15 de novembre 2011

Eleccions generals 2011: 15 opcions el 20-N


El proper diumenge 20 de novembre, els espanyols majors d'edat que no estiguin incapacitats legalment i que figurin al cens electoral de la circumscripció de Barcelona tindran un total de 15 possibilitats, si limitem l'anàlisi a les eleccions al Congrés dels Diputats.

D'aquestes, una (l'abstenció) implica no participar en el procés electoral. Les altres 14 suposen una participació en aquest procés, és a dir, la introducció a l'urna electoral d'una butlleta de vot.

D'aquestes 14 opcions, una (el vot nul) implica la no emissió d'un vot vàlid. Un vot nul pot ser qualsevol cosa menys un vot vàlid, i de fet aquesta opció es defineix per eliminació. Com que un vot vàlid és un sobre de vot amb o bé una papereta d'una candidatura a dins o bé cap (en el cas del vot en blanc), un vot nul és qualsevol altra possibilitat: introduir al sobre una fulla d'enciam, una foto de l'Aina Clotet, un paper on s'hagin escrit a mà les pròpies propostes d'acció de govern o qualsevol altra cosa; i també combinacions que incloguin butlletes de vot que siguin invalidades, per exemple pel fet de posar-me més d'una de diferents candidatures, o de ratllar-ne algun dels noms, alterant així el contingut original de la butlleta.

El vot nul es compta estadísticament dins de la participació electoral; és a dir, una persona que realitza un vot nul no és una persona que s'hagi abstingut, i per tant haurà contribuït a augmentar la dada de participació electoral. Aquest, tanmateix, és un efecte purament estadístic, sense cap conseqüència pràctica concreta (ja que la legislació espanyola no estableix cap mínim de participació electoral a partir de la qual els resultats siguin vàlids; ho són sempre).

Les altres 13 opcions corresponen al que s'anomena vot vàlid. Aquest és un concepte important. El vot vàlid és el conjunt format per tots els vots a candidatures més els vots en blanc.

El vot en blanc és definit per la Llei Orgànica del Règim Electoral General (LOREG) com la introducció a l'urna d'un sobre de vot sense cap butlleta electoral ni cap altre contingut en el seu interior.

La LOREG estableix un mínim del 3% de vots sobre el vot vàlid, com a percentatge a partir del qual una candidatura es té en compte en el repartiment d'escons. És a dir, que si es supera aquesta proporció de vots, la candidatura passarà a entrar en el joc de càlculs que poden donar lloc a un o més escons; si no el supera, quedarà ja automàticament descartada en aquesta circumscripció. [1]

El lector haurà pogut deduir que les 12 opcions restants de vot vàlid (igual de vàlid que la del vot en blanc) corresponen al vot a una candidatura. Els vots a candidatures són l'opció majoritària entre aquells qui van a votar, ja que de fet l'objectiu de la votació és repartir uns diputats entre unes candidatures. Les 12 candidatures proclamades per la Junta Electoral Central per a Barcelona es poden consultar a la pàgina dedicada a les eleccions generals del Ministeri de l'Interior, apartat de Llistes al Congrés per Barcelona. (També es poden trobar en aquesta pàgina les llistes al Senat, que són obertes.) La diferenciació més gran que podem fer entre elles és que cinc corresponen a forces polítiques que ja ténen diputats per Barcelona obtinguts en la darrera convocatòria electoral, i que ara acaben el seu mandat democràtic (PSC, CiU, PP, ERC i ICV, per ordre de més a menys representació actual); i les set restants són de forces que no estan representades actualment al Congrés dels Diputats (no les enumero perquè, en no fer-ho, m'estalvio de reproduir les sigles d'alguna que em produeix un fàstic profund).

L'exercici d'obtenir informació sobre les propostes i programes d'acció de cadascuna de les candidatures queda a mans de cada ciutadà en particular. Val a dir que malgrat la immensa atenció que es posa en els mitjans de comunicació de masses per part de les masses, aquests no són necessaris per conèixer les candidatures i llurs característiques. Una simple consulta a la web oficial del Ministeri de l'Interior permet saber quines són les candidatures proclamades. Utilitzant qualsevol pàgina de cerca per internet es poden trobar els seus llocs web, i allà informar-se de les seves propostes.

Dit això, un ús crític dels mitjans de comunicació pot ajudar a discernir arguments a favor i en contra, ja que conèixer arguments d'altres, si es fa amb criteri propi, pot ajudar a enriquir els d'un mateix. A més, la bona memòria també ajudarà a recordar informacions sobre l'actuació al Congrés d'uns i altres al llarg de tota la legislatura, i per a això els mitjans informatius professionals poden ser una ajuda i un recolzament rellevant. Però mai no s'han de confiar les decisions completament a fonts d'informació elaborades dins el cercle de la producció i consum de mercaderies, com són al cap i a la fi els diaris, televisions i ràdios. Així, és sempre aconsellable consultar les fonts d'informació originals.

Es faci el que es faci, cal recordar sempre que el procés electoral és lliure i democràtic i serveix per atorgar un poder a uns representants, els diputats, en funció del caràcter més o menys majoritari del suport que rebin en forma de vot. Unes eleccions no canviaran mai la societat de forma immediata, ja que el seu resultat depèn precisament de les característiques actuals d'aquesta. En unes eleccions no s'acaba el món, ni s'arregla. Tampoc no es pot pretendre trobar la candidatura perfecta; som humans, que actuem individualment i ens organitzem, amb uns fins o uns altres, i enlloc no hi ha una garantia que allò que fem surti bé o tingui un bon resultat, per a nosaltres mateixos o per al conjunt de la col·lectivitat.

Acabo citant un article de Manuel Cáceres escrit fa un any, en una altra campanya electoral (en aquest cas al Parlament de Catalunya): Partits, persones i participació. És un article senzill, però penso que tot i així brillant, en recordar-nos la naturalesa humana de la política (els partits no han caigut del cel... ni han pujat de l'infern!) i la nostra capacitat per, si així ho volem, participar i canviar les coses; millorar-les.

Diu en Manuel:

"Qui es consideri capaç de fer les coses millor del que s'estan fent, crec que té no només el dret, sinó l'obligació, de donar un pas endavant, i posar-se a treballar. Potser quan ho provi veurà que les coses no són tan senzilles, que cadascú tenim una manera de veure la vida única i diferent de la resta, que per molt que les coincidències siguin grans, mai són absolutes, que sovint cal cedir per tal d'arribar a un acord, que de vegades el camí més curt no és la línia recta i que això no significa abdicar de les conviccions. Però, si més no, podrà posar el seu granet de sorra per tal que les coses siguin més com li agradarien."
_____

[1] Aquest és l'únic punt en què el vot en blanc pot influir en el repartiment d'escons; no pas en cap altre. Com que hi ha molts mites falsos estesos sobre aquest punt (en especial l'absurd "votar en blanc afavoreix els partits majoritaris"), no està de més que ens aturem un moment a explicar-lo amb més detall.

Imaginem que falta mig minut pel tancament de les meses electorals i tothom a la teva circumscripció ja ha votat. Són, en total, 101.000 persones les que han exercit el seu dret de vot. Malgrat que en aquest moment encara no s'ha fet l'escrutini, per fer una ficció anem a suposar que tenim raigs X a distància i podem saber exactament què han votat aquestes 101.000 persones. Resulta que 1.000 han votat nul. Així doncs, hi ha exactament 100.000 vots vàlids. D'entre ells, 3.000 són per a la candidatura ABC (l'Assemblea per unes Barbacoes Casolanes). Aquesta candidatura té, doncs, 3.000/100.000 = 3% del vot vàlid. Entra en el repartiment d'escons. Però, ah!, hem suposat que falta mig minut i tu encara no has emès el teu vot; ets l'últim ciutadà que ho farà. En aquest cas, es poden donar les següents situacions:
  • Votes a la candidatura ABC. Aquesta passa a tenir 3.001/100.001 vots = 3,00969% dels vots. Continuarà entrant en el repartiment d'escons; és lògic, si ja ho feia abans que tu la votessis, el teu vot a favor d'ells no fa més que millorar la seva situació.
  • Votes a una altra candidatura, XYZ. La candidatura ABC passa a tenir 3.000/100.001 vots = 2,999970%. Com que estava just a la barrera del 3%, l'aparició d'un nou vot vàlid (el teu) que no és per a ells fa augmentar el denominador de la divisió, sense que augmenti el numerador, i en conseqüència es queden per sota del 3% i no podran entrar en el repartiment d'escons.
  • Votes en blanc. A efectes de l'entrada al repartiment d'escons o no per part de la candidatura ABC, l'efecte és el mateix que en l'anterior punt, donat que el teu vot blanc és un vot vàlid. La candidatura ABC passa a tenir 3.000/100.001 vots = 2,999970%, i es queda fora del repartiment d'escons.
  • Votes nul. El teu no és un vot vàlid. La candidatura ABC segueix tenint 3.000/100.000 = 3% del vot vàlid i pot entrar al repartiment d'escons.
  • T'abstens; és a dir, al darrer moment; en lloc d'avançar cap a l'urna i omplir-la amb un contingut, gires cua i te'n vas del col·legi electoral. L'efecte és idèntic a que haguessis emès un vot nul; no hi ha cap diferència pràctica. La candidatura ABC segueix tenint 3.000/100.000 = 3% del vot vàlid i pot entrar al repartiment d'escons.

04 de novembre 2011

L'accident nuclear de Fukushima (4): Vuit mesos d'accident nuclear

Mapa d'àrees contaminades al voltant de la planta (22 de març - 3 d'abril). Font: Wikipedia.

Gairebé vuit mesos després del fatídic 11 de març, continua la intensa feina per resoldre l'accident nuclear de Fukushima.

