Ves al contingut principal

"La nuclearización del mundo" (Jaime Semprun, 1980)

Prova nuclear francesa a l'Oceà Pacífic. Publicada per James Vaughan a Flickr.

"Como las dos o tres catástrofes que todavía faltan al texto para cobrar pleno sentido son evidentemente tan "imposibles" como las precedentes, es de temer que sus méritos sean demostrados de una forma tan aplastante que después de la demostración no quede nadie para reconocerlos."

Jaime Semprun, pròleg a la reedició de 1986 per a Edicions Gérard Lebovici de La nucléarisation du monde.

El 3 d'agost del 2010 va morir Jaime Semprun, escriptor, assagista, traductor i editor nascut a París el 1947. Amb ell es perdia una de les veus més inquietes i inconformistes de les darreres dècades.

El llibre que aquí comento, i que arriba a les nostres llibreries gràcies a l'Editorial Pepitas de Calabaza, és una crítica demolidora a l'energia nuclear i al totalitarisme democràtic.

Sens dubte el seu tret més característic és l'ús de la sàtira disfressada d'apologia; tot el llibre sencer és un fals al·legat a favor de l'energia nuclear escrit des del suposat punt de vista d'un periodista, no expert en la matèria, que després de documentar-se sobre els avantatges d'aquesta tecnologia, es dedica a predicar la "bona nova" de la nuclearització del món. Així, Semprun dedica la meitat del llibre a desacreditar els detractors de la nuclearització, i l'altra meitat a elogiar-la, a la tecnologia en si mateixa i també i sobretot a les èlits del govern tecnològic de la societat, que són capaces de determinar allò que és el millor per a ella sense que a aquesta li quedi cap més opció "racional" que assentir-hi cegament.

Com a mostra de la fina línia que separa el sarcasme de Semprun del discurs oficial n'hi ha prou amb la primera frase del text:

"El debate democrático que hoy por hoy se pretende suscitar desde las más altas esferas del Estado entre una opinión reticente tiende a recoger fielmente la aquiescencia de la población, a través de sus calificados representantes, a las decisiones tomadas en materia de energía nuclear."

Començar un llibre afirmant que les "més altes esferes de l'Estat" pretenen "suscitar" un "debat democràtic" sobre l'energia nuclear és tota una declaració d'intencions.

Aquest to sarcàstic pot arribar a resultar pesat i fins i tot irritant en alguns moments, però en d'altres dóna lloc a grans mostres d'humor negre, com la de la cita del pròleg que he reproduït a dalt. En conjunt l'opció estil·lística és útil per posar més l'èmfasi en la dominació tecnocràtica de les masses ignorants i passives que no pas en els detalls tècnics pels quals l'energia nuclear és rebutjable, que quasi seria un tema secundari.

Ho seria si no fos per les enormes, desproporcionades, implicacions en quant a riscos, en el temps (en l'escala de milers d'anys) i en l'espai (a nivell planetari), que suposa aquesta energia. Si no fos perquè aquests riscos s'introdueixen en una societat ja dominada per uns esquemes d'inseguretat i de "seguretat en el poder", de por, incertesa i util·lització inflamatòria de l'odi i el recel cap a l'altre. Si no fos impossible respondre a preguntes com què seria de la combinació d'accident nuclear i catàstrofe natural, epidèmia sanitària, enfrontament militar o ofensiva del terrorisme en una regió afectada. Com a il·lustració d'aquests riscos potencials, l'accident nuclear de Fukushima Daiichi (encara en curs) és un exemple que es queda massa curt.

La traducció espanyola és a càrrec de Miguel Amorós, i inclou algunes notes a peu de pàgina que deixen en evidència alguns dels responsables de la nuclearització a Espanya, tot citant-ne algunes declaracions entre xulesques i prepotents (malgrat que no fa referència a la flagrant ocultació de dades i engany deliberat a la població que es va perpetrar després de l'Accident nuclear de Madrid del 1970, i que mai no ha estat oficialment corregit; ni tan sols després de la "lliçó" que hauria d'haver suposat Vandellòs I).

