decisió fou l'estructura urbanística de la ciutat. A classe ens havien donat diferents estructures. D'entre elles, la que més atractiva ens va semblar fou la radial. Així, vam dibuixar el plànol de la nostra ciutat amb un centre una mica apartat de la costa, i carrers principals que en sortien en totes direccions com rajos solars.

No ens va costar gaire ubicar escoles, hospitals, fàbriques i als afores camps que es cultivarien donant aliment als habitants de la ciutat.

Un parell de decisions ens van portar una mica de debat. En primer lloc, què fer amb els residus. Algú va proposar enviar-los en coet a la lluna, i després de discutir els pros i els contres la idea ens va agradar i la vam adoptar. En segon lloc, els difunts. Hi havia partidaris d'un cementiri tradicional i de la incineració. Finalment vam optar per deixar les dues opcions als ciutadans.

Calia escollir també una moneda, és a dir, un nom per a la moneda de la nostra ciutat ideal. El nom escollit va ser jaddas. No sé si vam arribar a explicar-lo al treball, però el nom era una combinació de les inicials dels nostres sis noms: Joan, Àlex, Dani, Dani, Albert i Sergi.

M'agrada recordar-nos així, una colla de nois de dotze anys que encara no sabíem gairebé res del món, inventant una ciutat nova. Ningú no passava gana, tothom estudiava i es dedicava a allò que li agradava a la bonica Nova Hudson, la ciutat ideal.

30 d’abril 2014

L'austeritat és necessària

Limitar el deute és clau per no dependre dels mercats, i és fals dir que limitar el deute és sotmetre's als mercats. Qui no deu, no està sotmès a res; qui deu, és esclau dels seus creditors. Endeutar-se sense límit és jugar a una loteria dels diners i els interessos que no convé a la societat.

Aquest paràgraf el vaig escriure l'agost de 2011 a l'article Dèficit, deute públic i reforma de la Constitució en aquest mateix blog, on també vaig dir:

La recent crisi del deute ha demostrat a la pràctica el que tots els llibres de text d'economia i el sentit comú deien: que un deute excessiu és un gran risc per a les finances de qualsevol estat. Una vegada desfermat el cercle viciós de l'encariment del deute i els dubtes sobre la capacitat de pagament, s'entra en una zona vermella del sistema capitalista que resulta pràcticament impossible de controlar des de l'estat. Tots, la immensa majoria de poders públics (...) han col·laborat de forma irresponsable engruixir el deute públic i per tant, als costos afegits n'han estat la conseqüència.
Per alguna raó, els partits que es situen a l'esquerra de l'espectre polític sempre han recel·lat de la limitació per llei del dèficit i el deute. Això és degut a una confusió lamentable entre el quant i el què a l'hora de dissenyar els pressupostos, i és comparable al simplisme que s'ha utilitzat en la campanya, que a la llarga serà contraproduent, de "no a les retallades". Cal dir alt i clar que quan els ingressos són significativament inferiors a les despeses, és una necessitat objectiva augmentar els primers o bé disminuir les segones, o ambdues coses, per tal d'equilibrar el pressupost i no caure en l'espiral viciosa del cost del deute. L'augment d'ingressos sempre té uns límits, és clar, perquè l'estat no es pot inventar els diners que estan en mans dels seus ciutadans. La disminució de les despeses sol ser, per tant, una mesura imprescindible, i ho és a l'Espanya d'avui i també, per descomptat, a Catalunya. Què es retalla hauria de ser el veritable debat. La simplificació dels eslògans de "no a les retallades", igual que el simplisme en rebutjar la reforma avui comentada, no ajuden gens l'esquerra a guanyar la credibilitat que va perdre quan estava al govern autonòmic.