Els plans de l'operadora TEPCO són d'arribar a la situació d'"aturada en fred" el gener del 2012. L'aturada en fred es defineix per part de TEPCO i l'agencia d'emergències nuclears com:

  1. Baixar la temperatura de l'aigua de refrigeració per sota dels 100 graus Celsius, mentre es redueix la pressió dins del vas del reactor a la mateixa que la pressió de l'aire exterior, és a dir 1 atmosfera (atm).
  2. Posar sota control l'alliberament de materials radioactius del vas de contenció primària, i reduir l'exposició pública a la radiació deguda a l'alliberament addicional de materials radioactius (l'objectiu és que no excedeixi d'1 mSv / any en els límits de la planta).
La IAEA (Agència Internacional de l'Energia Atòmica) va publicar el seu primer informe sobre les causes al mes de juny. És destacable la part de les seves conclusions que diu: "El perill de tsunami per a diversos llocs es va subestimar. ... La defensa en profunditat, els requisits de separació física, la diversitat i la redundància s'han d'aplicar per als esdeveniments extrems externs, en particular aquells que tenen repercussions en mode comú, com ara inundacions extremes." "Mode comú" (diu el MIT NSE sobre aquestes conclusions) "es refereix al fet que un incident (per exemple, el tsunami) pot desactivar molts sistemes de seguretat a la vegada. Les centrals nuclears hauran de ser reanalitzades per assegurar que, dins del que és raonable, un sol incident o una cadena d'esdeveniments no puguin desactivar prou sistemes de seguretat com per causar una disfunció greu."

La IAEA continua fent actualitzacions sobre l'accident malgrat que amb una certa discontinuïtat. En els darrers dies la notícia d'una fissió nuclear detectada al reactor 2 ha arribat als mitjans de comunicació de masses internacionals. La IAEA en dóna la següent informació tècnica (vegeu també l'informe en PDF) a dia 2 de novembre: "
L'1 de novembre, TEPCO detectà la possible presència de xenó-133 i xenó-135 en mostres dels gasos de l'interior del vas de contenció primària (PCV) de Fukushima Daiichi Unitat 2. La presència d'aquests radionúclids de curta vida indica que alguna de fissió nuclear pot haver ocorregut recentment. TEPCO informa que no hi ha augments en els nivells de radiació observats. D'acord amb TEPCO, encara que una reacció de fissió es suposa que és en curs, la seva escala és molt petita i el reactor es troba en una condició estable en el seu conjunt." Dos dies més tard, però, les autoritats japoneses conclouen que no hi ha hagut fissió per criticalitat, sinó fissió espontània, una forma de caiguda radioactiva característica dels isòtops més pesats, que es produeix a tots els reactors, i que no implica reaccions en cadena.

Una altra font interessant d'informació és el NIRS (Nuclear Informacion and Resource Service), un grup nord-americà molt crític amb la nuclearització del món. El 29 de setembre informaven: "Queda algun temps abans que pugui ser establerta la parada freda dels reactors. I mentrestant les emissions de radiació continuen, encara que s'informa que suposen una petita fracció del que eren abans. Ara estan en l'ordre d'un milió de Bq / hora (a diferència d'un milió de milions / hora fa uns mesos, i milers de vegades més al març). Tot i així, cal fer un advertiment: (...) TEPCO ha admès que no sap realment la quantitat de radiació que s'emet - tan sols n'està fent una estimació."

El JAIF (Japan Atomic Industrial Forum) és un altre organisme, pronuclear com la IAEA, que ve publicant informes actualitzats (i una secció especial dedicada a l'accident de Fukushima i a la situació de la resta de centrals nuclears després del tsunami). La quantitat d'informació és difícil de digerir. Tant d'aquesta font com de diverses altres ens arriben notícies de deteccions preocupants de materials contaminats radioactivament; per exemple, la
notícia reproduïda tot seguit planteja dubtes sobre l'efectivitat dels controls que s'estan fent per evitar una contaminació radioactiva addicional del medi.
"S'ha trobat que aigües residuals abocades a la badia de Tòquio des d'una planta de ciment contenen cesi radioactiu en nivells molt més alts que el límit establert pel govern per poder ser abocat. La planta a la prefectura de Chiba, a l'est de Tòquio, utilitza la cendra dels incineradors en la prefectura per produir ciment. El govern de Chiba, diu l'operador de la planta, ha comprovat l'abocament d'aigües residuals de la planta en la Badia de Tòquio, una vegada al setembre i una altra a l'octubre. S'hi va trobar cesi radioactiu en nivells de 1.103 becquerelis per quilogram, i 1054 bequerelis per quilogram, respectivament. Els nivells són de 14 a 15 vegades més grans que el límit establert per la Comissió de Seguretat Nuclear del país. L'aigua s'havia utilitzat per netejar els filtres que eliminen els materials tòxics de les cendres. L'operador va aturar la descàrrega de les aigües residuals de dimecres. El govern de la prefectura ha llançat una indevestigació de l'aigua de mar de la badia de Tòquio, prop de la planta. Dimecres, novembre 2, 2011 22:08 0900 (JST)"
Relativament més fàcil d'abastar és la informació acumulativa, i aquest és el cas del resum que el JAIF ha fet de les principals conseqüències ambientals de l'accident fins ara. Inclou explicacions força detallades de l'impacte acumulat al llarg del temps, així com gràfiques explicatives a les pàgines 4 i 5. A Wikipedia s'està fent un valuós treball col·lectiu sobre aquest mateix tema.

Cal destacar, d'entre totes les conseqüències, l'evaquació de la població. A part del radi d'evaquació total de 20 quilòmetres al voltant de la central, s'ha definit una anomenada "zona d'evaquació deliberada" en direcció nord-oest que arriba fins a uns 40 quilòmetres, incloent la vila d'Iitate. Els 6.858 habitants d'Iitate la van abandonar a petició del govern, excepte uns 120 majoritàriament ancians que quedaven a l'agost. És aviat per saber la zona detallada que quedarà deserta per sempre, però estem parlant d'una àmplia regió que ha passat de ser habitable a inhabitable durant un molt llarg període.

També segons el JAIF, "
TEPCO ha examinat l'exposició a la radiació d'al voltant de 14.800 treballadors que treballaven en la Central Nuclear de Fukushima Dai-ichi. El resultat parcial d'aquest examen a 30 de setembre és el següent. 99 treballadors van rebre més de 100mSv. (100-150mSv: 77 treballadors; 150-200mSv: 14 treballadors; 200-250mSv: 2 treballadors; Més de 250mSv: 6 treballadors). Les dosis d'exposició definitiva dels 6 treballadors que van rebre més de 250mSv (el límit establert per a aquesta situació d'emergència) van de 309 a 678mSv. Es considera que per sobre de 250 mSv rebuts en un dia, els símptomes causats per la radiació rebuda són ja observables."

Si bé hi ha hagut morts indirectament causades per l'accident nuclear (persones que tenien una salut feble i van resultar mortes durant l'evaquació urgent d'hospitals de la zona, motivada per l'emergència nuclear), no s'ha produït cap mort per radiació ni per l'accident nuclear en si mateix. S'ha determinat que dos treballadors de la central van morir per l'impacte del tsunami, no pas per l'accident nuclear desencadenat a conseqüència d'aquest.

Els experts no es posen d'acord en les seves estimacions de víctimes futures per malalties causades per l'exposició a la radiació, les quals oscil·len entre que no hi hagi evidència estadísticament detectable, 100, o 1.000 (sobre això, vegeu la secció Accident rating de l'article de Wikipedia).

Com a conclusió, l'accident està en la seva fase de control, amb la previsió que la seva fase crítica pugui ser tancada a principis del 2012; una zona encara per confirmar restarà totalment inhabitable; i és aviat per quantificar l'efecte de l'accident en el medi natural i en la salut de les persones.

El greu accident no ha arribat a tenir conseqüències tan catastròfiques com podria haver passat si
qualsevol impediment hagués fet impossibles les àrdues (i costosíssimes) tasques de control i futura extinció de l'accident.

Actualització (5 de novembre del 2011): Els informes del NIRS són un compendi de dades entre preocupants i un punt surrealistes. El del dia 5 de novembre informa que s'ha detectat contaminació radioactiva en mostres d'orina de 104 nens de Fukushima (d'entre 1.500 analitzades); que s'han servit bolets contaminats amb cesi radioactiu a 800 persones, entre març i octubre (els bolets van ser cultivats a Yokohama, a 250 quilòmetres de Fukushima, i es creu que l'origen de la contaminació radiactiva és probablement l'accident nuclear); i que Japó ha ofert cooperació tècnica en la construcció d'una planta nuclear a Turquia, basada en les lliçons apreses de l'accident nuclear de Fukushima.

17 d’octubre 2011

"La nuclearización del mundo" (Jaime Semprun, 1980)

Prova nuclear francesa a l'Oceà Pacífic. Publicada per James Vaughan a Flickr.

"Como las dos o tres catástrofes que todavía faltan al texto para cobrar pleno sentido son evidentemente tan "imposibles" como las precedentes, es de temer que sus méritos sean demostrados de una forma tan aplastante que después de la demostración no quede nadie para reconocerlos."

Jaime Semprun, pròleg a la reedició de 1986 per a Edicions Gérard Lebovici de La nucléarisation du monde.

El 3 d'agost del 2010 va morir Jaime Semprun, escriptor, assagista, traductor i editor nascut a París el 1947. Amb ell es perdia una de les veus més inquietes i inconformistes de les darreres dècades.

El llibre que aquí comento, i que arriba a les nostres llibreries gràcies a l'Editorial Pepitas de Calabaza, és una crítica demolidora a l'energia nuclear i al totalitarisme democràtic.

