16 de gener 2010

"Avatar" (James Cameron, 2009)

La crítica especialitzada de cinema ja s'ha encarregat de destrossar Avatar amb l'artilleria més òbvia, sobre la qual no fa falta estendre's massa; es pot resumir en què Avatar no és Paranoid Park.

No faré aquí una crítica de cinema d'Avatar. Ja se n'han fet moltes. Només en faré un parell de comentaris. Per una vegada entraré en una mica més de detall que en altres escrits, i per això recomano als qui no han vist la pel·lícula i pensin fer-ho que no llegeixin aquest escrit.

El conte en 3D


He llegit a més d'un lloc que l'argument d'Avatar és simple. En part és cert. Però penso que aquesta valoració ve motivada per les expectatives insaciables d'un públic que cada vegada accepta menys la senzillesa, acostumat a que se li ofereixi un torrent inacabable de sorpreses. S'han fet pel·lícules fantàstiques amb arguments complexos i sorprenents, sí; però no tots els grans films han de ser com Mulholland Drive.

S'ha dit, també correctament, que l'estructura principal d'Avatar s'assembla a la de Ballant amb els llops, La selva maragda o El nou món. Jo recordo també La princesa Mononoke, de Hayao Miyazaki. Però cal evitar caure en la trampa de desqualificar les obres que tinguin les referències més clares, quan al llarg de la història la cultura s'ha anat generant a partir d'elles. Llegendes de temps passats es copien, s'emmirallen o es responen les unes a les altres, reciclant elements, transformant-los i així fent-los perviure; i és en aquesta tradició on s'insereix Avatar. Seria ridícul pensar que cada obra de creació artística ha de ser un ens desconnectat dels altres, que ens ha d'obrir la porta d'un món de sensacions completament noves, mai no imaginades abans. Tot i així algun element d'això veig en noves generacions d'espectadors acostumades als girs i els finals sorpresa i que entren a un cinema com qui puja a una muntanya russa.

Avatar no és una pel·lícula més del 2009; és un nou conte de la història, una anella més en la cadena d'històries, llegendes i tradicions que formen la nostra cultura.

El planeta de l'espectacle

Hi ha una certa paradoxa en Avatar. Per una banda la pel·lícula és el producte d'un projecte econòmic [1]: amb un pressupost molt ambiciós i amb una campanya publicitària demencial que pretén presentar-la com la iniciadora d'una nova etapa en el cinema, definida per la tecnologia 3D. Per una altra, amaga en el seu si una crítica a l'economia i a la societat espectacular-mercantil per ella dominada.

Avatar parla als espectadors del nostre món en el seu llenguatge: amb un argument fàcil d'entendre, avanços tecnològics, emoció, acció, personatges atractius. Però què els diu a aquests espectadors? Els pinta un cel que gairebé poden tocar. Un altre món d'una immensa bellesa, interior i exterior; una vida diferent, la vida de l'altre. Avatar inicia un viatge sense tornada des dels ulls de l'espectador fins a una utopia que és l'antítesi del seu món: Pandora, la terra dels Na'vi.

I com és aquest món? Què és el que més el diferencia del nostre? Principalment, el fet que no està dominat per la mercaderia i per la persecució individual del benefici econòmic. Al contrari, els seus habitants hi viuen racionalment en comunitat. En comunitat, perquè no deixen que les lluites individualistes els destrueixin; racionalment, perquè tot allò en què creuen és cert. No tenen fe cega en res: creuen en allò que han descobert que existeix.

I els humans? Són una força d'ocupació a Pandora. Per què estan allà? Estan envoltats d'una civilització al·lucinant, però ells només hi són per extreure un mineral. I per què té tant d'interès aquest mineral? No en tenim ni idea. Només sabem que és una mercaderia molt valuosa a la Terra. Només en coneixem el valor de canvi, i no el seu valor d'ús. Tota l'activitat que realitzen els humans a la lluna de Pandora ve dominada pel valor de canvi. Vet aquí el fetitxisme de la mercaderia i, en la seva monopolització del discurs de l'abundància, en la seva aspiració realitzada a determinar tota l'activitat humana, la societat de l'espectacle (la manifestació més tècnicament avançada del capitalisme). [2]

El mineral podria, hipotèticament, tenir un valor d'ús molt clar (curar malalties només amb ser tocat, per exemple). Però l'important és que aquest valor d'ús no s'esmenta a la pel·lícula. Els personatges actuen empesos pel valor de canvi.

