Ves al contingut principal

"Steady-State Economics" (Herman E. Daly, 1977)

D'entre el pitjor del llegat que ens deixaran els recents temps de trasbalsos econòmics en destaca una conseqüència particularment negativa: la consolidació del domini aclaparador que ha assolit el vocabulari capitalista en la societat. En concret un dels seus conceptes-fetitx fonamentals, el creixement econòmic, és vist com una necessitat absoluta, indiscutible, com si la seva raó fos objectiva, com si d'un principi físic es tractés. Una majoria d'organitzacions que es consideren d'esquerres pensen que efectivament recuperar el creixement del PIB és imprescindible, i es limiten a reclamar un millor repartiment dels beneficis empresarials i una menor desigualtat entre les rendes. I tots els partits polítics amb representació parlamentària a casa nostra, i els qui aspiren a tenir-la, prometen la recuperació del creixement del PIB com aquell elixir màgic que ens curarà tots els mals.

Jo dic que estic en contra del creixement econòmic com a objectiu polític en les societats avançades.

Espero poder dedicar més temps a desenvolupar aquest important punt, i de fet penso que ja ho he fet en parlar de Guy Debord i la Internacional Situacionista. Com podria defensar el creixement de l'economia, algú que de forma declarada persegueix la destrucció de la societat espectacular-mercantil?

Abans, però, m'agradaria fer una mica d'història. El creixement econòmic no només l'han atacat els enemics de la mercaderia. L'ecologisme (en un sentit ampli) té una llarga tradició de crítica de l'impacte ambiental de l'activitat econòmica, sense necessitat de recórrer a referents d'arrel marxista. Avui parlaré, doncs, dels plantejaments que rebutgen l'actual economia capitalista sense rebutjar l'economia en la seva totalitat. Per fer-ho prenc com a referència una de les obres cabdals de la crítica al creixement econòmic, que vaig llegir fa temps i que durant uns anys em va influenciar molt. Recupero aquí parts d'un text previ sobre el tema.

Herman E. Daly descrivia en el seu llibre Steady-State Economics (1977) una trampa oriental per a micos que consistia en una gàbia amb una petita obertura, que permetia tot just el pas de la mà d'un mico quan aquesta estava buida. El caçador col·locava dins la gàbia un piló d'arròs, la deixava a terra al mig d'un petit camí, i restava amagat i a l'aguait. Quan passava un mico i trobava la trampa, se sentia atret per l'arròs, posava la mà a la gàbia i n'agafava un grapat, però aleshores no li era possible treure'l amb el puny tancat. Tot i així, el mico no volia renunciar de cap manera a l'arròs cobejat, i en lloc de deixar-lo anar, s'entestava a mantenir-lo ben agafat, de manera que permetia que el caçador el capturés a ell. Daly considerava aquesta trampa una bona representació de com la nostra societat resta atrapada a causa del seu propi desig de creixement econòmic.

Paral·lelament a l'evolució de l'ecologisme van anar avançant les visions econòmiques crítiques que donaren lloc a l'actual economia ecològica (entesa plenament com a tal des dels anys 80). Mishan el 1967 desenvolupava una teoria del benestar que va motivar la seva crítica a la necessitat de creixement econòmic, indicat els efectes indesitjables que l'acompanyen. Meadows i d'altres per al Club de Roma el 1972 parlen de la necessitat de posar límits al creixement. Daly el 1977 (obra citada) estudia aquest límits i desenvolupa la seva coneguda proposta d'una economia de estat estacionari, en la qual la població i el capital econòmic es mantindrien constants; la veurem amb mes detall. Hueting el 1980 estableix un lligam conceptual entre el creixement econòmic i la pèrdua de funcions ambientals. En els anys vuitanta l'economia ecològica va aprofundint i enriquint les seves aportacions, fins arribar al bagatge teòric actual, que és certament molt avançat respecte a la realitat política.

Tornem a la seminal obra de Daly per veure com ja donava un enfocament econòmic alternatiu a la interessada abstracció macroconòmicra clàssica. Daly deia per començar que en ser l'economia un subsistema de la biosfera, la qual era finita, no podia créixer indefinidament. Malgrat ser una obvietat, aquest argument combat la pretensió d'immaterialitat de les variables econòmiques productivistes, la creença que el "producte" o el diner pot créixer indefinidament tot i que l'aigua i les hectàrees de camp no puguin fer-ho.

Daly distingeix entre l'estoc (l'inventari total dels béns de producció, béns de consum, i cossos humans; el conjunt de tots els objectes físics capaços de satisfer els desitjos humans i subjectes a propietat), el servei (la satisfacció experimentada quan els desitjos son satisfets, la qual es proporcionada per l'estoc; la quantitat i qualitat d'aquest determina la intensitat del servei; no hi ha unitat de mesura del servei, però cadascú de nosaltres en tenim una percepció clara) i el transflux (el flux físic entròpic de matèria-energia de les fonts de la natura, a traves de l'economia humana, i de nou cap a la natura, que és necessari pel manteniment i renovació dels estocs). L'estoc no és ni un benefici ni un cost, però tant els beneficis com els costos són funció dels estocs. Diu Daly que "El PNB és un flux i doncs és irrellevant per a l'economia en estat estacionari, però donat que en bona mesura reflecteix el transflux, aleshores una política de maximització del PNB implicaria maximitzar un cost".