Sens dubte el seu tret més característic és l'ús de la sàtira disfressada d'apologia; tot el llibre sencer és un fals al·legat a favor de l'energia nuclear escrit des del suposat punt de vista d'un periodista, no expert en la matèria, que després de documentar-se sobre els avantatges d'aquesta tecnologia, es dedica a predicar la "bona nova" de la nuclearització del món. Així, Semprun dedica la meitat del llibre a desacreditar els detractors de la nuclearització, i l'altra meitat a elogiar-la, a la tecnologia en si mateixa i també i sobretot a les èlits del govern tecnològic de la societat, que són capaces de determinar allò que és el millor per a ella sense que a aquesta li quedi cap més opció "racional" que assentir-hi cegament.

Com a mostra de la fina línia que separa el sarcasme de Semprun del discurs oficial n'hi ha prou amb la primera frase del text:

"El debate democrático que hoy por hoy se pretende suscitar desde las más altas esferas del Estado entre una opinión reticente tiende a recoger fielmente la aquiescencia de la población, a través de sus calificados representantes, a las decisiones tomadas en materia de energía nuclear."

Començar un llibre afirmant que les "més altes esferes de l'Estat" pretenen "suscitar" un "debat democràtic" sobre l'energia nuclear és tota una declaració d'intencions.

Aquest to sarcàstic pot arribar a resultar pesat i fins i tot irritant en alguns moments, però en d'altres dóna lloc a grans mostres d'humor negre, com la de la cita del pròleg que he reproduït a dalt. En conjunt l'opció estil·lística és útil per posar més l'èmfasi en la dominació tecnocràtica de les masses ignorants i passives que no pas en els detalls tècnics pels quals l'energia nuclear és rebutjable, que quasi seria un tema secundari.

Ho seria si no fos per les enormes, desproporcionades, implicacions en quant a riscos, en el temps (en l'escala de milers d'anys) i en l'espai (a nivell planetari), que suposa aquesta energia. Si no fos perquè aquests riscos s'introdueixen en una societat ja dominada per uns esquemes d'inseguretat i de "seguretat en el poder", de por, incertesa i util·lització inflamatòria de l'odi i el recel cap a l'altre. Si no fos impossible respondre a preguntes com què seria de la combinació d'accident nuclear i catàstrofe natural, epidèmia sanitària, enfrontament militar o ofensiva del terrorisme en una regió afectada. Com a il·lustració d'aquests riscos potencials, l'accident nuclear de Fukushima Daiichi (encara en curs) és un exemple que es queda massa curt.

La traducció espanyola és a càrrec de Miguel Amorós, i inclou algunes notes a peu de pàgina que deixen en evidència alguns dels responsables de la nuclearització a Espanya, tot citant-ne algunes declaracions entre xulesques i prepotents (malgrat que no fa referència a la flagrant ocultació de dades i engany deliberat a la població que es va perpetrar després de l'Accident nuclear de Madrid del 1970, i que mai no ha estat oficialment corregit; ni tan sols després de la "lliçó" que hauria d'haver suposat Vandellòs I).

La lectura de La nuclearización del mundo és especialment recomanable als qui sostenen encara els plantejaments ecologistes ingenus i benintencionats, segons els quals simplement cal que "posem" (nosaltres? qui?) en una balança els avantatges i els inconvenients de diferents alternatives tecnològiques, perquè "la societat", "el públic" o "l'opinió pública" es decantin a favor de les menys dolentes. A aquest discurs sempre li ha faltat el component crític de qui s'adona que mentre uns estan elaborant power points per "enriquir el debat", altres estan ja prenent les decisions, simplement perquè poden. I no serveix de res convèncer "tothom" de la bondat d'una idea sense incidir en els mecanismes del poder polític i la presa real de decisions. Una tasca difícil, però necessària.

___
  
Podeu trobar aquest llibre a la llibreria La Rosa de Foc, Carrer de Joaquim Costa, 34, el Raval, Barcelona.

16 d’octubre 2011

"Una carta a Momo" (Hiroyuki Okiura, 2011)


Set anys i el treball de centenars de persones han estat necessaris per fer realitat Una carta a Momo / A Letter to Momo (ももへの手紙, Momo e no Tegami [1]), la pel·lícula d'animació d'Hiroyuki Okiura que vam tenir la sort de poder gaudir dimecres al Festival de Sitges.

Veiem moltes pel·lícules, però només algunes es guanyen aquell lloc especial en el nostre record i en els nostres cors. Una carta a Momo està cridada a ser una d'aquestes poques escollides.

Es tracta d'una obra d'animació artesanal, per a la qual no s'han utilitzat programes d'animació en 3d. Els moviments dels personatges s'han generat a mà, aconseguint un efecte menys matemàtic i exacte que els de l'animació 3d per ordinador, però molt més humà i pròxim. L'animació japonesa és sens dubte la millor que s'ha fet mai i que es fa avui al món, i és interessant veure que aquest lideratge no es basa en la tecnologia d'última generació.

Però allò que situa en concret Una carta a Momo per damunt d'altres produccions japoneses recents és la vocació d'explicar una història inoblidable sobre sentiments humans, i la màxima cura i talent que s'han posat al servei d'aquesta idea. És inevitable, i també just, reconèixer en Una carta a Momo els deutes, homenatges gairebé, que ret als grans clàssics de Studio Ghibli, obres mestres com El meu veí Totoro o El viatge màgic de Chihiro. Però Una carta a Momo sap ser clàssica i original al mateix temps, sap enquadrar-se sense complexos en una de les tradicions més brillants del cinema de tots els temps i també ser ella mateixa, tenir una personalitat pròpia com a obra i uns mèrits per brillar amb llum pròpia al firmament dels nostres somnis.

Una pel·lícula pot tenir una bona història però si els seus "grans moments" no troben el to just, no encerten de ple, es quedarà a mig camí d'alguna cosa meravellosa, i ja només quedarà lamentar el que hauria pogut ser. Però els moments de clímax argumental i emocional d'Una carta a Momo són fantàstics, perfectes, sensacionals. Riem i plorem amb la Momo, l'estimem i l'acompanyem en aquest viatge, sentim amb ella el dolor, la preocupació, el dubte, el penediment, la calma, la diversió, l'alegria... i en aquest viatge retrobem el nen que vam ser i veiem l'adult que som amb uns altres ulls, amb una mirada més noble i neta. Entre els problemes quotidians, els mals rotllos, les preocupacions innecessàries i Una carta a Momo, té raó Una carta a Momo. Entre Momo i l'apatia, entre Momo i el cinisme, entre Momo i la covardia, entre Momo i la desesperança... Momo, a ulls clucs i per sempre Momo.


___

[1]
ももへの手紙, Momo e no Tegami: もも és el nom propi de noia "Momo" escrit en el sil·labari hiragana, repetint la síl·laba も (mo). へ (e) és l'equivalent al català "a"; introdueix el complement indirecte, en aquest cas la destinatària de la carta (Momo). En japonès la partícula sempre introdueix el sintagma que la precedeix, és a dir, les partícules es situen al final del seu sintagma. Com que el títol sencer és de fet un sintagma nominal, "Una carta a Momo", no hi ha verb, i per això, per poder convertir el que seria un complement del verb (en frases com "escriure a Momo" o "parlar a Momo") en un complement del nom, s'afegeix la partícula の (no). Així, el sintagma ももへの és un complement que adjectiva un nom. El nom és la paraula 手紙 (tegami), carta. Aquí hi trobem els dos únics caràcters kanji que apareixen en aquest títol; la resta són síl·labes de l'alfabet sil·làbic hiragana. 手 (te) és "mà", i 紙 (kami; aquí sonoritzat a "gami" per composició amb el kanji anterior) és "paper". El kanji de carta, molt intuïtivament, és format per "mà" i "paper", ja que una carta és un escrit fet a mà sobre un paper.

20 de setembre 2011

"Llum de guàrdia" (Sergi Pompermayer i Julio Manrique)


Llum de guàrdia. AUTORS: Sergi Pompermayer i Julio Manrique. DIRECCIÓ: Julio Manrique. INTÈRPRETS: Mireia Aixalà, Ivan Benet, Cristina Genebat, Oriol Guinart, Xavier Ricart, Marc Rodríguez, Andrew Tarbet. ESCENOGRAFIA: Sebastià Brosa. VESTUARI: María Armengol. IL·LUMINACIÓ: Jaume Ventura. ESPAI SONOR: Damien Bazin. AUDIOVISUAL: Marc Lleixà. MOVIMENT ESCÈNIC: Ferran Carvajal. CARACTERITZACIÓ: Núria Llunell. PRODUCCIÓ: Teatre Romea. Teatre Romea, del 6 de setembre al 9 d'octubre del 2011..

In girum imus nocte et consumimur igni. Julio Manrique ho sap, i li agrada explorar aquestes nits en què donem voltes sense rumb, a la recerca d'un foc on consumir-nos o un oceà que ens engoleixi. No direction home. N'hem parlat moltes vegades però és que no ens en cansem, les ombres són casa nostra. And I thank you for bringing me here...

No llegeixo mai les sinopsis senceres de les obres que veuré, i gràcies a això no sabia res del que passava a Llum de guàrdia. Sí, en llegeixo un mínim d'informacions i a vegades una sinopsi molt abreujada, ja que altrament no tindria elements per escollir quines obres veig. En aquest cas la direcció de Julio Manrique era un argument suficient, però també he de dir que el cartell despertava en mi una gran atracció. Recomano, com ja he dit altres vegades, fer el mateix: no llegir el resum llarg que publica el teatre ni gaire crítiques (i millor si es llegeixen en diagonal), i anar a deixar-se sorprendre per una obra fresca i força estimulant.

L'obra està plantejada d'una forma semblant a la d'aquelles pel·lícules corals on s'entrecreuen capriciosament les vides de diversos personatges. En aquest cas estan units per un fet concret, succeït set anys abans; un fet que va marcar les seves vides d'una manera o una altra, com anirem comprovant en conèixer-los en el present.