Des de l'avatar (la segona pell) els humans accedeixen a pensar i sentir com a Na'vi i així es fan conscients d'aquesta altra realitat, de la possibilitat de canviar de pell i per tant de vida de forma radical. Per a l'home del segle XXI, nascut i educat en l'espectacle, la simple possibilitat de veure i viure una alternativa és ja una aportació a pensar que hi pot haver vida més enllà de la societat espectacular-mercantil; de fet, que d'ella se'n pot sortir. I no només això, sinó que la mateixa supervivència depèn de la capacitat de fer-ho.

[1] Aquesta obvietat queda confirmada pel lamentable anunci de James Cameron, posterior a aquest escrit (18/1/2010) que Avatar serà una trilogia. Diu Cameron:
"He tenido en mente la trama desde el principio y hay escenas que dejé porque apuntan hacia una secuela. Además, desde el punto de vista comercial, Avatar solo tiene sentido como dos o tres películas". En altres paraules, s'ha invertit massa en crear un escenari i uns personatges i generar uns "fans" com per desperdiciar la inversió feta; cal amortitzar-la i a partir de la segona entrega, els costos fixos perdran pes. Pandora ja existeix als ordinadors, i tornar-hi és barat.

[2] Sobre la societat de l'espectacle vegeu La société du spectacle, Guy Debord, Buchet/Castel, París, 1967; ed. La Marca, Buenos Aires, 1995.

12 de gener 2010

Eric Rohmer


Eric Rohmer ha mort, l'11 de gener del 2010. Tenia 89 anys.

Al cinema es pot parlar de la societat, de la història, dels pobles; es pot fer intriga, ciència-ficció, terror, realisme social... el ventall és tan ample com la imaginació humana. Hi ha cineastes als quals descrivim amb algunes d'aquestes paraules, que caracteritzen i emmarquen la seva obra. En pensar en les pel·lícules d'Eric Rohmer només se m'acut dir que parla de persones.

Em vénen al cap Conte d'estiu, La col·leccionista, El genoll de Clara, La meva nit a casa de Maud, El raig verd, L'amic de la meva amiga, Les nits de lluna plena, Triple agent, L'amor després del migdia, Pauline a la platja, El romanç d'Astrée i Céladon (la seva darrera pel·lícula, magnífica)... Són tants els moments que em tornen al cap, tantes les imatges belles, els plans seductors, els diàlegs magnètics, els personatges estimables... Rohmer és possiblement l'autor que més personatges ha gravat en el record de diverses generacions de cinèfils. Si va ser un mestre en plantejar les situacions en què la vida personal podia ser filmada d'una forma més natural i genuïna (aquestes impagables vacances a la costa, els paisatges rurals tranquils, la ciutat sempre als peus dels personatges), va ser sublim en la direcció d'actors, treient el millor de cadascun, fos una mirada o un gest; sense treure'ls mèrit a ells, ja que en Rohmer també descobrim uns actors nous, gairebé mai famosos, que no cauen en els tics de l'ofici sinó que se'ns mostren com a persones com les que podem trobar-nos al metro cada dia. Però partint d'aquest aire quotidià Rohmer sempre aconseguia fer-los volar, sensualitzar-los i il·luminar-los amb un raig de màgia. Ningú no hauria de dirigir un actor o actriu sense haver vist el pròleg de La col·leccionista, amb Haydée Polytoff caminant per la platja. Pocs diàlegs superaran els que tenen Melvil Poupaud i Amanda Langlet a Conte d'estiu.

I així podríem allargar una llista que ens portaria per alguns dels millors moments de la història del cinema. No cal. N'hi ha prou amb recordar avui, amb agraïment i admiració, un dels directors que més se'ns ha apropat i que millor ha dirigit la mirada sobre nosaltres.

Adéu, mestre.

03 de gener 2010

"Panegírico" (Guy Debord, 1989-1997)

Panégyrique és l'obra pòstuma de Guy Debord. Quan es va treure la vida el novembre del 1994, Debord va deixar una nota amb la indicació que els materials corresponents als volums més enllà del segon d'aquesta obra fossin destruïts, desig que fou respectat. Però el propi Debord havia deixat clar que el primer volum ja contenia l'essencial.

