13 de febrer 2010

"Luna caliente" (Vicente Aranda, 2009)


La curiositat no és una virtut del nostre temps. Observar sense prejudicis allò que ens envolta per formar-se'n una idea el més genuïna possible i interactuar-hi des de la pròpia llibertat és gairebé una actitud revolucionària. El que es porta és el posicionament, sense necessitat de comprensió prèvia: a favor o en contra, m'agrada o no m'agrada, bo o dolent. I la posició es pren en base a uns conceptes previs, als quals es mira des del respecte. Abans de formar possiblement un criteri propi, es tendeix a absorbir aquell que ve donat. S'assoleix una pretensió d'objectivitat quan es valora una obra des del punt de vista quantitatiu: L'home que camina de Giacometti ha batut un rècord de preu de venda (sent així, ja a ningú no li importa cap a on camina), i les pel·lícules d'èxit baten rècords d'espectadors o col·leccionen estatuetes.

No és doncs Luna caliente una obra que hagi de tenir gaire acceptació. Requereix una actitud curiosa i d'absència de vocació judicial per part del qui mira. No permet el posicionament còmode, a no ser que sigui en contra. No és gaire fidel als avorrits cànons formals que solen ser la mesura d'un cinema amb pedigrí. Parla de persones que caminen al marge. No crec que guanyi gaires premis. I es comença a projectar un divendres a la nit al Verdi Park amb jo completament sol a la sala (al cap d'uns instants va aparèixer una parella, i tot seguit una quarta persona). Tothom estava veient La cinta blanca (que estic segur ja sense veure-la que "retrata amb fidelitat el naixement de l'horror nazi").

I tanmateix Luna caliente m'ha agradat molt (que és allò que diuen que mai no has de dir en una crítica; però en aquest blog no s'hi publiquen crítiques de cinema). Sobretot perquè el judici de l'autor s'enretira per deixar lloc als seus personatges defectuosos, animals, plens de forats. Deien The Jesus and Mary Chain: "We were never afraid of light / but the shadows that it throws / are digging deep inside of us / and I guess we're full of holes". Luna caliente existeix precisament per aquests personatges, Juan (un fantàstic Eduard Fernández) i Ramona (Thaïs Blume, sensacional), que s'aparten del recte camí de l'Espanya del 1970, del Burgos de l'infame procés.

La pel·lícula recorda als millors Chabrol en l'ús de fets desencadenants (la transgressió d'un incita i "justifica" l'actuació posterior de l'altre) i en el contrast entre l'actuació individual i les normes de la societat. No es tracta, però, d'un buit "cant a la llibertat" on simplement es celebri l'actuació lliure de dues persones; la cosa és molt més fosca, ja que alguns fets ens revolten com a injustificables que són. Però aquesta és l'hora en què el monstre es desperta, l'altre costat ens sedueix d'una forma estranya i incòmoda. El mal i el desequilibri, allò prohibit, el desig salvatge; aquest és el llenguatge primitiu i lliure, brutal i arriscat, de Luna Caliente.

La decisió de mirar és teva.