Al text Crecimiento y sostenibilidad, el debate real, de març de 2013 al blog Surca la tierra, vaig escriure:

Martínez González-Tablas remarca también que la Unión Europea impone un límite al déficit y a la deuda totales, pero de ningún modo obliga en nada (mientras no haya rescate) a la estructura de los ingresos y los gastos. Es decir, añado a título de ejemplo: no obliga al gobierno español ni a las Comunidades Autónomas a recortar en hospitales o en el Disseny Hub Barcelona; en sueldos de profesores o en subvenciones a la Plataforma Pro Seleccions Catalanes. Tampoco obliga a establecer unos mecanismos de ingresos concretos ni a un tamaño específico del Estado. La UE sólo limita la deuda y el déficit, pero no dicta políticas.
La austeridad como medida para limitar el déficit y la deuda es una necesidad, y si se olvida para "apostar por el crecimiento" se está cometiendo un doble error: desatender una necesidad real y jugar nuestro futuro a la ruleta de un crecimiento cuya insostenibilidad habrá que asumir más pronto que tarde con todas las consecuencias.

Aquest mateix mes de maig votarem en unes eleccions al Parlament Europeu, i els partits d'esquerres ja estan focalitzant els seus eslògans en la "lluita contra l'austeritat". Tots els que així ho fan queden automàticament descartats de les meves opcions de vot. No perquè no em caiguin bé o no m'agradin, sinó perquè penso que abandonar l'austeritat tot recuperant el creixement descontrolat de la despesa pública que hi havia a Espanya fins a l'any 2009 comportaria caure en una situació de greu risc de fallida.

Alguns treuen pit davant d'aquesta possibilitat i fins i tot parlen de que "no cal pagar el deute". He llegit que es crida com a lema en algunes manifestacions. També ho vaig sentir a dir a una persona, Teresa Forcades, que va anar de convidada al programa "Singulars" de TV3. És una de les impulsores del "moviment social" anomenat Procés Constituent. Va dir que no sé quin "expert" havia dit que no era necessari pagar el deute. Seguir gastant per després fer un sinpa amb el deute: aquesta és la trista recepta dels nostres mediàtics "revolucionaris".

Altres suggereixen que la despesa en realitat estimula l'economia i per tant els ingressos futurs. Aquest va ser el discurs de Rubalcaba, que per sort per a Espanya, no va guanyar les últimes eleccions. Han jugat ja uns quants anys a aquest casino financer, i els resultats no han confirmat precisament les seves tesis. Seguir gastant com qui compra fitxes al casino per apostar-les totes al creixement econòmic no em sembla defensable. El que no pot ser és que quan hi ha més ingressos les despeses creixin; i quan els ingressos baixen, les despeses segueixin creixent perquè suposadament generaran ingressos futurs. D'altra banda, i ampliant una mica el camp de visió, el creixement econòmic no és sostenible, provoca la destrucció de la natura i del propi sosteniment de la vida humana, i per tant no hauria de ser mai, de forma general, un objectiu general de cap govern.

Si per a una família no és bo omplir diverses targetes de crèdit, per a un estat (incloses les seves administracions regionals i locals) no és bo endeutar-se fins al punt en què el pagament d'interessos substreu una part significativa del pressupost anual. I aquesta és la situació actual d'Espanya i de la Generalitat de Catalunya. I la responsabilitat d'aquesta situació és d'aquells qui les han governades en les darreres dues dècades: PP, PSOE, CiU, PSC, ICV i ERC.

Això no vol dir que per contenir el deute calgui sacrificar les anomenades "polítiques socials". Senzillament, cal prioritzar. Potser hi ha diners per a sanitat, educació i suport a les persones dependents, però no per al Born, les ambaixades catalanes, quatre canals de televisió autonòmica o la reforma de les Glòries, per posar només alguns exemples. Sobre això caldria debatre, però abans partint de la premisa de que cal controlar el deute i fins i tot anar-lo fent minvar. I que si minven els ingressos totals, també han de minvar les despeses totals.

I això tampoc no vol dir que el dispendi innecessari, les inutilitats i les bajanades em semblin admissibles en temps de bonança. La despesa ha de ser sempre racional i mantenir-se en uns nivells conservadors, per evitar incórrer en hipoteques per al futur i perquè els diners de tots tenen un valor i per tant en cap cas no és correcte malbaratar-los.

És per aquests motius que ja fa temps que descarto de les meves opcions de vot els partits que es limiten a fer campanyes "contra les retallades" o "contra l'austeritat", però també els que considero que malbaraten diners de tots en despeses que no haurien de ser prioritàries o que fins i tot no haurien d'existir.