L'humor que hi ha en algunes escenes voreja el límit de ser massa comercial per al meu gust, però afortunadament la cosa queda equilibrada amb escreix per altres moments més seriosos i on s'esbossen les insatisfaccions dels protagonistes, els compromisos i tensions amb què viuen en el món d'avui.

I són aquests personatges els qui ens acaben enganxant: el fan que retrobem com a locutor de ràdio, l'autor teatral en crisi, el taxista, el director solitari... i sobretot l'actriu silenciosa, una presència embruixadora que no acabarà d'abandonar mai la funció des de la seva primera aparició. Són les peces d'un mosaic improbable, totes en mans de grans intèrprets i movent-se enmig d'una escenografia i una il·luminació perfectes.

Les fronteres entre realitat i ficció, entre allò natural i allò sobrenatural, es difuminen entre la boira, mentre la tempesta s'acosta. Mai no es queda del tot buit, ni del tot fosc, el teatre; s'hi queden a viure els fantasmes dels somnis trencats, hi ressonen línies de guió mai dites, hi cremen els focs fatus de les esperances. I tot això ens crida, en un murmuri, aquí dins on ningú no ho sent. I el murmuri diu: "Busca la llum de guàrdia. És rera el teló. Si la veus, acosta-hi les mans sense por; ja no importa el que hagis deixat a l'altra banda; només existeixen l'aquí i l'ara, i tota la resta és teatre."

24 d’agost 2011

Dèficit, deute públic i reforma de la Constitució

La reforma de la Constitució que han acordat PSOE i PP per incloure-hi un límit al dèficit i el deute públics és una notícia rellevant. La Constitució espanyola només s'havia reformat en una ocasió anterior, el 1992, per fixar el dret de sufragi passiu dels ciutadans comunitaris, satisfent així les exigències del Tractat de Maastricht signat aquell mateix any.

Em sembla una bona notícia. La recent crisi del deute ha demostrat a la pràctica el que tots els llibres de text d'economia i el sentit comú deien: que un deute excessiu és un gran risc per a les finances de qualsevol estat. Una vegada desfermat el cercle viciós de l'encariment del deute i els dubtes sobre la capacitat de pagament, s'entra en una zona vermella del sistema capitalista que resulta pràcticament impossible de controlar des de l'estat. Tots, la immensa majoria de poders públics (govern central, governs autonòmics, ajuntaments, etc.), inclosos alguns que criticaran ara aquesta reforma, han col·laborat de forma irresponsable engruixir el deute públic i per tant, als costos afegits n'han estat la conseqüència. Ara, no tenen legitimitat per qüestionar una mesura que el limiti (malgrat que evidentment, sí que tenen dret a dir el que vulguin).

És cert que és criticable que només s'hagi actuat així després que el problema fos més que evident, i que les pressions internacionals hi han tingut influència. És cert que hauria estat millor ser previsors i prendre aquesta mesura d'una forma raonada, fa uns anys; en especial durant els anys en què més s'ha engruixit el llast del deute (vegeu gràfics). Però no per tardana la mesura deixa de ser, des del meu punt de vista, positiva.

Voldria comentar algunes coses relacionades amb aquesta mesura, més enllà del seu contingut específic, i amb les primeres reaccions que he observat que desperta.

1. Es trenca el mite de la reforma de la Constitució "quasi impossible". Nombroses persones han contribuït a escampar el mite de que la reforma de la Constitució per millorar-ne qualsevol aspecte era una qüestió pràcticament impossible. Amb la reforma, bàsicament tècnica, del 1992, i amb la previsible reforma que s'aprovarà enguany, s'ha demostrat el contrari, que és el que jo venia sostenint contra l'opinió de tanta gent. Un acord entre els dos partits principals permet dur a terme aquesta reforma amb relativa facilitat; la majoria necessària és de tres cinquenes parts del Congrés i el Senat, que és una majoria qualificada perfectament assumible. Com a la majoria d'estats democràtics, la majoria és necessàriament qualificada per una raó òbvia: prevenir l'abús d'aquesta via, de caràcter extraordinari, per part d'un partit que tingui majoria absoluta.

2. Simplificacions i falsos debats esquerra/dreta i centralisme/nacionalisme. Per alguna raó, els partits que es situen a l'esquerra de l'espectre polític sempre han recel·lat de la limitació per llei del dèficit i el deute. Això és degut a una confusió lamentable entre el quant i el què a l'hora de dissenyar els pressupostos, i és comparable al simplisme que s'ha utilitzat en la campanya, que a la llarga serà contraproduent, de "no a les retallades". Cal dir alt i clar que quan els ingressos són significativament inferiors a les despeses, és una necessitat objectiva augmentar els primers o bé disminuir les segones, o ambdues coses, per tal d'equilibrar el pressupost i no caure en l'espiral viciosa del cost del deute. L'augment d'ingressos sempre té uns límits, és clar, perquè l'estat no es pot inventar diners els diners que estan en mans dels seus ciutadans. La disminució de les despeses sol ser, per tant, una mesura imprescindible, i ho és a l'Espanya d'avui i també, per descomptat, a Catalunya. Què es retalla hauria de ser el veritable debat. La simplificació dels eslògans de "no a les retallades", igual que el simplisme en rebutjar la reforma avui comentada, no ajuden gens l'esquerra a guanyar la credibilitat que va perdre quan estava al govern autonòmic. El PSOE, en aquest sentit, s'està posant més les piles. Cadascú sabrà què fa i quines conseqüències té.

3. La reacció de "la xarxa". Ai, la xarxa, aquest ens abstracte, quasi tant com els "mercats". La xarxa és realment aquest blog, el de Manuel Cáceres i tants d'altres blogs, pàgines web, mitjans de comunicació professionals, xarxes socials, etc.; però quan als mitjans es parla de la "xarxa" sol significar bàsicament Twitter. Aquesta xarxa de micromissatges s'ha guanyat una fama completament per sobre del justificat objectivament pels seus continguts. Això mereixeria un post específic, però en resum diré que Twitter és una bona eina per difondre tres o quatre tipus de coses: enllaços a informacions recents (jo mateix la vaig utilitzar bastant per seguir l'accident nuclear de Fukushima, que per cert encara no ha acabat completament), xorrades, pensaments quotidians, i eslògans. No és gens bona, en canvi, per difondre, ni molt menys contrastar, arguments. A Twitter una llei de fa uns mesos que preveia tancar pàgines que enllacin sistemàticament a continguts piratejats va ser tractada quasi d'atac a la llibertat d'expressió, i el simplisme dels lemes va arribar fins al ridícul de demanar que no es votés els partits que recolzaven aquesta llei en particular ("no les votes"). Per sort els ciutadans han continuat votant a qui han volgut en funció d'un conjunt de temes, no només d'una llei en particular que a més no està tan clar com alguns volen veure que sigui equivocada.

Mesos després, la "xarxa" comença a bullir, indignada, demanant un referèndum per aprovar aquesta reforma. En aquest cas la proposta em sembla influenciada pel mite, alimentat també en les propostes dels anomenats "indignats", però al meu parer fals, de que els ciutadans estan desitjant apassionadament participar de forma directa en totes les decisions polítiques.

Voleu un exemple de que Twitter no és un bon lloc per argumentar? "#yoquierovotar. No quiero argumentarlo más porque no hace falta. Vivimos en democracia. Democracia es decidir.", diu un tweet fet fa uns minuts, del qual només he corregit una falta d'ortografia. No vol argumentar res perquè "no fa falta". En fi...

Resulta que un referèndum no és necessari en aquest cas. Sí, es pot demanar, és clar, com es pot demanar qualsevol altra cosa; però tan legítim serà que els diputats facin cas d'aquestes peticions com que no en facin. Jo per exemple els demano que aprovin la reforma sense convocar cap referèndum, ja que no em sembla necessari; em semblen correctes els mecanismes de reforma previstos a la mateixa Constitució. Ningú no té més raó pel fet de cridar més, i un eslògan no és més cert pel fet de ser més viral, com una mentida no es converteix en veritat pel fet de ser repetida mil vegades.

08 d’agost 2011

Símptomes de recessió global

"Un dels conceptes-fetitx fonamentals [del capitalisme], el creixement econòmic, és vist com una necessitat absoluta, indiscutible, com si la seva raó fos objectiva, com si d'un principi físic es tractés (...) Tots els partits polítics (...) prometen la recuperació del creixement del PIB com aquell elixir màgic que ens curarà tots els mals." (http://horitzons.blogspot.com/2010/10/steady-state-economics-herman-e-daly.html)

"Al culte al mercat que s'instaurà durant el segle XX s'hi ha afegit l'exigència que els estats ajudin aquest mercat, és a dir, que en facin de lubricant per afavorir-ne un creixement més ràpid. És considerat un mal governant aquell qui no actua d'aquesta manera." (http://horitzons.blogspot.com/2010/03/el-absurdo-mercado-de-los-hombres-sin.html)

Si alguna cosa es pot concloure amb el pas dels mesos dins l'actual etapa de frenada en el creixement de l'activitat econòmica agregada, és que el fetitxisme de la mercaderia, i amb ell el dogma de la necessitat del creixement econòmic, l'estan sobrevivint amb una solidesa sorprenent. Les ombres que alguns crítics aconseguien colar sobre la sostenibilitat del creixement en èpoques passades han desaparegut de les contraportades i de les columnes d'opinió. Avui el consens és total: cal recuperar el creixement. I qüestionar això és possiblement la manera més ràpida que qualsevol candidat polític tindria de perdre automàticament les eleccions.

