18 de gener 2011

"L'arquitecte" (David Greig, 1996)

L'arquitecte, de David Greig, 1996. Direcció: Julio Manrique. Intèrprets: Marta Angelat (Sheena Mackie) / Pere Arquillué (Leo Black) / Pol López Insa (Billy) / Lluïsa Mallol (Pauline Black) / Jordi Martínez (Joe) / Marc Rodríguez (Martin Black) / Mar Ulldemolins (Dorothy Black). Teatre Lliure-Montjuïc, 15/1/2011.


Por primera vez una nueva arquitectura, que en cada época anterior estaba reservada a la satisfacción de las clases dominantes, se encuentra directamente destinada a los pobres. La miseria formal y la extensión gigantesca de esta nueva experiencia de hábitat proceden conjuntamente de su carácter de masa, que está implicado a la vez por su destinación y por las condiciones modernas de construcción. La decisión autoritaria, que ordena abstractamente el territorio en territorio de la abstracción, está evidentemente en el centro de estas condiciones modernas de construcción. La misma arquitectura aparece en todas partes donde comienza la industrialización de los países atrasados en este aspecto como terreno adecuado al nuevo género de existencia social que se trata de implantar allí. Tan claramente como en las cuestiones del armamento termo-nuclear o de la natalidad - donde se ha alcanzado la posibilidad de manipular la herencia - el umbral traspasado en el crecimiento del poder material de la sociedad y el retraso en la dominación consciente de este poder se despliegan en el urbanismo. (Guy Debord, La sociedad del espectáculo, tesi 173; traducció de Maldeojo per a l'Archivo Situacionista Hispano).

Llegint algunes crítiques publicades al mercat periodístic ("Molta estructura i poca obra... una història escrita el 1996 i que sembla haver envellit malament", José Carlos Sorribes, El Periódico, 14/1; "El texto, en conjunto, me resulta más bien gratuito. Y tan extremo que se hace previsible.", Begoña Barrena, El País, 17/1; "El escaso interés del asunto, su excesiva morosidad narrativa, los problemas, en fin, de la obra de Greig no pueden achacarse, pues, ni al director, ni a un colectivo encabezado por un excelente Arquillué, sino al dramaturgo.", Joan-Anton Benach, La Vanguardia, 14/1), qualsevol diria que L'arquitecte és una obra mediocre i banal. Certament res no és imprescindible, i menys un espectacle, en aquest món; i l'interès és quelcom que depèn de la subjectivitat del qui mira. A mi les coses de què parla L'arquitecte m'interessen bastant.

Comprenc que l'obra decebi els qui busquin una acció i entreteniment sense pausa, una obra on a cada minut s'ofereix un nou fet, cada dues escenes un gir argumental, i cada vint minuts una gran sorpresa, un canvi completament inesperat i emocionant. L'arquitecte no és aquest Dragon Khan de l'espectacle teatral que alguns semblen estar buscant. I tanmateix jo no crec que totes les obres hagin de tenir necessàriament aquestes virtuts: imprevisibilitat, ritme frenètic... que semblen exigir-se-li, en va, a la present. Em va encantar L'habitació de Verònica, però totes les obres han de seguir el mateix camí i compartir els mateixos mèrits.

L'arquitecte no és pas una obra hermètica o difícil d'entendre. El seu text és meridianament clar, i fins i tot li agraeixo que repeteixi algunes idees clau ("l'important és el control; qui decideix") perquè no passin per alt fàcilment. Si és cert que els personatges i les situacións "són així" més que no pas canvien i evolucionen, no ho és menys que el que es retrata un moment general de crisi; l'obra sencera parla de l'esclat d'una crisi per la constatació d'un fracàs vital. Aleshores, de què serviria que tal o tal altre personatge secundaris comencessin a sortir amb algú, trenquessin, es matriculessin a la universitat...? No és aquesta una obra que demani una evolució de personatges, sinó un retrat, un trencaclosques, més aviat un vidre esmicolat del qual podem recollir cada peça, i mirar-la, i veure que és realment senzilla; però no som capaços de tornar a tenir el vidre sencer, que ja ha deixat d'existir com a tal.

L'arquitecte Leo Black descobreix, per la via dura, que aplicar mètodes teòricament correctes i fer uns bons plànols no és garantia de que les coses vagin bé. Per una banda, en sortir de les seves mans i assolir una existència real, les seves obres esdevenen monstres incontrolables, i la vida s'escola per tots els seus racons; per l'altra, amb la supervivència material garantida, amb el problema dels diners resolt, els membres de la seva família no responen a allò que ell n'espera (ni a allò que ell considera que la societat n'espera). Aquesta dualitat entre la desintegració urbanística i de comunitat i la familiar és el tema central de l'obra que ens ocupa.

Em sento pròxim a aquests personatges que "dónen voltes al voltant de la nit i són consumits pel foc", i que només estan segurs de quins camins no volen prendre. Des del desè pis miro per la finestra i em pregunto si estan vagarejant ara mateix pels carrers, buscant sense saber ben bé què; tan fràgils, fragments de carn i de somnis entre el formigó.