04 d’abril 2012

Eurovegas i el vestit nou de la mercaderia

Lee este artículo en español en el blog Surca la tierra.

Només un inconvenient tècnic insalvable, el límit a l'alçada dels edificis imposat per les normes de seguretat aèria, impedirà que el complex de joc i oci Eurovegas es construeixi a la zona agrícola d'El Prat de Llobregat. L'opinió contrària de l'Ajuntament del Prat, del Centre d'Estudis Comarcals del Baix Llobregat i d'una plataforma ciutadana no ha tingut cap importància. El govern català ha estat treballant fins l'últim dia per aconseguir un projecte que suposaria la destrucció de l'entorn agrícola d'El Prat de Llobregat i una degradació paisatgística i d'usos socials perceptible a tota la comarca.

L'argument ha estat el de sempre: els diners. Naturalment, amb l'afegitó dels llocs de treball, que són l'altra cara de la moneda. Segons el discurs governamental, ja formen part del passat els temps en què els ciutadans podien fer-se il·lusions de que decidirien el seu futur col·lectiu. Els mateixos que s'entusiasmen amb el "dret a decidir" sobre una única qüestió: la independència, tenen clara quina és l'única decisió possible pel que fa a la manera de guanyar-se la vida de la població: sotmetre's als dictats del mercat. Una nova democràcia espectacular on els vots es compten en euros, dòlars, iuans o la moneda que sigui, és igual. On, per tant, governen els qui posseeixen capital i tenen la capacitat d'invertir-lo.

És sabut que el capital busca reproduir-se: la missió principal d'un dòlar és convertir-se en dos dòlars. Com que més o menys de menjar i roba ja n'anem servits (i qui no és perquè té tan pocs diners que, a efectes del capitalista que vol invertir, no compta per a res; no existeix com a consumidor), i d'oferta d'habitatge tampoc no n'anem precisament escassos, l'oci és el sector on resulta més fàcil identificar oportunitats de negoci. I si un capitalista vol muntar un invent estil Las Vegas a El Prat de Llobregat, no serà pas el govern del dret de decidir el que li dirà que no...

No importa l'ús actual dels terrenys, el seu valor ecològic, paisatgístic i social, la importància que puguin tenir en la qualitat de vida dels habitants d'El Prat de Llobregat i comarca. Passejar per un espai lliure és un "luxe" que no ens podem permetre més que si en aquell espai encara a ningú no se li ha passat pel cap de fer-hi cap activitat mercantil. El lleure sense consum no compta; els nens només poden jugar a pilota en un descampat mentre ningú no s'hagi decidit a posar-hi tanques per després construir-hi un hotel, que té un valor infinitament més alt que el dels nens jugant, que en termes monetaris és exactament igual a zero. En això consisteix el desenvolupament: en agafar una realitat que és fora dels mecanismes del mercat i substituir-la per una altra que hi sigui dins.

Aquí, quan ens posem seriosos, el que cal és produir i consumir, dins el cicle infinit de generació de valor de canvi i de llocs de treball. Ja no podem menjar enciams plantats als antics horts del poble, que clarament "no poden competir" amb les explotacions agrícoles industrials. Ara hem de buscar feina de cambrers en un restaurant mexicà d'Eurovegas, i després anar a comprar els enciams al Mercadona. Si no hi ha diners, no hi ha enciam.

Algú va dir que una "mà invisible" feia que la cerca del benefici personal es traduís, a través del mercat, en un benefici col·lectiu. Mentida. En la societat de l'espectacle no hi ha cap mà invisible que empenyi cap a un bé comú. Més aviat hi ha el seu contrari, l'holograma d'una mà, una imatge que es presenta com a quelcom real, de fet identificant-se amb l'única realitat possible i, com a corol·lari, de l'únic bé possible.

L'espectacle és el vestit nou de la mercaderia. Des de les seves expressions més òbvies (la publicitat, els mass media) fins al discurs i l'actuació dels experts en economia, l'espectacle, en paraules de Guy Debord "capital en un grau tal d'acumulació que ha esdevingut imatge", "relació social entre les persones mediatitzada per les imatges", "resultat i projecte del mode de producció existent"... augmenta el seu domini sobre tota la realitat social, escindint una part de la realitat de la resta, i transformant allò realment viscut en una representació.

No es pot contestar el domini de l'espectacle, ni tan sols enunciar una negativa, sense fer una crítica de la mercaderia, i del treball en el mercat capitalista que és la seva altra cara. I no es pot començar aquest camí sense dir que no a com a mínim algunes de les "veritats econòmiques" dels nostres dies, sense parar els peis ni per una vegada als servidors de la mercaderia que ens governen. Si no podem ja ni dir que no a Eurovegas, si ni tan sols en un exemple tan forassenyat no som capaços de reaccionar contra la llei del benefici capitalista, no haurem perdut una batalla, sinó la guerra definitiva.

Perquè un nou temps sigui possible cal, abans que res, frenar la depredació del territori i del teixit social a mans dels qui busquen el seu benefici propi donant-nos a canvi l'almoïna d'uns quants llocs de treball. De veritat no som capaços de fer res més? Quin fracàs! Ara sabem que només el vol pròxim dels avions frenarà el projecte. Quin desastre, que només una normativa internacional ens impedeixi fer barbaritats així. Quina vergonya, quina amarga victòria; algú podrà dir que els catalans un dia volíem l'Eurovegas. Que el govern va treballar per aconseguir-lo fins a l'últim minut, mentre a El Prat de Llobregat la terra tranquil·la, la mare terra, plorava en silenci.