11 de maig 2011

L'accident nuclear de Fukushima (3): Nous Txernòbil, nous Prypiat

 Panoràmica de Prypiat (fotografia de Kamil Porembiński)

El passat dimarts 12 d'abril del 2011 va marcar una fita en la trista història de la nuclearització del món. L'Agència de Seguretat Nuclear i Industrial japonesa (原子力安全・保安院; NISA, en anglès; organisme oficial que depèn del Ministeri d'Economia, Comerç i Indústria) va canviar la qualificació provisional de l'accident nuclear de Fukushima I (que encara està en curs) al nivell 7, el màxim, en l'escala INES [1]; un nivell que només havia assolit abans l'accident nuclear de Txernòbil, Ucraïna, del 26 d'abril del 1986.

L'anunci no va suposar cap sorpresa per als qui havíem estat seguint diverses fonts d'informació sobre aquest accident. Coneixíem ja les estimacions de l'Institute of Science and Industrial Safety (ISIS) i un enginyer contractat per Greenpeace Alemanya que apuntaven en aquesta mateixa línia. Però no per previsible la confirmació oficial del nivell INES 7 deixa de tenir una importància especial: Txernòbil ja té companyia al capdamunt de l'escala de severitat dels accidents nuclears en la història.

Ironies del destí, potser algun reportatge fet amb massa antel·lació sobre el 25è aniversari d'aquella catàstrofe s'haurà hagut de corregir a última hora, en aquelles parts on es repetia el mantra oficial segons el qual "un accident així seria pràcticament impossible avui dia", perquè "ha canviat el disseny dels reactors" i "n'ha millorat molt la seguretat".

El discurs oficial sobre el risc nuclear no s'ha distingit mai per la seva riquesa de matisos. Un accident nuclear greu és, segons tots els experts i els llibres de text per ells redactats, "pràcticament impossible"; fins que passa. Un cop ha succeït s'identifiquen aquelles variables més escandalosament inadmissibles (l'extrema imprudència dels operaris i el disseny del reactor, per exemple, en Txernòbil; l'encadenament d'un fort terratrèmol i un tsunami, a Fukushima) per deixar clar que, igual com era quasi impossible que un accident així passés, és també quasi impossible que es torni a repetir. I qui dia passa any empeny.

En els primers dies de l'actual accident nuclear era fàcil llegir que donat el seu disseny, era impossible que Fukushima fos "un nou Txernòbil". Que si hi havia fissures al nucli, les fuites de material radioactiu quedarien hermèticament confinades a l'edifici de contenció. Només van ser necessàries unes hores perquè tot aquest argumentari de la crida a la calma i la reafirmació de la seguretat s'esfondrés com un castell de cartes. Però aquell era el discurs per defecte, el que es té preparat per a qualsevol crisi nuclear que hi pugui haver: en un primer moment absolutament res del que pugui passar no implica un "risc immediat per a la salut de la població". Així ha estat i serà sempre. Després ja hi haurà temps de revisar si els primers avisos eren correctes; ara ja sabem que fins i tot fora de la zona d'exclusió de 20 quilòmetres s'han detectat nivells de radioactivitat significatius i preocupants [2].

La impossibilitat oficial, per decret, d'un "nou Txernòbil" no pot ocultar, però, la realitat més que probable de que Fukushima comporti la creació d'un o més nous Prypiat. La zona d'exclusió inicial ha comportat una evaquació de la gens menyspreable xifra de 300.000 persones. Prypiat (Kiev Oblast, Ucraïna) tenia 50.000 habitants en el moment de l'accident. Poques imatges diuen tant de la realitat dels efectes del capitalisme industrialista i depredador com les d'aquesta ciutat fantasma. Prypiat és un producte i un residu de la nuclearització del món [3], com ho són totes les víctimes d'accidents en instal·lacions nuclears i industrials a gran escala. I cap ni un dels experts que asseguren que Fukushima no té "res a veure" amb Txernòbil no pot assegurar que la situació real i efectiva de la vida, o l'absència d'aquesta, al voltant de la central de Fukushima no s'assembli a la que hi ha al voltant de la central ucraïnesa. Nous Txernòbils, potser no, si això diuen els enginyers primmirats amb el disseny dels seus reactors nuclears de nova generació; nous Prypiats, jo afirmo avui que sí que els veurem, a la prefectura de Fukushima i a altres llocs d'aquest món.

Em pregunten per què escric sobre Fukushima. L'accident de Fukushima mostra d'una forma clara i diàfana els efectes més perversos d'aquesta nuclearització del món i en definitiva de les noves exigències de control social introduïdes pel desenvolupament avançat del sistema de producció de mercaderies a partir de l'explotació de la terra i el treball humà. El tema no és banal, sinó que ens diu molt de com estan organitzades l'activitat i el control social en el nostre temps i de les limitacions de l'ideal democràtic que alguns han pintat sobre el cel contaminat de les ciutats que habitem - o que deixem deshabitades.

___

[1] "The Rating of the International Nuclear and Radiological Event Scale-INES on the events in Fukushima Dai-ichi Nuclear Power Station [...] is temporarily assessed as Level 7. [...] the amount of discharged radioactive materials is approximately 10% of the Chernobyl accident [...]. As radioactive materials are being released to the environment, NISA will continuously gather and evaluate information." (http://www.nisa.meti.go.jp/english/files/en20110412-4.pdf); "The nuclear accident at Fukushima Daiichi is now rated as a level 7 Major Accident on INES. Level 7 is the most serious level on INES and is used to describe an event comprised of 'A major release of radioactive material with widespread health and environmental effects requiring implementation of planned and extended countermeasures'. Japanese authorities notified the IAEA in advance of the public announcement and the formal submission of the new provisional rating." (IAEA, http://www.iaea.org/newscenter/news/tsunamiupdate01.html).


[2] Vegeu per exemple http://en.wikipedia.org/wiki/Radiation_effects_from_Fukushima_I_nuclear_accidents i http://en.wikipedia.org/wiki/Comparison_of_Fukushima_and_Chernobyl_nuclear_accidents.

[3] Vegeu La nuclearización del mundo, Jaime Semprun, escrit el 1980; Editorial Pepitas de Calabaza, 2007.