Daly conclou amb una frase capital: "Una riquesa suficient, eficientment mantinguda i assignada, i equitativament distribuïda –no una producció màxima- és l'objectiu econòmic adequat".

Les conclusions de Daly ens mostren la principal força i també la més gran limitació de les teories de l'economia ecològica. Per una banda ens fan ser conscients que cal passar d'una economia del cowboy (que no coneixia límits) a una economia de la nau especial, per una pura qüestió de supervivència. I és sens dubte positiva (si bé no ha tingut pràcticament cap efecte en les masses) la seva crítica dels indicadors econòmics. D'altra banda, en confiar les seves conclusions a un subjecte inexistent, aquell qui en teoria hauria de replantejar-se el creixement econòmic, demostren la seva pròpia feblesa.

En efecte, l'actual sistema econòmic dóna un nou significat a la dita "quan truquen a baix, a dalt no hi ha ningú": tothom és ara permanentment a baix, i és allà on d'una forma concretament racional (la persecució del benefici) però globalment irracional es determinen les conductes col·lectives. No hi ha cap àrbitre que pugui xiular el final del capitalisme. Per més demostracions matemàtiques que es facin de que anem cap a l'abisme, no serviran de res si no descobrim qui és el conductor. Si no descobrim que el conductor no és tal subjecte separat, sinó que tenim bocins seus repartits, desintegrats, entre tots nosaltres.

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

"Obres púbiques" (Manuel de Pedrolo, 1991)

A part de materials d'altres gèneres, dues són les novel·les de Manuel de Pedrolo que es van publicar pòstumament: Obres púbiques i Tants interlocutors a Bassera.

Escrita originalment el 1971, Obres púbiques no va poder ser publicada en el seu temps, perquè es tracta d'una novel·la pornogràfica. No estem davant d'una història mediocre amanida amb escenes de sexe per animar el lector, sinó d'una estructura narrativa sorprenent, dissenyada en un primer nivell per estar completament al servei dels actes sexuals que en són els amos absoluts; però tenyida amb pinzellades de crítica sociològica, de tristor per un món que no pot romandre, i de la mala bava contra l'ordre establert que és marca de la casa Pedrolo.

He escrit a vegades que hi ha obres que m'han ajudat a dibuixar el paisatge de la llunyana Amèrica: la Lolita de la fugida, les pel·lícules de Hal Hartley o recentment la New Orleans d'A Love Song For Bobby Long. La comunitat nord-americana que retrata Manu…

Les illes de Venècia

Després de la meva segona estada a Venècia he completat l'article sobre aquesta ciutat, però m'ha quedat molt llarg. Per això he decidit separar-lo en dos: un dedicat a l'illa central de Venècia, i l'altre, aquest que estàs llegint (o preguntant-te per què hauries de llegir), dedicat a les seves illes.

LES ILLES DEL SUD

Diverses illes estan a molt poca distància en vaporetto del nucli central de Venècia. S'hi pot accedir fàcilment des dels Záttere de Dorsoduro, en el cas de La Giudecca i San Giorgio Maggiore; o des de San Zaccaria, una parada de vaporetto propera a Piazza San Marco.

1. La Giudecca. No ho diguis a gaire gent, però La Giudecca, una illa allargada separada de Dorsoduro només per l'ample canal que porta el seu nom, és un dels llocs on millor es conserva l'aire del poble venecià. La història de l'illa a la primera meitat del segle XX és marcada per l'activitat industrial, però després de la Segona Guerra Mundial aquesta activitat es va anar…

"La Plaça del Diamant" (Joan Ollé i Carles Guillén)

La plaça del Diamant, de Joan Ollé i Carles Guillén, basada en la novel·la de Mercè Rodoreda. Direcció: Joan Ollé. Escenografia i vestuari: Serge Marzolff. Il·luminació: Lionel Spycher. Música: Pascal Comelade. Intèrprets: Montserrat Carulla, Mercè Pons, Rosa Renom. Teatre Borràs, 21/9/2004.

Veus més qualificades que la meva poden éxplicar per què La Plaça del Diamant (Mercè Rodoreda, 1962) és una obra cabdal de la literatura catalana. Jo només puc dir que quan la vaig llegir fa anys em va produir una profunda impressió, i això és així per la combinació de dos elements rellevants: d'una banda el seu argument, aquesta història de supervivència que és ben pròpia de la Catalunya del segle XX, i al mateix temps, universal; i de l'altra el seu estil psicològic, que impregna i caracteritza la totalitat de l'obra, i sense el qual La Plaça del Diamant seria una altra cosa, potser igual de popular però en el fons molt més modesta. Dit això, tampoc no llegeixo moltes novel·les ni m&…