17 de març 2014

"Catastrofismo, administración del desastre y sumisión sostenible" (René Riesel y Jaime Semprun, 2011)

Publicado originalmente el 28 de octubre de 2013 en el blog Surca la tierra.





Jaime Semprun y René Riesel, Catastrofismo,administración del desastre y sumisión sostenible, Pepitas de calabaza, Logroño, 2011.

"Al acabar de arruinar todas las bases materiales, y no solamente materiales, en que se apoyaba, la sociedad industrial crea tales condiciones de inseguridad, de precariedad generalizada, que sólo un aumento de la organización, es decir, del sometimiento a la máquina social, puede hacer pasar este agregado de aterradoras incertidumbres por un mundo habitable".

La propaganda que es fa sobre la destrucció del planeta que s'està produint en les últimes dècades posa les bases d'una nova volta de rosca en els mecanismes de dominació. La mateixa societat industrial que causa les destrosses en difon abundant informació científica, alhora que presenta els seus nous mecanismes de regulació com un remei que permet continuar amb l'espiral de producció i consum de mercaderies.

Aquesta és la tesi principal d'aquest llibre, que acabo de rellegir. Es desenvolupa amb un rigor i un esperit crític gens comuns en el nostre temps, en què la pràctica totalitat del "debat" que es dóna en la societat de l'espectacle és buit i sense interès .

El text continua provant que de l'ecologisme científic se n'ha adoptat la necessitat de regulació de l'activitat econòmica, de la planificació de l'explotació dels recursos i per extensió de totes les activitats socials, per aconseguir una supervivència garantida en un món ple d'amenaces. Aquesta tesi és abraçada amb entusiasme per amplis sectors de l'"esquerra" més "compromesa", convertits en defensors a ultrança de la regulació estatal de l'activitat econòmica capitalista.

Riesel i Semprun rebutgen el marc de referència de la societat espectacular-mercantil, que té el seu fonament en la producció industrial, com a única forma de vida possible. Per això sotmeten a crítica tant la seva versió desregulada, de destrucció suïcida del planeta, com l'apologia de la seva versió regulada, que proposaria mantenir estables dins de la gravetat les constants vitals de la nostra Terra per mitjà d' una submissió creixent dels individus al control social per part d'un poder centralitzat, el qual és difícil no sospitar que és en realitat un fi en si mateix.

El de Riesel i Semprun és un text de referència que cal llegir i revisar, i un complement necessari de "La societat de l'espectacle" i "El planeta malalt" de Guy Debord , així com de " Crèdit a mort ", d'Anselm Jappe.

La comparació amb Jappe és interessant. Mentre aquest se centra a analitzar les contradiccions internes de la mercaderia i el capitalisme, Riesel i Semprun prefereixen parlar del que la societat industrial realment fa, subratllant la seva absurditat, la seva lletjor i el seu caràcter indesitjable. En fer-ho deixen en evidència el discurs de la " sostenibilitat": sostenir aquest desastre, diuen, és qualsevol cosa menys desitjable.

Jaime Semprun (que ens deixà el 2010) ja apuntava tesis semblants a "La nuclearización del mundo" (editat també per Pepitas de Calabaza), encara que aquí centrant-se en el paper central que juga l'energia nuclear dins de l'estratègia d'enfortiment del poder.

09 de febrer 2014

Palíndroms (2006-2012)

Aquest és un recull dels palíndroms creats per mi fins al dia d'avui. Indico la seva data de creació i el lloc on van ser publicats. Espero que us agradin.

1

Però Montilla fallit no mor, ep!

Publicat el 27 de setembre de 2006 a la pàgina web "Racó Català".

2


La de pasta tupida, diputats, a pedal!

Publicat el 5 de novembre de 2012 a Twitter.

3


-Pecat! Anna, fill, enamora meuques? -Seu, que Mar o Manel li fan nata, cep...

Publicat el 5 de novembre de 2012 a Twitter.

4

Si us cal llana mora, roman al llac suís.

Publicat el 20 de novembre de 2012 a Twitter.

