Ves al contingut principal

"L'arquitecte" (David Greig, 1996)

L'arquitecte, de David Greig, 1996. Direcció: Julio Manrique. Intèrprets: Marta Angelat (Sheena Mackie) / Pere Arquillué (Leo Black) / Pol López Insa (Billy) / Lluïsa Mallol (Pauline Black) / Jordi Martínez (Joe) / Marc Rodríguez (Martin Black) / Mar Ulldemolins (Dorothy Black). Teatre Lliure-Montjuïc, 15/1/2011.


Por primera vez una nueva arquitectura, que en cada época anterior estaba reservada a la satisfacción de las clases dominantes, se encuentra directamente destinada a los pobres. La miseria formal y la extensión gigantesca de esta nueva experiencia de hábitat proceden conjuntamente de su carácter de masa, que está implicado a la vez por su destinación y por las condiciones modernas de construcción. La decisión autoritaria, que ordena abstractamente el territorio en territorio de la abstracción, está evidentemente en el centro de estas condiciones modernas de construcción. La misma arquitectura aparece en todas partes donde comienza la industrialización de los países atrasados en este aspecto como terreno adecuado al nuevo género de existencia social que se trata de implantar allí. Tan claramente como en las cuestiones del armamento termo-nuclear o de la natalidad - donde se ha alcanzado la posibilidad de manipular la herencia - el umbral traspasado en el crecimiento del poder material de la sociedad y el retraso en la dominación consciente de este poder se despliegan en el urbanismo. (Guy Debord, La sociedad del espectáculo, tesi 173; traducció de Maldeojo per a l'Archivo Situacionista Hispano).

Llegint algunes crítiques publicades al mercat periodístic ("Molta estructura i poca obra... una història escrita el 1996 i que sembla haver envellit malament", José Carlos Sorribes, El Periódico, 14/1; "El texto, en conjunto, me resulta más bien gratuito. Y tan extremo que se hace previsible.", Begoña Barrena, El País, 17/1; "El escaso interés del asunto, su excesiva morosidad narrativa, los problemas, en fin, de la obra de Greig no pueden achacarse, pues, ni al director, ni a un colectivo encabezado por un excelente Arquillué, sino al dramaturgo.", Joan-Anton Benach, La Vanguardia, 14/1), qualsevol diria que L'arquitecte és una obra mediocre i banal. Certament res no és imprescindible, i menys un espectacle, en aquest món; i l'interès és quelcom que depèn de la subjectivitat del qui mira. A mi les coses de què parla L'arquitecte m'interessen bastant.

Comprenc que l'obra decebi els qui busquin una acció i entreteniment sense pausa, una obra on a cada minut s'ofereix un nou fet, cada dues escenes un gir argumental, i cada vint minuts una gran sorpresa, un canvi completament inesperat i emocionant. L'arquitecte no és aquest Dragon Khan de l'espectacle teatral que alguns semblen estar buscant. I tanmateix jo no crec que totes les obres hagin de tenir necessàriament aquestes virtuts: imprevisibilitat, ritme frenètic... que semblen exigir-se-li, en va, a la present. Em va encantar L'habitació de Verònica, però totes les obres han de seguir el mateix camí i compartir els mateixos mèrits.

L'arquitecte no és pas una obra hermètica o difícil d'entendre. El seu text és meridianament clar, i fins i tot li agraeixo que repeteixi algunes idees clau ("l'important és el control; qui decideix") perquè no passin per alt fàcilment. Si és cert que els personatges i les situacións "són així" més que no pas canvien i evolucionen, no ho és menys que el que es retrata un moment general de crisi; l'obra sencera parla de l'esclat d'una crisi per la constatació d'un fracàs vital. Aleshores, de què serviria que tal o tal altre personatge secundaris comencessin a sortir amb algú, trenquessin, es matriculessin a la universitat...? No és aquesta una obra que demani una evolució de personatges, sinó un retrat, un trencaclosques, més aviat un vidre esmicolat del qual podem recollir cada peça, i mirar-la, i veure que és realment senzilla; però no som capaços de tornar a tenir el vidre sencer, que ja ha deixat d'existir com a tal.

L'arquitecte Leo Black descobreix, per la via dura, que aplicar mètodes teòricament correctes i fer uns bons plànols no és garantia de que les coses vagin bé. Per una banda, en sortir de les seves mans i assolir una existència real, les seves obres esdevenen monstres incontrolables, i la vida s'escola per tots els seus racons; per l'altra, amb la supervivència material garantida, amb el problema dels diners resolt, els membres de la seva família no responen a allò que ell n'espera (ni a allò que ell considera que la societat n'espera). Aquesta dualitat entre la desintegració urbanística i de comunitat i la familiar és el tema central de l'obra que ens ocupa.