Acuarela havia editat aquest volum 1 en espanyol l'any 1998, però en una edició no gaire afortunada, amb els marges minúsculs i la lletra massa petita. Poden semblar detalls menors, però un quan un text es publica així sembla que el seu contingut no importi. L'edició completa d'Acuarela & Machado del 2009 (que inclou ja tot el material disponible: els volums 1 i 2) corregeix perfectament aquest error, si bé n'introdueix un altre de menys important: el lamentable pròleg de Greil Marcus, un periodista entestat en lligar Guy Debord amb els Rolling Stones i els Sex Pistols i que evidencia en el seu text preliminar una total incomprensió de la rellevància de la crítica a la societat espectacular-mercantil que van fer Debord i la Internacional Situacionista. És curiós que la superficialitat, la imatge i en definitiva l'espectacle que és al cor de la crítica de la vida col·lectiva que fa Guy Debord arribin a mostrar-se fins i tot al mateix plec de fulls d'una obra seva, en forma de "pròleg"; però si ens posem a buscar-hi algun aspecte positiu, potser això servirà d'avís als lectors més joves sobre el grau d'extensió i de domini de la vida social que ha assolit la mentida espectacular.

Malgrat aquest error cal celebrar l'edició, perquè el lector en llengua espanyola pot accedir per primera vegada a l'obra final de Debord en la seva versió completa.

Panégyrique se'ns presenta com una autobiografia selectiva. Debord, que ja veu sens dubte pròxim el final, està especialment interessat en que no es confongui allò accessori amb allò essencial en la seva vida, i també perquè quedi clara l'íntima connexió entre aquesta, la seva manera de viure, i els seus escrits. Podem dir amb tota seguretat de Debord que és el revolucionari del segle XX la vida del qual s'assembla més a les seves obres. En escrits com Consideraciones sobre el asesinato de Gerard Lebovici, Comentarios sobre la sociedad del espectáculo o In girum imus nocte et consumimur igni + Basura y escombros, Debord es mostrava plenament conscient que els mass media fabricaven i fabricarien en el futur una teranyina de mentides i injúries al voltant d'ell; potser en aquesta constatació incontestable rau l'origen d'aquest text final, que en primera persona explica la seva presa de consciència i les motivacions de la seva actuació; en definitiva, Debord va assegurar-se que almenys les mentides haguessin de conviure, als prestatges de les llibreries, amb una dosi de veritat.

Debord parla d'allò que li importa, i es centra en els orígens de la seva instigació revolucionària, allà al 1952 amb la Internacional Lletrista; expressant que tota la resta, si bé important en si mateixa, fou una conseqüència lògica d'aquella actitud de no acceptació de la vida donada. Parla de la seva força, l'oposició sense cap mena de concessions al capitalisme espectacular, així com la claredat d'idees i accions per a contestar-lo; i de les seves febleses: l'alcohol i la solitud final, malgrat el breu i sentit esment a la seva companya Alice. Però Debord no perd l'ocasió també de subvertir aquí l'ordre, ja que el que ell mateix anuncia al principi com una biografia més o menys sistemàtica, que el lector pressuposa que s'ordenarà en capítols cronològics, deriva (mai millor dit) en una espiral de records en què Debord ens submergeix confiant en què de l'aparent desordre se'n podran extreure les idees essencials. Així, un cop la teoria havia quedat exposada a La société du spectacle, Debord dibuixa el context en què ell va elaborar aquesta teoria: la vida realment viscuda. Per a això emfatitza la marginalitat dels origens de la Internacional Lletrista i més en general de l'ambient en què es va moure durant la seva joventut. "Mai no tornarem a beure tan joves", deien ell i els seus amics a les tavernes del marge esquerre del Sena, a mitjans del segle XX, a París. Explica també els llocs on va viure, per què va abandonar la ciutat; i les estratègies militars sobre les quals tant va llegir i que es corresponen amb la seva concepció de la pràctica revolucionària.

Aquest no és el text més adequat per introduir-se a Debord; la recopilació El planeta enfermo o directament la pròpia La societé du spectacle (el llibre més essencial del segle XX) són eleccions millors. Però llegir Panégyrique des del respecte, des de la curiositat genuïna, sense prejudicis, és també una manera d'apropar-se a l'home que fou Guy Debord. Jugada ja (i perduda sobre el terreny, malgrat les raons) la batalla teòrica en altres obres, Debord permet aquí al seu lector connectar-hi també per empatia, recordant-nos així que la seva batalla, si bé es fonamentava en la raó, no vivia únicament per i per a ella; hi ha al cor la flama de la vida lliure, la rebel·lió sense treva contra l'espectacle obligatori. I aquest és el fet més inqüestionable que es pot afirmar d'un autor que tancava una de les seves pel·lícules, In girum imus nocte et consumimur igni, amb una frase definitiva: "La hora de sentar cabeza no llegará jamás".

Aquest era Guy Debord.