03 de febrer 2014

La política

La política sempre m'ha interessat bastant. Darrerament, però, sento un cert esgotament d'ella.

Tinc opinions polítiques. M'interessen fins a cert punt els continguts de les lleis, els pressupostos, l'acció dels governs, etcètera. No m'he abstingut mai en unes eleccions, i si en alguna ocasió he votat en blanc ha estat perquè realment no m'agradava cap opció, després d'haver fet un esforç per conèixer-les. Respecto les institucions democràtiques i les lleis. Penso que tots podem participar en la política i si decideixo no fer-ho, això no em dóna dret a criticar tots els polítics des d'una talaia de superioritat.

La democràcia té molts defectes. Per exemple, quan la majoria està equivocada pot acabar generant accions de govern equivocades. Però no conec cap sistema millor. Si mirem el món on vivim, a Europa tenim una situació privilegiada d'estabilitat, pau, seguretat i possibilitats de desenvolupament personal que només es dóna a una minoria de països del món. La manera com vivim és en molts aspectes millorable, però no hi ha cap experiència real que la superi en aquests moments. I no estic parlant de comoditats materials, sinó de drets civils i polítics i garanties per a la persona.

La política i la democràcia, inclosa la lluita de moltes persones per aconseguir-la, han fet possible tot això. Durant el franquisme es podien passar anys a la presó només per defensar unes determinades idees; això si no et tocava ser víctima de tortures o condemnat a mort. La Constitució, les lleis que han anat aprovant les corts generals i les institucions democràtiques que s'han instaurat dins d'aquest marc ens han donat les dècades de més prosperitat, llibertat i benestar de tota la història d'Espanya.

És cert que aquest benestar ha cavalcat al llom d'un creixement econòmic que és insostenible, i que el sistema capitalista, dissenyat per a créixer, no sap proporcionar el mateix grau de benestar al conjunt de la societat en situacions d'estancament de l'activitat econòmica. Però això no treu que el grau real de benestar del qual la majoria de nosaltres hem gaudit sigui immens. I si existeix un sector d'exclosos, no és menys cert que en les etapes històriques anteriors aquests han estat més i han patit condicions encara més dures.

Sense estat ni democràcia això no ho tindríem, perquè imperaria la llei del més fort d'una manera molt més acusada. Els més poderosos -els qui tenen la major part de poder econòmic- sempre tindran un grau d'influència més gran sobre l'economia de mercat i per tant també sobre la societat i el seu govern, però en absència dels mecanismes democràtics ells serien els dominadors directes del món, ja que ells serien els qui podrien comprar la força material que actualment està en poder dels estats. Sense l'estat, no viuríem feliços al camp passejant alegres entre els prats i sembrant fruïta i verdures en pau, sinó que si comencéssim a muntar comunitats així tard o d'hora vindria algú i les arrasaria o les sotmetria per la força.

La magnitud dels problemes polítics que tenim plantejats en el nostre temps és molt gran. Es tracta ni més ni menys que de la destrucció del planeta, la creixent escassedat d'aigua potable, la mercantilització de la natura, el risc nuclear. Però d'aquestes qüestions no se'n parla, quan es parla de política. Es parla molt de l'atur i de la necessitat de crear nova activitat econòmica perquè així es creïn nous llocs de treball, però no es té mai en compte que això és incompatible a mig termini amb el sosteniment ecològic del planeta.

Es pot produir tot allò que raonablement es necessita, i moltes coses que no són necessàries per a res, sense utilitzar ni de lluny tots els qui desitgen treballar; però en canvi la majoria de persones necessiten treballar, per així aconseguir diners per comprar aquests productes. Una resposta simplista a aquest problema des del liberalisme deixa molta gent al carrer, a mercè de la caritat; i des del socialisme o la socialdemocràcia, entra en una espiral d'afegir llenya al foc de l'economia en una cursa desbocada que a curt termini provoca l'endeutament temerari dels estats, i que si tingúes èxit suposaria la destrucció total del planeta. Ningú no té la recepta màgica, però massa gent creu tenir-la i massa pocs estan disposats a posar en dubte els dogmes que han après als llibres de text.