La lectura de La nuclearización del mundo és especialment recomanable als qui sostenen encara els plantejaments ecologistes ingenus i benintencionats, segons els quals simplement cal que "posem" (nosaltres? qui?) en una balança els avantatges i els inconvenients de diferents alternatives tecnològiques, perquè "la societat", "el públic" o "l'opinió pública" es decantin a favor de les menys dolentes. A aquest discurs sempre li ha faltat el component crític de qui s'adona que mentre uns estan elaborant power points per "enriquir el debat", altres estan ja prenent les decisions, simplement perquè poden. I no serveix de res convèncer "tothom" de la bondat d'una idea sense incidir en els mecanismes del poder polític i la presa real de decisions. Una tasca difícil, però necessària.

___
  
Podeu trobar aquest llibre a la llibreria La Rosa de Foc, Carrer de Joaquim Costa, 34, el Raval, Barcelona.

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

"Obres púbiques" (Manuel de Pedrolo, 1991)

A part de materials d'altres gèneres, dues són les novel·les de Manuel de Pedrolo que es van publicar pòstumament: Obres púbiques i Tants interlocutors a Bassera.

Escrita originalment el 1971, Obres púbiques no va poder ser publicada en el seu temps, perquè es tracta d'una novel·la pornogràfica. No estem davant d'una història mediocre amanida amb escenes de sexe per animar el lector, sinó d'una estructura narrativa sorprenent, dissenyada en un primer nivell per estar completament al servei dels actes sexuals que en són els amos absoluts; però tenyida amb pinzellades de crítica sociològica, de tristor per un món que no pot romandre, i de la mala bava contra l'ordre establert que és marca de la casa Pedrolo.

He escrit a vegades que hi ha obres que m'han ajudat a dibuixar el paisatge de la llunyana Amèrica: la Lolita de la fugida, les pel·lícules de Hal Hartley o recentment la New Orleans d'A Love Song For Bobby Long. La comunitat nord-americana que retrata Manu…

Les illes de Venècia

Després de la meva segona estada a Venècia he completat l'article sobre aquesta ciutat, però m'ha quedat molt llarg. Per això he decidit separar-lo en dos: un dedicat a l'illa central de Venècia, i l'altre, aquest que estàs llegint (o preguntant-te per què hauries de llegir), dedicat a les seves illes.

LES ILLES DEL SUD

Diverses illes estan a molt poca distància en vaporetto del nucli central de Venècia. S'hi pot accedir fàcilment des dels Záttere de Dorsoduro, en el cas de La Giudecca i San Giorgio Maggiore; o des de San Zaccaria, una parada de vaporetto propera a Piazza San Marco.

1. La Giudecca. No ho diguis a gaire gent, però La Giudecca, una illa allargada separada de Dorsoduro només per l'ample canal que porta el seu nom, és un dels llocs on millor es conserva l'aire del poble venecià. La història de l'illa a la primera meitat del segle XX és marcada per l'activitat industrial, però després de la Segona Guerra Mundial aquesta activitat es va anar…

"La Plaça del Diamant" (Joan Ollé i Carles Guillén)

La plaça del Diamant, de Joan Ollé i Carles Guillén, basada en la novel·la de Mercè Rodoreda. Direcció: Joan Ollé. Escenografia i vestuari: Serge Marzolff. Il·luminació: Lionel Spycher. Música: Pascal Comelade. Intèrprets: Montserrat Carulla, Mercè Pons, Rosa Renom. Teatre Borràs, 21/9/2004.

Veus més qualificades que la meva poden éxplicar per què La Plaça del Diamant (Mercè Rodoreda, 1962) és una obra cabdal de la literatura catalana. Jo només puc dir que quan la vaig llegir fa anys em va produir una profunda impressió, i això és així per la combinació de dos elements rellevants: d'una banda el seu argument, aquesta història de supervivència que és ben pròpia de la Catalunya del segle XX, i al mateix temps, universal; i de l'altra el seu estil psicològic, que impregna i caracteritza la totalitat de l'obra, i sense el qual La Plaça del Diamant seria una altra cosa, potser igual de popular però en el fons molt més modesta. Dit això, tampoc no llegeixo moltes novel·les ni m&…