21 de setembre 2009

"Consideraciones sobre el asesinato de Gérard Lebovici" (Guy Debord, 1985)

Guy Debord: Considérations sur l'assassinat de Gérard Lebovici, Éditions Gérard Lebovici, París, 1985. Edició en espanyol: Consideraciones sobre el asesinato de Gérard Lebovici, Anagrama, 2001.

La matinada del dia 6 de març de 1984 Gérard Lebovici va ser trobat, mort a trets, al seient del davant del seu cotxe a l'aparcament soterrani d'Avenue Foch, a París. El productor de cinema, editor i empresari francès tenia aleshores 51 anys. En feia 13 que havia conegut Guy Debord, amb qui establí un ferm llaç d'amistat.

Era lògic que l'assassinat d'una persona bastant coneguda en el món cultural francès fos notícia. Ho va ser. Però el tractament que en va fer la pràctica totalitat de la premsa francesa va oscil·lar entre la imprecisió i el més pur deliri. Aquí i allà es va suplir la falta d'informació real sobre el cas amb comentaris sobre l'amistat de Lebovici amb Debord, seguits d'explicacions desordenades i desprovistes de tot rigor sobre les teories i activitats revolucionàries d'aquest últim i de l'organització que va contribuir a impulsar, la Internacional Situacionista. No contents amb desinformar els seus lectors sobre una part de la història que quan era present havien bàsicament ignorat (i ni ara ni mai, evidentment, no comprendrien), alguns van anar més enllà i van insinuar descaradament que les "males companyies" de Lebovici, la seva amistat amb Debord en definitiva, haurien estat una circumstància decisiva, o vés a saber si una causa, de la seva mort.

Guy Debord no tenia per costum replicar els missatges emesos pels mass media, que ell considerava simples altaveus de propaganda, sovint inconscient, de la societat de l'espectacle. Diu a l'inici del llibre que avui comento:

No creo haber leído en total más de cinco o seis hechos verdaderos en todo lo que se ha contado de mí, sea cual sea el tema que se abordara, y en ningún caso dos a la vez. Y esos hechos estaban casi siempre separados de su contexto y disfrazados con la ayuda de diversos errores sobreañadidos, y además interpretados con harta malevolencia y sinrazón. Todo lo demás era pura y simple invención. (...) No hubo, sin embargo, en más de treinta años de falsa ignorancia y mentiras descaradas, nada tan concentrado y tan torpe en la impostura espectacular como el balance que la prensa francesa de todas las tendencias de opinión se apresuró a emitir el día que siguió al 5 de marzo de 1984, cuando Gérard Lebovici, mi editor y amigo, fue atraído a una celada y asesinado en París. (op. cit., pàg. 21.)

L'enèssima prova (més evident que mai) de la fabricació sistemàtica de la mentida per part dels mitjans espectaculars, i sobretot el fet que tema de l'assassinat d'un bon amic el tocava massa de prop com per restar callat, van impulsar Debord a fer una excepció en la seva norma i replicar les acusacions. El resultat són diverses causes judicials i el llibre que tinc ara mateix al meu costat.

Yo nunca he hecho caso de la prensa. Jamás he intentado ejercer ningún derecho de respuesta, y menos todavía hubiera querido entablar una acción judicial contra personas que no han cesado de difamarme hasta donde me alcanza la memoria. Pero nadie había dicho jamás que yo había asesinado a un amigo o mandado asesinarlo. Se equivocaron al llegar a ese extremo. La cosa me pareció tan excepcional que hice una excepción. (...) Los difamadores fueron condenados a pagarme algún dinero y además a publicar a sus expensas cada juicio en tres periódicos de mi elección. Pero yo no quiero elegir ningún periódico; me parecen todos iguales. No tengo mejor opinión de sus lectores, y no me interesa rectificar su opinión sobre mí. La única cosa que me era imposible esta vez era dejarlos decir. (op. cit., pàg. 104-105.)

L'interès del llibre no rau, evidentment, en la simple constatació de les falsedats creades i distribuïdes (emeses) per la premsa. Això és evident per a qualsevol que tingui dos dits de front (igual com la falsedat i el caràcter espectacular de moltes notícies que publiquen avui dia els diaris és prou evident per si mateixa, i no resulta interessant dedicar escrits a replicar-la).

Si Debord s'hagués limitat a utilitzar el seu dret a rèplica, la sentència condemnatòria hauria estat publicada a tres diaris que no interessen ningú, i ara no estaríem parlant d'això. La decisió de Debord de dedicar un breu llibre a posar en evidència aquells qui l'atacaren eleva l'estupidesa i la mala fe d'uns personatges en un moment donat a la categoria de fet històric, ja que allò que escriu i publica Debord que és recordat en els temps a venir. Queda, doncs, per als qui la vulguin llegir, una crítica mordaç i severa dels mass media, però una crítica que no acaba en si mateixa, sinó que s'insereix en la crítica global de Debord a tota la societat de l'espectacle.

Aquest és segurament un dels textos més fàcils de llegir de Guy Debord, i per això mateix no s'hauria de passar per alt la seva relació amb la crítica al valor de canvi i a la mercaderia que esdevé imatge.

Allí donde el mundo real se cambia en simples imágenes, las simples imágenes se convierten en seres reales y en las motivaciones eficientes de un comportamiento hipnótico. El espectáculo, como tendencia a hacer ver por diferentes mediaciones especializadas el mundo que ya no es directamente aprehensible, encuentra normalmente en la vista el sentido humano privilegiado que fue en otras épocas el tacto; el sentido más abstracto, y el más mistificable, corresponde a la abstracción generalizada de la sociedad actual. Pero el espectáculo no se identifica con el simple mirar, ni siquiera combinado con el escuchar. Es lo que escapa a la actividad de los hombres, a la reconsideración y la corrección de sus obras. Es lo opuesto al diálogo. Allí donde hay representación independiente, el espectáculo se reconstituye. (La Société du Spectacle, tesi 18; traducció de Maldeojo per a l'Archivo Situacionista Hispano.)

L'emissió centralitzada de missatges no replicats des dels mass media, formant un discurs oficial espectacular (tant en el contingut com en la forma), no és (per a Debord) més que la punta més visible d'un iceberg que és la totalitat de la vida social, la qual ha quedat dominada per l'economia capitalista, i per tant pel domini del valor de canvi, que ha portat a la separació generalitzada de les diferents facetes de l'existència, i condiciona tot l'ús del temps a les societats modernes.

La tesi 8 de La Societé du Spectacle afirma: "En el mundo realmente invertido, lo verdadero es un momento de lo falso." Guy Debord és un moment de la història dels darrers cent anys. I en tenim per estona.