La resta de temes que dominen la política real són molt més superficials. Posem per exemple, a Catalunya, el "debat" (em resisteixo a utilitzar la paraula sense cometes, com si hi hagués un debat real; més aviat em sembla una pantomima) sobre la secessió de Catalunya de la resta d'Espanya. L'actualitat està totalment subsumida en aquest xivarri estèril i enganyós. Estèril, perquè no portarà enlloc; enganyós, perquè no es diuen les coses pel seu nom i es confon contínuament el personal. La coalició que governa no va posar la independència al seu programa electoral, però destina fons públics a la promoció d'aquesta idea. I ells i els seus socis ens alliçonen dia sí i dia també amb allò que significa ser demòcrata: segons ells, és recolzar el seu projecte. Pel simple fet de que no vull que es faci cap consulta a Catalunya sobre la independència, ja se'm titlla des del govern i el parlament autonòmics d'antidemòcrata. I això són els dirigents; després hi ha la gent, que repeteixen com lloros l'últim eslògan independentista després d'haver-se convertit sobtadament a la idea, i ho suquen tot: partits de futbol, concerts, el que sigui, a la seva salsa, deixant-ho tot tacat. Xiular autoritats, atacar locals de partits que no són de la causa, cridar, insultar... tot suma, deuen pensar. I efectivament suma un empatx de nacionalisme impossible de digerir.

Aquest no és l'únic tema en què la política es fa cansina i feixuga. Hi ha els temes de moda, que apareixen i desapareixen per ser arrugats i llençats al foc del titular fàcil. Es planteja una reforma de la llei que regula la interrupció voluntària de l'embaràs, i què tenim? Cridòria i fanatisme. Soroll i res més que soroll, un xivarri eixordidor que no és suportable per a ningú, però que alguns pensen que és la manera de fer les coses.

Els partits de l'esquerra tenen sovint la convicció que les seves idees, pel sol fet de ser enunciades, ja agradaran a una majoria. Que si diuen "avortament lliure i gratuït" (o el seu eufemisme, "dret al propi cos") ja estan automàticament guanyant-se el suport del "poble", que si no fos per ells correria el risc de ser maltractat ferotgement per la dreta. Tracten a la gent amb un simplisme atroç, però el pitjor és que sovint els funciona. Van estar a punt de portar Espanya a la fallida, ja que en van augmentar el dèficit i el deute fins a nivells d'alt risc, però a ells els segueix funcionant el "no a les retallades" sense cap tipus de matís ni moderació. La consigna els serveix, i no necessiten per a res el raonament.

Aquesta situació de degradació general dels continguts ha empitjorat per l'eclosió de dos factors nous: els indignats del 15-M i el canal de comunicació Twitter.

Els indignats sembla que han fet eclosió com a conseqüència de dos elements nous respecte el passat: la crisi econòmica de creixement, i l'arribada als jutjats d'un cert número de casos de corrupció política. Quan es compraven i venien cases a preus desorbitats, els diners corrien i els corruptes encara no havien estat processats, la situació era tant o més crítica, però no hi havia aquestes protestes. Ara ells pugen a la talaia i criden convençuts que "no ens representen", no importa quantes eleccions hi hagi entremig.

I Twitter, he dit. Intercanviar frases de 140 caràcters ja no sonava gaire bé sobre el paper, i la pràctica ho confirma. Avui dia llançar-se a parlar de política en aquest canal és submergir-se en el fang dels lemes de poques paraules, la simplificació ridícula dels problemes i l'exhibició de superioritat moral i ideològica per part d'alguns, que sense cap vergonya et qüestionen el tarannà democràtic. Un malson, en definitiva, que per sort és voluntari; molta gent n'és aliena, encara que alguns dels qui allà intercanvien eslògans pensin que estan lliurant realment alguna batalla important.

La política real em segueix semblant necessària. Són aquests fans i activistes a temps parcial, revolucionaris d'iPhone i hooligans de l'estimat líder, els qui no m'ho semblen. No vull ser un d'ells. Poden seguir existint i intercanviant-se hashtags, imatges i lemes ridículs, però a mi que no m'hi busquin.