I tanmateix jo mantinc la tesi, amb Anselm Jappe, que el capitalisme conté la llavor de la seva pròpia crisi, sistèmica i global. En aquest blog quan s'utilitza la paraula crisi és amb aquest sentit; la crisi no comença l'agost del 2008, sinó que és l'esgotament del model capitalista de producció i consum de mercaderies, generat per la combinació del creixement de la producció agregada, l'augment de la productivitat i la banalització inherent a l'acumulació de la mercaderia, factors que fan entrar en fallida el fetitxisme de la mercaderia, és a dir, el domini del valor de canvi respecte el valor d'ús.

El Periódico titulava diumenge (7 d'agost del 2011) en portada: "Símptomes de recessió global." La notícia associada (http://www.elperiodico.cat/ca/noticias/economia/rebaixa-del-rating-dels-estats-units-tanca-una-setmana-panic-1108951) deia: "L'economia mundial i el projecte europeu es troben en un estat de màxima emergència després de viure la setmana més negra des de l'inici de la crisi financera. Dissabte a la matinada, l'agència de qualificació Standard & Poor's va clavar l'estocada final a una economia global que ranqueja. Va rebaixar la qualificació dels Estats Units, que per primera vegada en la seva història perd la triple A." (...) "Als EUA li sortirà més car finançar-se, precisament en un moment en què comença a oferir símptomes de recessió i acumula un deute públic de 14 bilions de dòlars (el 102% del seu PIB). Des de començament d'any, el país ha crescut de mitjana per sota de l'1% del PIB, mentre que el consum, que representa el 70% de la seva activitat econòmica, es va estancar al juny." (...)

Les bones notícies serien, per tant, que creixin el consum i el PIB. Com sempre. Com si aquesta fos la recepta màgica per resoldre tots els problemes. Un ingredient important de veritat té aquesta consideració: amb les millores de productivitat, no n'hi ha prou amb mantenir l'activitat econòmica de l'any anterior per mantenir la mateixa necessitat de llocs de treball. Ans al contrari, si no es creix significativament, sobren treballadors. No és aquest un argument prou important per donar fiabilitat a aquesta gran veritat dels nostres temps? Els beneficis de la borsa són cosa dels capitalistes, però, ah, la classe treballadora! Si el pastís econòmic no creix, ells es queden sense la seva font d'ingressos: la venda del seu temps de treball.

Això a qualsevol li hauria de fer plantejar-se molt més seriosament les coses. Cal realment produir encara més per mantenir l'actual nivell d'ocupació? "Sí", és la resposta gairebé unànime. No n'hi ha prou amb totes les tonteries que ara s'estan produïnt, cal produir-ne encara més, perquè si no ens queda gent desocupada. La pròpia classe treballadora, que és qui al final ha d'acabar consumint la majoria de les mercaderies, té indirectament l'obligació d'ocupar-se a si mateixa, mantenint el seu consumisme; i de forma molt més directa la necessitat d'estalviar, no només per racionar els seus diners, sinó també per no veure's embolicada en una absurda cursa buida de consum pel consum, d'il·lusió de felicitat espectacular-mercantil sense fi.

Aquestes dues cares de la moneda costen molt de veure; només se li sol donar pes al costat de la producció. Treball! Formació! Esperit emprenedor, és el que cal per "sortir de la crisi". L'heroi és aquell qui té la idea de crear una nova empresa de ràfting en un riu que encara no estava explotat; qui conquereix una nova part de la naturalesa, del món, cap als dominis de l'economia. Marketing, vendes, nous jaciments de productes: oci per a singles, estètica, relaxació... Tot són bones oportunitats per estendre el domini del mercat fins als terrenys més indòmits, fins als últims racons de la vida.

L'altra cara, però, hauria de ser molt evident. Tothom sap que si em prenc 100 cerveses aquest any, el vinent no tinc per què prendre-me'n 103 per considerar que hagi estat un any bo. Les mateixes 100, o fins i tot 97, podrien ser igualment una bona xifra. Quan descendim al terreny del concret, no cal créixer: ni fer més viatges, ni més sopars, ni comprar més verdures, ni més roba... Per què, en canvi, quan es pensa agregadament el creixement és un imperatiu?

La societat és esclava de la lògica del mercat, fins al punt de no qüestionar-se res. Els Jocs Olímpics d'Hivern poden portar "un nou impuls" a Barcelona, així que els beneeix tothom (excepte, sent justos, ICV, d'entre els grups polítics representats a l'Ajuntament). Les televisions públiques compren drets televisius del futbol, que fan que la roda segueixi girant. De fet la desgràcia dels qui més pateixen les retallades (sanitat, ensenyament) és que curar o ensenyar no tenen aquest atractiu d'impulsar la producció-consum de mercaderies a curt termini. Un tuit d'un candidat a l'alcaldia de Barcelona deia fa temps: "Totes les inversions que no contribueixin a fer créixer el PIB són innecessàries". Ara aquest candidat és alcalde.

Convé fer el pas contrari i passar de pensar la recessió en abstracte a fer-ho en concret. Prendre's una cervesa al camí de ronda de Calella de Palafrugell l'any passat, i només una també aquest any, és recessió. Trigar a canviar-se el cotxe, perquè no es té prou disponibilitat de diners per fer-ho, és recessió. No viatjar a un país exòtic, sinó en canvi dedicar els diners no gastats a l'estalvi, és recessió. Menjar menys sovint fora, és recessió. Conscienciar-se per no gastar 70 euros en una nit de festa, prenent menys copes, és recessió.

En definitiva, pràcticament tot el que faig és i contribueix a aquesta recessió. I tanmateix trobo que és el que més em convé. Qui està equivocat, jo, o la lògica consumista?

Sense mantenir la lògica consumista no es pot mantenir el dogma del creixement econòmic il·limitat, per la senzilla raó que el 20 o el 30% de la nostra despesa és ja en mercaderies fàcilment prescindibles. Aleshores, què fem? Quants anys més s'aguantarà aquesta pantomima?

L'espectacle ha de continuar, diuen. Sí, segons la seva pròpia lògica. El que està per veure és si pot continuar amb la mateixa aparença d'èxit que ha donat durant unes dècades a les societats on més ha avançat el mode de producció capitalista. Jo penso que no, i que la societat es troba davant d'un gran repte històric que encara no ha acabat d'assumir: la insostenibilitat del capitalisme i en conseqüència la crisi final de la societat del treball i la mercaderia.

08 de juny 2011

"Esa mala fama..." (Guy Debord, 1993)

"Esa mala fama...", Guy Debord, Editions Gallimard 1993; edició en espanyol, Pepitas de Calabaza, 2011.

Com tots els que parlen de les idees de Guy Debord, aquest és un text d'actualitat.

L'editorial Pepitas de Calabaza, de Logronyo, La Rioja, es consolida títol rera títol com a la més interessant que hi ha actualment al nostre país. Enguany han tingut la bona idea d'editar en espanyol el darrer text publicat per Guy Debord, "Cette mauvaise réputation...".

Per molt que la paraula "espectacle" donés lloc massa sovint a interpretacions errònies, Debord no va situar mai la crítica als continguts dels mitjans de comunicació de masses en el centre de la seva teoria. Aquest lloc l'ocupaven les relacions socials entre les persones mediatitzades per les imatges, forma presa per les mercaderies en la seva espiral d'acumulació dins una economia capitalista avaçada.

Nogensmenys, Debord es divertia molt carregant contra els mitjans de comunicació professionals. Potser perquè en aquest cas el menyspreu que mereixia l'objecte de crítica era particularment evident, Debord sovint utilitzava la premsa com a sac de boxa. La premsa és un habitant particularment feble dels mass media, perquè les mentides escrites queden impregnades sobre un full de paper, mentre que les dites en mitjans audiovisuals es dissolen en un remolí inabastable i efímer.

En tres llibres practica l'art de carregar contra la premsa: In girum imus nocte et consumimur igni (1978-1999), on darrera d'un dels seus millors textos (el guió d'una pel·lícula del mateix nom) recull un seguit de "crítiques" fetes per assalariats; Consideraciones sobre el asesinato de Gérard Lebovici (1985), en què respon els deliris de la premsa que el relacionaven amb la mort d'un amic seu; i l'aquí comentat "Esa mala fama..." (1993). Aquest últim és, però, el que més autonomia té dels textos que comenta. A "In girum..." Debord considera que la simple reproducció com a annex de les crítiques era suficient perquè el lector entengués en què s'equivocaven (eren altres temps). A "Consideraciones..." la gravetat de les insinuacions, acusacions i mentides és tan gran que el factor de defensa personal tenia un paper preponderant; defensa d'ell, del seu amic i de l'amistat que els unia, així com de contraatac a uns autèntics professionals de la difamació. A "Esa mala fama...", Debord està més interessat en clarificar dubtes sobre les seves principals teories, i evitar-ne males interpretacions.

Debord es va treure la vida el 30 de novembre del 1994. En vida no va publicar res després d'"Esa mala fama...". Això dóna una especial rellevància a aquest text, i en especial a les seves darreres pàgines. En elles explica la motivació que el va dur a escriure La societat de l'espectacle (1967). Considera que aquest llibre acomplia dos requisits indispensables per atacar el centre mateix del món actual: ser essencialment cert, és a dir, no poder ser desmentit pels fets; i en segon lloc, ser totalment inacceptable en el marc de la societat actual.

En les pàgines anteriors ha fet tot un repàs de les opinions emeses a la premsa entre 1988 i 1992 sobre ell mateix, els seus llibres, i la Internacional Situacionista. Les seves respostes estan molt en sintonia amb la resta de la seva obra, per exemple amb l'imprescindible Panégyrique (1989-1997) que es va publicar en la seva totalitat pòstumament.

La vida de Debord s'assemblava a les seves obres, com ell mateix va escriure; i en aquests textos dels darrers anys ell en descriu algunes parts que ens ajuden a comprendre aquesta semblança. Hi trobem un Debord que ha estat un exemple viu de que portar a la pràctica la seva teoria de la revolució era no només possible, sinó que estava a l'abast de la mà, tant el 1968 com aquí i ara.

