Ves al contingut principal

"No hi fa res si el comte-duc no va caure del cavall, a Tàrrega" (Manuel de Pedrolo, 1984)

"- Sembla un altre món -digué la Dula.

Ho era. No ens arribava cap remor que no fos animal o provocada per un hàlit de vent que movia les fulles o feia fregar l'un contra l'altre els tanys de les mates cremades per migdiades ardents i llargues, quan tot reposa més i tot que ara, camí de mitja nit, quan a la fi vam sentir, enllà de la clapa d'alzineres, al capdavall de tot de la fondalada que s'hi obria, el pas d'un tren, ràpid i monòton, darrera l'estrèpit del qual la quietud va créixer i l'aire, semblà, s'immobilitzava."

L'anhel de llibertat és present en tot allò que conec de l'obra de Manuel de Pedrolo. El trencament de les normes socialment establertes i la rebel·lió contra un poder opressor són un tret característic de molts dels seus personatges. El pensament lliure, que recel·la dels esquemes coneguts; una vida diferent, un altre món.

A "No hi fa res si el comte-duc no va caure del cavall, a Tàrrega" hi trobem tres joves la relació entre els quals no queda clara en un principi; el narrador en el primer bloc és un d'ells i s'hi refereix pels noms com si els coneguéssim de tota la vida. La senzilla història, que coneixerem explicada des de diferents moments i punts de vista parcials, sembla començar en un acte irreverent en una petita església de barri, que porta els joves a entrar en contacte amb una valuosa figura anomenada la Verge dels Llavis. A partir d'ella coneixerem altres personatges fora del comú, a cavall entre la terra dels morts i la dels vius.

Al nostre temps li agraden els arguments espectaculars, amb acció, perills i aventures. Però per a Pedrolo l'aventura és viure, fent el propi camí, sense pors ni renúncies. És el l'abandonament de la societat, en els marges, en la natura, on flueix la vida; així la descobrirem, escolant-se entre els rierols, basses, camins i arbredes que envolten una petita casa als afores de Tàrrega. Allà la veu narrativa trobarà un nou to, l'aire serà pur i es diran coses veritables. "En el món realment invertit, allò veritable és un moment d'allò fals." Els canvis de punt de vista poden ser entesos, doncs, com una forma de recerca, o com una invitació a canviar la nostra manera d'enfrontar-nos a la realitat.

En tancar les fulles d'aquest petit llibre sento que, si bé la història ha acabat, alguna cosa dels colors, els sons i les olors de l'Ofegat es queden amb mi.

Comentaris

P-CFACSBC2V ha dit…
Bona crònica! I sí, completament d'acord amb el fragment "Al nostre temps li agraden els arguments espectaculars, amb acció, perills i aventures. Però per a Pedrolo l'aventura és viure, fent el propi camí, sense pors ni renúncies". No hi ha més aventura que viure sense pors.
Daniel Daranas ha dit…
Gràcies pel comentari, P-CFACSBC2V! A vegades no sé què dir quan comento un llibre, perquè penso que ja es comenten sols, però al final sempre se m'acut alguna cullerada per ficar-hi!

Entrades populars d'aquest blog

"Obres púbiques" (Manuel de Pedrolo, 1991)

A part de materials d'altres gèneres, dues són les novel·les de Manuel de Pedrolo que es van publicar pòstumament: Obres púbiques i Tants interlocutors a Bassera.

Escrita originalment el 1971, Obres púbiques no va poder ser publicada en el seu temps, perquè es tracta d'una novel·la pornogràfica. No estem davant d'una història mediocre amanida amb escenes de sexe per animar el lector, sinó d'una estructura narrativa sorprenent, dissenyada en un primer nivell per estar completament al servei dels actes sexuals que en són els amos absoluts; però tenyida amb pinzellades de crítica sociològica, de tristor per un món que no pot romandre, i de la mala bava contra l'ordre establert que és marca de la casa Pedrolo.

He escrit a vegades que hi ha obres que m'han ajudat a dibuixar el paisatge de la llunyana Amèrica: la Lolita de la fugida, les pel·lícules de Hal Hartley o recentment la New Orleans d'A Love Song For Bobby Long. La comunitat nord-americana que retrata Manu…

Les illes de Venècia

Després de la meva segona estada a Venècia he completat l'article sobre aquesta ciutat, però m'ha quedat molt llarg. Per això he decidit separar-lo en dos: un dedicat a l'illa central de Venècia, i l'altre, aquest que estàs llegint (o preguntant-te per què hauries de llegir), dedicat a les seves illes.

LES ILLES DEL SUD

Diverses illes estan a molt poca distància en vaporetto del nucli central de Venècia. S'hi pot accedir fàcilment des dels Záttere de Dorsoduro, en el cas de La Giudecca i San Giorgio Maggiore; o des de San Zaccaria, una parada de vaporetto propera a Piazza San Marco.

1. La Giudecca. No ho diguis a gaire gent, però La Giudecca, una illa allargada separada de Dorsoduro només per l'ample canal que porta el seu nom, és un dels llocs on millor es conserva l'aire del poble venecià. La història de l'illa a la primera meitat del segle XX és marcada per l'activitat industrial, però després de la Segona Guerra Mundial aquesta activitat es va anar…

"La Plaça del Diamant" (Joan Ollé i Carles Guillén)

La plaça del Diamant, de Joan Ollé i Carles Guillén, basada en la novel·la de Mercè Rodoreda. Direcció: Joan Ollé. Escenografia i vestuari: Serge Marzolff. Il·luminació: Lionel Spycher. Música: Pascal Comelade. Intèrprets: Montserrat Carulla, Mercè Pons, Rosa Renom. Teatre Borràs, 21/9/2004.

Veus més qualificades que la meva poden éxplicar per què La Plaça del Diamant (Mercè Rodoreda, 1962) és una obra cabdal de la literatura catalana. Jo només puc dir que quan la vaig llegir fa anys em va produir una profunda impressió, i això és així per la combinació de dos elements rellevants: d'una banda el seu argument, aquesta història de supervivència que és ben pròpia de la Catalunya del segle XX, i al mateix temps, universal; i de l'altra el seu estil psicològic, que impregna i caracteritza la totalitat de l'obra, i sense el qual La Plaça del Diamant seria una altra cosa, potser igual de popular però en el fons molt més modesta. Dit això, tampoc no llegeixo moltes novel·les ni m&…