Hi ha una última cosa. Fins i tot si es pogués debatre amb calma, analitzar les partides pressupostàries una per una de forma desapassionada per veure si mantenim oberta l'ambaixada catalana a Manhattan o en canvi li paguem a la farmàcia els medicaments que li hem fet dispensar-nos (és un exemple agafat a l'atzar), això per a mi té un cert interès, però hi ha altres coses que m'importen molt més.

Els dies no són infinits, i cada estona que has dedicat a seguir un debat parlamentari són unes pàgines de Pedro Páramo que no has llegit o una cançó de King Crimson que no has escoltat. Però no és només una qüestió d'economia del temps. El prisma de la política (i, per extensió, de la realitat socioeconòmica) és només un dels molts que ens podem posar davant dels ulls per observar la realitat, i si el deixem que actuï massa acaba deformant la nostra percepció. Si deixem que això passi, el món es converteix en un lloc pitjor.

Pot succeir, per exemple, que coneguem una persona d'un lloc, posa-li Madrid, i de seguida algú faci sortir a la conversa el tema de l'independentisme. O Estats Units, i l'Obama i la política internacional. Calla, coi! Que no veus que estàs etiquetant la persona que acabes de conèixer en base als esquemes previs que t'has muntat? Parla amb la gent sense perjudicis ni etiquetes, accepta que no pots saber-ho tot, que ni tot el que coneixes és bo ni tot el que desconeixes és dolent, i veuràs que el món té molts més colors dels que el teu prisma deixa passar.

Les persones ens assemblem més entre nosaltres del que sembla si les dividim aplicant-los un sistema de classificació previ, sigui per nacionalitat, raça o llengua. I al mateix temps som diferents, però en les coses individuals que fan que siguem únics. Cal que guardem a un calaix els prejudicis i els llibres d'economia; que netegem la mirada, respirem aire fresc i sortim al carrer per escriure a mà alçada els versos lliures de la vida.

13 de gener 2014

"Norway.today", d'Igor Bauersima, a l'Espai Escènic Joan Brossa

Del 8 al 26 de gener es pot veure a La Seca Espai Brossa l'obra Norway.Today, d'Igor Bauersima. Dirigeix Àlex Mañas i interpreten Mariona Tena i Joan Carles Suau.

Aquesta mateixa obra es va representar la tardor del 2003 a l'antic Espai Escènic Joan Brossa, al carrer Allada i Vermell. En aquell cas l'obra va presentar-la la companyia A Qui Ho Sap i els intèrprets van ser Vanessa Torres i Àlex Mañas.

El 12 d'octubre del 2003 vaig publicar un comentari a la meva antiga web sobre aquella obra. El reprodueixo aquí a sota.

Norway.today, d'Igor Bauersima. 2001. Versió catalana: Eduard Bartoll.

Companyia A Qui Ho Sap. Intèrprets: Vanessa Torres (Julie), Àlex Mañas (August), Julián Pérez (Mag). Direcció: Christina Schmutz. Espai Escènic Joan Brossa, 30/9/2003.

Autenticitat; tantes vegades se'n parla, i aquí la tenim, senzillament. La vida és a cada línia d'aquest text, a cada racó d'aquest muntatge. Amb totes les seves contradiccions; allò que fem, que ens passa, que sentim i que coneixem. Allò que som. Tot és aquí, a Norway.today, perquè puguem entendre-ho millor.

Cal veure aquesta obra amb els ulls ben oberts. És generosa en emocions, ara i adés, tendra i dura. És molt més del que promet al principi, i té segurament la millor escena final que mai he vist en el teatre.

I a més el muntatge d'A Qui Ho Sap té un valor únic, excepcional: la Vanessa Torres. Sense oblidar l'actuació d'Àlex Mañas, sempre encertat; sense oblidar l'escenografia perfecta, meravellosa; aquesta representació té una joia, i és just proclamar-ho alt i clar. La Vanessa Torres està absolutament extraordinària. I nosaltres, als seus peus, només podem dir: gràcies. I saltar amb ella, saltar amb Julie a on sigui.

Tinc fred...