Immersos en la societat del treball i el consum de mercaderies, és bo que sapiguem què pensava i com va viure un dels seus principals enemics durant el segle XX.

___
  
Podeu trobar aquest llibre a la llibreria La Rosa de Foc, Carrer de Joaquim Costa, 34, el Raval, Barcelona.

11 de maig 2011

L'accident nuclear de Fukushima (3): Nous Txernòbil, nous Prypiat

 Panoràmica de Prypiat (fotografia de Kamil Porembiński)

El passat dimarts 12 d'abril del 2011 va marcar una fita en la trista història de la nuclearització del món. L'Agència de Seguretat Nuclear i Industrial japonesa (原子力安全・保安院; NISA, en anglès; organisme oficial que depèn del Ministeri d'Economia, Comerç i Indústria) va canviar la qualificació provisional de l'accident nuclear de Fukushima I (que encara està en curs) al nivell 7, el màxim, en l'escala INES [1]; un nivell que només havia assolit abans l'accident nuclear de Txernòbil, Ucraïna, del 26 d'abril del 1986.

L'anunci no va suposar cap sorpresa per als qui havíem estat seguint diverses fonts d'informació sobre aquest accident. Coneixíem ja les estimacions de l'Institute of Science and Industrial Safety (ISIS) i un enginyer contractat per Greenpeace Alemanya que apuntaven en aquesta mateixa línia. Però no per previsible la confirmació oficial del nivell INES 7 deixa de tenir una importància especial: Txernòbil ja té companyia al capdamunt de l'escala de severitat dels accidents nuclears en la història.

Ironies del destí, potser algun reportatge fet amb massa antel·lació sobre el 25è aniversari d'aquella catàstrofe s'haurà hagut de corregir a última hora, en aquelles parts on es repetia el mantra oficial segons el qual "un accident així seria pràcticament impossible avui dia", perquè "ha canviat el disseny dels reactors" i "n'ha millorat molt la seguretat".

El discurs oficial sobre el risc nuclear no s'ha distingit mai per la seva riquesa de matisos. Un accident nuclear greu és, segons tots els experts i els llibres de text per ells redactats, "pràcticament impossible"; fins que passa. Un cop ha succeït s'identifiquen aquelles variables més escandalosament inadmissibles (l'extrema imprudència dels operaris i el disseny del reactor, per exemple, en Txernòbil; l'encadenament d'un fort terratrèmol i un tsunami, a Fukushima) per deixar clar que, igual com era quasi impossible que un accident així passés, és també quasi impossible que es torni a repetir. I qui dia passa any empeny.

En els primers dies de l'actual accident nuclear era fàcil llegir que donat el seu disseny, era impossible que Fukushima fos "un nou Txernòbil". Que si hi havia fissures al nucli, les fuites de material radioactiu quedarien hermèticament confinades a l'edifici de contenció. Només van ser necessàries unes hores perquè tot aquest argumentari de la crida a la calma i la reafirmació de la seguretat s'esfondrés com un castell de cartes. Però aquell era el discurs per defecte, el que es té preparat per a qualsevol crisi nuclear que hi pugui haver: en un primer moment absolutament res del que pugui passar no implica un "risc immediat per a la salut de la població". Així ha estat i serà sempre. Després ja hi haurà temps de revisar si els primers avisos eren correctes; ara ja sabem que fins i tot fora de la zona d'exclusió de 20 quilòmetres s'han detectat nivells de radioactivitat significatius i preocupants [2].

La impossibilitat oficial, per decret, d'un "nou Txernòbil" no pot ocultar, però, la realitat més que probable de que Fukushima comporti la creació d'un o més nous Prypiat. La zona d'exclusió inicial ha comportat una evaquació de la gens menyspreable xifra de 300.000 persones. Prypiat (Kiev Oblast, Ucraïna) tenia 50.000 habitants en el moment de l'accident. Poques imatges diuen tant de la realitat dels efectes del capitalisme industrialista i depredador com les d'aquesta ciutat fantasma. Prypiat és un producte i un residu de la nuclearització del món [3], com ho són totes les víctimes d'accidents en instal·lacions nuclears i industrials a gran escala. I cap ni un dels experts que asseguren que Fukushima no té "res a veure" amb Txernòbil no pot assegurar que la situació real i efectiva de la vida, o l'absència d'aquesta, al voltant de la central de Fukushima no s'assembli a la que hi ha al voltant de la central ucraïnesa. Nous Txernòbils, potser no, si això diuen els enginyers primmirats amb el disseny dels seus reactors nuclears de nova generació; nous Prypiats, jo afirmo avui que sí que els veurem, a la prefectura de Fukushima i a altres llocs d'aquest món.

Em pregunten per què escric sobre Fukushima. L'accident de Fukushima mostra d'una forma clara i diàfana els efectes més perversos d'aquesta nuclearització del món i en definitiva de les noves exigències de control social introduïdes pel desenvolupament avançat del sistema de producció de mercaderies a partir de l'explotació de la terra i el treball humà. El tema no és banal, sinó que ens diu molt de com estan organitzades l'activitat i el control social en el nostre temps i de les limitacions de l'ideal democràtic que alguns han pintat sobre el cel contaminat de les ciutats que habitem - o que deixem deshabitades.

___

[1] "The Rating of the International Nuclear and Radiological Event Scale-INES on the events in Fukushima Dai-ichi Nuclear Power Station [...] is temporarily assessed as Level 7. [...] the amount of discharged radioactive materials is approximately 10% of the Chernobyl accident [...]. As radioactive materials are being released to the environment, NISA will continuously gather and evaluate information." (http://www.nisa.meti.go.jp/english/files/en20110412-4.pdf); "The nuclear accident at Fukushima Daiichi is now rated as a level 7 Major Accident on INES. Level 7 is the most serious level on INES and is used to describe an event comprised of 'A major release of radioactive material with widespread health and environmental effects requiring implementation of planned and extended countermeasures'. Japanese authorities notified the IAEA in advance of the public announcement and the formal submission of the new provisional rating." (IAEA, http://www.iaea.org/newscenter/news/tsunamiupdate01.html).


[2] Vegeu per exemple http://en.wikipedia.org/wiki/Radiation_effects_from_Fukushima_I_nuclear_accidents i http://en.wikipedia.org/wiki/Comparison_of_Fukushima_and_Chernobyl_nuclear_accidents.

[3] Vegeu La nuclearización del mundo, Jaime Semprun, escrit el 1980; Editorial Pepitas de Calabaza, 2007.

07 d’abril 2011

L'accident nuclear de Fukushima (2): Flaixos del passat i del present

"De Tokio comunican que ha estallado un incendio en el pueblo de Taira, provincia de Fukushima, quedando reducidas a cenizas seiscientas casas y pereciendo entre las llamas 37 personas." (La Vanguardia, 25 de febrer del 1906).

Aquesta breu notícia és la primera aparició de la prefectura japonesa de Fukushima a l'hemeroteca de La Vanguardia. La mateixa notícia, encara més abreujada i en anglès, pot ser trobada a l'hemeroteca del diari novazelandès Feilding Star del 26 de febrer del 1906.

El vast arxiu del diari barceloní ens brinda moltes oportunitats per explorar la visió que es donava d'un llarg període de la nostra història recent, des del 1881 fins avui. Paraules que havien quedat en l'oblit tornen per parlar-nos de fets passats, connectats amb el present pel nom d'una regió, Fukushima.

Les següents dues aparicions de Fukushima són també degudes a una situació de desastre. El 12 d'agost de 1924 s'informa: "De la catástrofe minera del japón. Tokio, 11.—Han sido retirados 56 cadáveres de la mina Iniana, provincia de Fukushima, en la que, como se sabe, se produjo una explosión el sábado por la noche. El número total de muertos se calcula en 72". I el 25 de maig del 1929: "Inundaciones en Japón (Exclusivo de «La Vanguardia».) Tokio, 24 (por cable).—A consecuencia de las frecuentes y copiosas lluvias que han caído en la región de Fukushima, se han producido grandes inundaciones, que han causado doce muertos y cuantiosos daños a la agricultura. Se han inundado cinco mil casas y han quedado inutilizados 38 puentes. La línea férrea se ha estropeado en distintos puntos. Las pérdidas materiales se evalúan en cinco millones de yens. Comunican que han desaparecido diecisiete embarcaciones de pesca."

Una mena de publireportatge de Toshiba és la primera aparició de la central nuclear de Fukushima a l'hemeroteca: "Toshiba ha creado la más grande Central atómica de Japón en Fukushima, con una capacidad de potencia de 1.100.000 KW, como la más potente de Japón y una de las más potentes del mundo." (La Vanguardia, 21 de maig del 1980). Tres centrals nuclears japoneses de construcció posterior van relegar Fukushima I a la quarta posició d'aquest rànquing. Ara, ja n'ha caigut per sempre.

La següent aparició de les centrals nuclears de Fukushima és una mica més inquietant. "Trabajadores de dos nucleares de Fukushima tienen cromosomas anormales", titula el diari nou anys més tard. El redactat és també breu: "Tokio. (Mp.) Según un estudio de la prefectura de Fukushima, los trabajadores de las centrales nucleares acusan un índice de anomalías cromosómicas dos veces superior al del resto de la población que trabaja en otros sectores. Según el estudio, de 93.505 muestras de linfocitos extraídas de 115 empleados de sexo masculino que trabajaban en dos centrales distintas, un 0,22 por ciento contenía cromosomas anormales." (La Vanguardia, 31 de gener del 1989).