Em sento pròxim a aquests personatges que "dónen voltes al voltant de la nit i són consumits pel foc", i que només estan segurs de quins camins no volen prendre. Des del desè pis miro per la finestra i em pregunto si estan vagarejant ara mateix pels carrers, buscant sense saber ben bé què; tan fràgils, fragments de carn i de somnis entre el formigó.

Comentaris

oterrada ha dit…
Que bona l'habitacio de la Veronica, de tan en tan arriba teatre de qualitat a la Roca! Si, si, a la Roca i subvencionat per l'ajuntafems....
L'arquitecte no tinc el plaer pero l'Arquillué, sempre sera el comte Arnau ;)
oterrada ha dit…
Ups! m'he oblidat de dir que en la serie on l'Arquillué era l'Arnau, el seu castell era el de la Roca... ara es deu entendre més el meu argument :p
Daniel Daranas ha dit…
L'habitació de la Verònica és un caramel! És impossible no passar-s'ho bé veient-la... L'arquitecte és més lògic que agradi o no més en funció dels interessos que té cadascú, però tampoc em sembla gens difícil que connecti, per exemple, amb la gent jove inquieta, que ja s'ho han trobat tot construït i una de les coses més creatives que poden fer és algun enderroc aquí i allà.

Subvencionat ho és més o menys tot, això sí...

Entrades populars d'aquest blog

"Obres púbiques" (Manuel de Pedrolo, 1991)

A part de materials d'altres gèneres, dues són les novel·les de Manuel de Pedrolo que es van publicar pòstumament: Obres púbiques i Tants interlocutors a Bassera.

Escrita originalment el 1971, Obres púbiques no va poder ser publicada en el seu temps, perquè es tracta d'una novel·la pornogràfica. No estem davant d'una història mediocre amanida amb escenes de sexe per animar el lector, sinó d'una estructura narrativa sorprenent, dissenyada en un primer nivell per estar completament al servei dels actes sexuals que en són els amos absoluts; però tenyida amb pinzellades de crítica sociològica, de tristor per un món que no pot romandre, i de la mala bava contra l'ordre establert que és marca de la casa Pedrolo.

He escrit a vegades que hi ha obres que m'han ajudat a dibuixar el paisatge de la llunyana Amèrica: la Lolita de la fugida, les pel·lícules de Hal Hartley o recentment la New Orleans d'A Love Song For Bobby Long. La comunitat nord-americana que retrata Manu…

Les illes de Venècia

Després de la meva segona estada a Venècia he completat l'article sobre aquesta ciutat, però m'ha quedat molt llarg. Per això he decidit separar-lo en dos: un dedicat a l'illa central de Venècia, i l'altre, aquest que estàs llegint (o preguntant-te per què hauries de llegir), dedicat a les seves illes.

LES ILLES DEL SUD

Diverses illes estan a molt poca distància en vaporetto del nucli central de Venècia. S'hi pot accedir fàcilment des dels Záttere de Dorsoduro, en el cas de La Giudecca i San Giorgio Maggiore; o des de San Zaccaria, una parada de vaporetto propera a Piazza San Marco.

1. La Giudecca. No ho diguis a gaire gent, però La Giudecca, una illa allargada separada de Dorsoduro només per l'ample canal que porta el seu nom, és un dels llocs on millor es conserva l'aire del poble venecià. La història de l'illa a la primera meitat del segle XX és marcada per l'activitat industrial, però després de la Segona Guerra Mundial aquesta activitat es va anar…

"La Plaça del Diamant" (Joan Ollé i Carles Guillén)

La plaça del Diamant, de Joan Ollé i Carles Guillén, basada en la novel·la de Mercè Rodoreda. Direcció: Joan Ollé. Escenografia i vestuari: Serge Marzolff. Il·luminació: Lionel Spycher. Música: Pascal Comelade. Intèrprets: Montserrat Carulla, Mercè Pons, Rosa Renom. Teatre Borràs, 21/9/2004.

Veus més qualificades que la meva poden éxplicar per què La Plaça del Diamant (Mercè Rodoreda, 1962) és una obra cabdal de la literatura catalana. Jo només puc dir que quan la vaig llegir fa anys em va produir una profunda impressió, i això és així per la combinació de dos elements rellevants: d'una banda el seu argument, aquesta història de supervivència que és ben pròpia de la Catalunya del segle XX, i al mateix temps, universal; i de l'altra el seu estil psicològic, que impregna i caracteritza la totalitat de l'obra, i sense el qual La Plaça del Diamant seria una altra cosa, potser igual de popular però en el fons molt més modesta. Dit això, tampoc no llegeixo moltes novel·les ni m&…