Ha d'arribar el 2008 perquè es torni a esmentar Fukushima en un context nuclear. "Seis muertos en un terremoto de 7,2 grados. JAPÓN. Un terremoto de 7,2 grados en la escala de Richter sacudió ayer el norte de Japón y causó la muerte de al menos seis personas, la desaparición de otras once y más de 200 heridos. El seísmo se produjo a las 8.43 horas (1.43 hora peninsular española) y fue seguido de más de 160 réplicas de menor magnitud que afectaron a las zonas montañosas de las prefecturas de Miyagi, Akita e Iwate. Los corrimientos provocaron importantes daños materiales en carreteras y puentes, lo que dificulta en extremo el acceso a las zonas afectadas de las operaciones de rescate. Las empresas Tohoku Electric Power y Tokyo Electric Power informaron de que las centrales  nucleares de Miyagi y Fukushima operan con normalidad. El terremoto tuvo su epicentro a unos 350 kilómetros al norte de Tokio y a 8 kilómetros de profundidad, según la Agencia Meteorológica de Japón. Las autoridades han movilizado los helicópteros y efectivos de los guardacostas y de las Fuerzas de Autodefensa (ejército) para rescatar a quienes han quedado aislados."

La següent aparició ja pertany als últimes 30 dies, amb motiu de l'actual accident.

És evident que la història de Fukushima (de la qual hi ha un brevíssim resum a Wikipedia) no es limita a aquesta col·lecció de desastres. Llegir sobre Fukushima a la premsa ens ajuda a conèixer millor tant Fukushima, com el punt de vista que adopta la premsa mateixa. Aquesta no té un afany enciclopèdic, i dóna més o menys rellevància a un fet en funció d'uns criteris bastant arbitraris, com l'espectacularitat, l'impacte, la difusió que d'ella n'han fet altres fonts... Donant-nos com a resultat una sèrie de flaixos de la realitat, que en el millor dels casos es corresponen amb uns certs fets. L'error, però, seria llegir la premsa sense ser conscient del seu paper, i pensant en canvi que és dipositària d'una veritat rigorosa, sistemàticament classificada i fiable com a font única per conèixer la realitat.

A Fukushima l'estiu del 1924 va esclatar la mina d'Iniana. Però això no ens ha de fer pensar que a en aquell lloc i en aquell moment hi va haver només una mina que esclatava, o que aquell accident va ser un fet fonamental que va condicionar tota la vida a la Fukushima de l'època. No. Igual que és cert que a certs punts del Poblenou hi ha activitats d'oci nocturn que produeixen problemes de convivència, pel soroll i la brutícia que generen, i això no vol dir que tot el Poblenou sigui un caos.

Un error igualment greu seria caure en la conclusió que degut a aquest punt de vista parcial (com ho són tots), no és possible conèixer res, que tota la realitat és un gran misteri impossible de desxifrar. Cal trobar l'equilibri entre el coneixement d'un fet i el seu ús indegut com a caracteritzador de la realitat, com si aquell fet per si sol fos suficient per explicar una realitat complexa; com si la seva aparició als mitjans informatius el situés en un pla superior de rellevància. La notícia succeeix en el marc de la vida quotidiana, i el seu paper com a anècdota o com a fet important en la història no pot ser determinat per la mida d'uns titulars.

Alguna cosa d'aquest equilibri entre contrast de diferents fonts, interpretació crítica de la informació i absència de paranoia els ha faltat als qui s'han dedicat a passar-se sobretot la primera setmana de l'accident (fixeu-vos que no dic "després de l'accident") criticant un suposat "alarmisme" sobre la gravetat de la crisi nuclear a Fukushima. No es poden agafar els tres o quatre titulars menys afortunats d'entre dotzenes de fonts i dir que hi ha alarmisme. No es pot confondre irresponsablement naps i cols, contraposant la tranquil·litat als carrers de Tòquio amb la gravetat, ben real i indiscutible, dels fets que estan encara ara desenvolupant-se a Fukushima I. No es pot creure estúpidament que tota la realitat, en tota la seva complexitat, la condensen les declaracions d'un govern que diu que "no hi ha perill immediat per a la seguretat i la salut de les persones"; tot això quan l'accident encara no ha acabat i quan encara no hi havia ni tan sols dades sistemàtiques de radioactivitat ambiental disponibles (les tres prefectures més pròximes a la central estaven, en els mapes de radioactivitat ambiental disponibles en aquell moment, "under survey" -"sota vigilància"-, en lloc de presentar dades numèriques com la resta de regions del país). Han anat passant els dies, i per sort la major part d'aquest soroll inútil ha cessat. Però per al que queda d'aquesta crisi, i per a crisis futures dins el món capitalista, farem bé de formar-nos una visió pròpia, complexa, serena i crítica d'allò que està passant.

La crisi nuclear greu iniciada el passat 11 de març a la central nuclear de Fukushima I continua oberta. Encara no és a prop de ser controlada, i per tant encara no es pot posar un límit superior al seu nivell de risc amb prou fiabilitat. Avui mateix diu l'Organització Internacional de l'Energia Atòmica (OIEA, en anglès IAEA): "En general, la situació a la planta de Fukushima Daiichi segueix sent molt greu encara que hi ha senyals primerenques de recuperació en algunes funcions, com l'energia elèctrica i instrumentació." L'ISIS per la seva banda estima que l'accident és de nivell INES 6, en una avaluació més actualitzada (1 d'abril) respecte l'esmentada en el meu anterior article.

23 de març 2011

L'accident nuclear de Fukushima (1): Primeres consideracions

A hores d'ara ja no hi ha cap dubte que el terratrèmol i el tsunami succeïts a la regió de Tōhoku del Japó el passat dia 11 de març han causat un dels desastres més grans que ens ha tocat viure en les darreres dècades. El poble japonès no s'havia trobat en unes circumstàncies tan dures des de les bombes nuclears del 1945, i les està encarant amb una valentia i una responsabilitat admirables. Ells, els homes i dones que lluiten per superar una situació catastròfica, mereixen tota la nostra solidaritat i respecte.

L'accident nuclear de Fukushima ha estat conseqüència de la combinació del desastre natural amb l'existència de centrals nuclears a la zona afectada. La central nuclear de Fukushima és la 14a central nuclear de més potència total del món (la quarta del Japó), i la 27a central de producció d'energia elèctrica de qualsevol origen. Un accident que la involucri no és pas, doncs, un assumpte secundari.

Convé recordar que la naturalesa del risc radioactiu és diferent a la de tots els altres, per la pràctica impossibilitat d'acotar-lo en l'espai i en el temps. En el text inaugural de la sèrie sobre els accidents nuclears en la història, dedicat a Kyshtym, escrivia: "La contaminació radioactiva s'estén en el temps fins a moltes generacions enllà (els residus avui produïts seguirant actius durant milers d'anys), i en l'espai, podent contaminar continents sencers (l'àrea d'afectació potencial d'un accident és una regió de milers de quilòmetres)." Posava tot seguit com a exemple un article que parlava de l'impacte de l'accident de Txernòbil a casa nostra: "El butlletí de la International Atomic Energy Agency (IAEA) de la tardor d'aquell mateix any també reproduïa el pas del núvol per tot el sud-oest d'Europa i es veia com havia fregat Euskadi i part del litoral mediterrani català. El núvol contenia 50 milions de curies de radiació, equivalents a 500 bombes com la que els americans van llançar sobre Hiroshima."

No es pot escriure un text definitiu sobre l'accident fins que la situació de crisi no es tanqui. I això no se sap quan succeirà. L'avaluació oficial del Japó de que els esdeveniments fins ara constitueixen un accident nuclear de nivell INES 5, i les estimacions de l'agència nuclear francesa i de l'ISIS de que el nivell és com a mínim de 6 (un nivell només assolit fins ara per Kyshtym), i podria arribar a 7 (Txernòbil), són valoracions en tot cas provisionals. No pot ser d'una altra manera. La gravetat d'un accident nuclear només es pot valorar definitivament quan aquest ja no implica més riscos desconeguts; una situació que no és encara l'actual.

Els mitjans informatius han donat una visió dels fets bastant fidedigna. Tres són els diaris tradicionals que he seguit amb més atenció, en format electrònic i en paper: El País (i Eskup), El Periódico i La Vanguardia. Els tres han estat, en general, correctes. La televisió no l'he mirada tant, però quan l'he vista donava la típica visió resumida, espectacular, però tampoc falsa més enllà de la inherent simplificació del mitjà.

A internet he seguit les explicacions de l'IAEA, l'ISIS i nombroses altres fonts, entre les quals, naturalment, Wikipedia. A Twitter he seguit les informacions i enllaços d'usuaris ben informats sobre el tema com universnature, Greenpeace Espanya, retinesrebelles, ocarrasco1973, W7VOA i d'altres. Jo mateix (danidl), modestament, he informat a través d'aquesta xarxa a tot aquell qui vulgui escoltar, cosa a la qual ningú no hi està obligat.

Així, el mateix 11 de març ja vaig informar sobre l'alarma nuclear. Molt sàviament, aquell dia _MeliBea_ deia: "Creo que la gente no es realmente consciente de lo que supone que tres reactores nucleares de Fukushima tengan problemas de refrigeración...". L'endemà, el 12 de març vaig avançar: "Menos de nivel INES 4 no puede ser Fukushima porque la radioactividad fuera ya es 8 veces la normal", afegint més tard: "Todavía es posible que el accidente nuclear de Fukushima no sea catastrófico, pero cada vez es más preocupante lo que sucede". També vaig proporcionar la traducció d'un tweet de EisMCkwadraat que deia: "NHK informa que part del nucli s'està fonent. En l'escala INES és ara el nivell 6 sobre 7". Malgrat que la seva era una estimació, ja semblava molt més realista que el nivell INES 4 que en aquell moment reconeixien les autoritats japoneses. El mateix dia vaig dir: "Si evacúan una zona de 20 km supongo que son conscientes de que sirve de poco. Ya pueden ir pensando en evacuar 100 o 200 km.", i encara sobre el nivell INES: "Me cuesta creer que si el nivel INES declarado hoy en Fukushima es de 4, el nivel real no sea como mínimo de 5, con varias víctimas. (...) Además distribuirán yodo a la población para protegerse de las radiaciones. Esto es un nivel 5 como una casa. Mínimo.". I el dia 13: "És ridícul parlar d'INES Level 4 en un accident tan descontrolat com el de Fukushima. És molt aviat encara per classificar." Un dia en què vaig resumir la crisi amb aquesta reflexió: "Per saber el que succeirà demà en la crisi nuclear japonesa, només cal que et fixis en allò que avui diuen que és improbable o impossible.". [1]

Malgrat la rapidesa amb la qual van ser elaborades aquestes reflexions, puc afirmar que no n'he de rectificar ni una coma. Si bé és cert que en els mitjans i canals esmentats també es van difondre informacions inexactes (la majoria negant la importància del fenomen, però també algunes que el consideraven greu però sostenien afirmacions errònies), hem de començar a pensar que no hi ha alternativa a això: múltiples informacions que hem de sotmetre al nostre judici crític, contrastar i avaluar adequadament, sense cap garantia d'infal·libilitat. Utilitzant el sentit comú i la capacitat d'anàlisi crítica de les informacions rebudes, era possible destriar bé el gra de la palla. Penso que fins ara ho he aconseguit.

En contrast amb això, les queixes d'un reduït grup d'espanyols residents al Japó sobre un suposat "alarmisme dels mitjans" em semblen la nota més absurda i surrealista que he llegit en tota aquesta situació d'emergència nuclear real. Només he de dir als que pensin així que tenen tot el dret d'estar tranquils; que de fet, cap de les múltiples fonts d'informació que he consultat i contrastat durant aquests dies no ha informat de situacions de caos a Tòquio, ans al contrari, d'una realitat d'alarma nuclear a la central nuclear de Fukushima, que ells no tenen cap obligació de conèixer ni d'acceptar, si no és aquest el seu desig.

L'accident, malauradament, encara no ha acabat. Aquesta és la diferència més gran entre ell i els únics tres accidents amb què es pot comparar: Txernòbil, Kyshtym i Three Mile Island, per aquest ordre. És avui ja un fet segur que Fukushima desplaçarà d'aquest trist podi a Three Mile Island, i l'únic dubte és si superarà també Kyshtym i fins i tot Txernòbil. [2]

Només cal esperar que el fet no prengui proporcions encara més grans. A hores d'ara, res no és segur. Fukushima encara crema, resistint-se a tots els intents de control. No vull parlar de por ni difondre-la; la por és un sentiment que cadascú pot tenir o no davant d'una realitat amenaçadora. Però seria irresponsable negar el risc i la incertesa. Un risc i una incertesa que la indústria nuclear, i els estats que li han donat suport, ens han imposat a tots.

___

[1] Naturalment no es podrà assignar un nivell INES a l'accident nuclear de Fukushima fins que aquest no hagi acabat. De tota manera, en els dies posteriors a aquests primers tweets han aparegut dues estimacions sobre aquest nivell que considero bastant fiables. El 15 de març, un comunicat de l'ISIS -Institute for Science and International Security-, que vaig traduir al català aquell mateix dia, afirma: "Un incident de nivell 4 involucra conseqüències radiològiques només locals. Aquest esdeveniment és ara més a prop d'un nivell 6, i podria per desgràcia arribar a un nivell 7. El nivell 6 significa que les conseqüències són més àmplies i són necessàries contramesures per fer front a la contaminació radioactiva. El nivell 7 constituiria un alliberament més ampli de material radioactiu, i requeriria mesures més esteses." (Enllaç: http://www.isis-online.org/isis-reports/detail/isis-statement-on-events-at-fukushima-daiichi-nuclear-site-in-japan/, traducció http://www.twitlonger.com/show/9a1ru7). Més dades aporta un estudi del Dr Helmut Hirsch per a Greenpeace Alemanya, publicat el 24 de març, que sosté: "La quantitat total dels radionúclids de iode-131 i cesi-137 alliberats entre l'11 i 23 de març ha estat tan elevada que la crisi de Fukushima ja equival a tres incidents de nivell INES 7" (Enllaç: http://www.greenpeace.org/usa/en/media-center/reports/Fukushima--INES-scale-rating/).

[2] Per cert, un dels pocs errors que s'han difós aquests dies per massa mitjans de comunicació ha estat el fet de considerar Three Mile Island com el segon accident nuclear més greu de la història (abans de Fukushima); quan era el tercer, per sota de Txernòbil i Kyshtym. Aquest error l'ha comès la premsa generalista i l'han anat repetint algunes fonts més. A Wikipedia i a Horitzons inesperats es pot consultar la informació correcta.

22 de febrer 2011

L'accident nuclear de Madrid (Espanya, 7 de novembre del 1970)

 Vista aèria del Centro Nacional de Energía Nuclear Juan Vigón, Madrid, 1965. Font: La Vanguardia, 26/1/1965 (original).

La sèrie d'entrades d'aquest blog sobre accidents nuclears en la història del món comprèn ja els de Kyshtym (Rússia), 29/9/1957; Windscale (Regne Unit), 10/10/1957; i Three Mile Island (Estats Units), 28/3/1979. Falten els d'Ontario (Canadà), 12/12/1952, i Txernòbil (Ucraïna), 26/4/1986, per completar la minisèrie amb els cinc accidents més greus dels quals es té constància.

Obriré un petit parèntesi per parlar dels accidents nuclears succeïts a Espanya. I començaré per un de relativament poc conegut i que nogensmenys es pot considerar el més greu. Va succeir al Centro de Energía Nuclear Juan Vigón, a Madrid, el 7 de novembre del 1970. Va causar una contaminació radioactiva de la conca del riu Tajo molt per sobre dels nivells permesos. L'accident fou ocultat pel govern de l'època i no se'n va tenir cap notícia fins que uns periodistes del diari El País van tenir accés als informes confidencials sobre el fet i en van informar vint-i-quatre anys més tard. Un halo de misteri continua envoltant aquest accident, que no ha estat reflectit en cap altre mitjà de comunicació tret de reproduccions de les notícies d'El País.

Prop de les tres de la tarda d'aquell fatídic dia de tardor, uns tècnics del Centro de Energía Nuclear Juan Vigón de Madrid van iniciar una operació de trasvasament de 700 litres de residus radioactius d'alta activitat, del tanc A-1 de la planta M-1 on hi havia un reactor nuclear, al dipòsit T-3 de la planta CIES, on es tractaven els residus. Alguna cosa va fallar i litres de líquid radioactiu, que contenia estronci-90, cessi-137 i partícules de plutoni, es van escolar fins al riu Manzanares. D'allà van passar al Jarama i el Tajo, regant hectàrees de conreus destinats al consum humà. En desenes de parcel·les es van mesurar nivells de contaminació molt superiors als permesos. Les autoritats portugueses van detectar la contaminació fins i tot a la desembocadura del Tajo.

Res d'això no es va fer públic de cap manera. Un informe confidencial fet dos mesos després, el 14 de gener del 1971, recomanava "Impedir el consum de vegetals que creixin a les parcel·les, (...) impedir el rec amb aigua dels canals i rius que continguin aigua o fangs contaminats". En aquell moment milers de verdures ja havien estat consumides.

José Ángel Azuara, qui fou director general del CIEMAT entre 1983 i 1992, afirma a El País: "Va ser un accident greu, important, probablement el més important que ha hagut a Espanya. Va afectar a molta superfície de terreny, rius i horts, i per això va tenir moltes conseqüències mediambientals. Però no puc dir que afectés la salut de les persones." Tampoc no pot dir el contrari, cal precisar, ja que "no es va fer un informe epidemiològic, però per les dades que recordo, una persona hauria d'haver consumit moltes hortalisses regades amb l'aigua d'aquests rius perquè la seva salut es veiés afectada per la radioactivitat".

Miguel Yuste, de la Confederació General del Treball (CGT) i membre de la secció sindical del Ciemat, treballava en el centre el dia que es va produir l'accident. Va explicar a El País: "Durant tots aquests anys hem estat en molts casos els treballadors els que hem recollit dades per saber el que va succeir. El dilluns següent al dissabte de la fugida vam anar a treballar i ningú ens va dir res. Som molts els que creiem que el dany va ser molt gran i que va afectar la salut de les persones."

La notícia A propósito de CIEMAT d'A las Barricadas recull més informacions sobre aquest accident, un altre vessament al mateix centre que es va produir el 1984, i les deficiències en seguretat, prevenció de riscos i informació als treballadors del CIEMAT.

Els redactors d'El País (i les declaracions que ells recullen, com les aquí resumides) són l'única font primària d'informació que he pogut trobar. Cap altre mitjà de comunicació n'ha parlat, tret d'algunes cites de les notícies d'El País. I per al propi diari l'accident, fora dels dies 24/10/1994 i 30/4/2006, no ha existit. Repto els qui diuen que a internet es troba informació sobre tot a que em corregeixin: només dues notícies, i les seves reproduccions parcials i comentaris a partir d'elles. Cap comentari oficial, cap document de cap ministeri o direcció general d'energia; això vol dir, per tant, que en la història oficial d'Espanya l'accident no ha succeït. Què pot fer un ciutadà que visqui a la zona afectada i vulgui saber el nivell passat i actual de contaminació? On són les dades de seguiment històric, per anys i en diferents punts, de la contaminació? On és la informació sobre el control que s'ha fet dels fangs contaminats que, segons declara un treballador present al moment de l'accident, foren traslladats a El Cabril (Córdoba)? Com va obtenir El País accés a un informe que ara sembla impossible consultar en la seva integritat? No tinc resposta a aquestes preguntes.

Fonts