Ves al contingut principal

Entrades

S'estan mostrant les entrades d'aquesta data: agost, 2009

"Paranoid Park" (Gus Van Sant, 2007)

Anar a veure una pel·lícula de Gus Van Sant, com a mínim una de les "rares" (Elephant, Gerry, Last Days, Paranoid Park) és sempre una experiència diferent, l'oportunitat de veure quelcom original i estimulant. Tot i així, l'asfixiant calor d'aquests dies m'havia aplatanat una mica i no trobava mai el moment d'arribar-me fins al Verdi Park i veure-la. Finalment, en llegir el comentari de la Gaia sobre la bellesa de la pel·lícula, vaig decidir no perdre-me-la.

I la pel·lícula em va semblar tan única, apassionant, poètica i profundament trista, que del que no tenia ganes era de marxar-ne. Des del primer moment Gus Van Sant teixeix una teranyina d'imatges, sons, ritme, plans... en fi, cinema, que em va captivar. I això és del que es tracta, al cap i a la fi, quan vas al cine. I si a més diu alguna cosa interessant, que en aquest cas és rotundament que sí, doncs encara millor. La situació plantejada per Paranoid Park em sembla terrible, ens deixa atònits i …

"Guy Debord" (Anselm Jappe, 1993)

Anselm Jappe: Debord, Edizioni Tracce, 1993. Edició en espanyol: Guy Debord, Anagrama, 1998.

Si existeix una teoria crítica d'especial rellevància per entendre la societat en què vivim, aquesta és la formulada per la Internacional Situacionista i en especial per Guy Debord (1931-1994) durant la segona meitat del segle XX. Teòric marxista, escriptor, cineasta i sobretot revolucionari, Debord és en el cor d'allò més semblant a una oposició total a la societat actual que ha existit en els darrers cent anys.

Les obres essencials de Debord, La societat de l'espectacle (1967) i Comentaris sobre la societat de l'espectacle (1988), són lectures imprescindibles per comprendre els mecanismes de la societat capitalista moderna, en què la mercaderia ha esdevingut imatge. Però llur comprensió pot ser d'una certa dificultat si no se'n coneixen el context històric i les referències. Possiblement la millor manera d'aconseguir això darrer és complementar-les amb l'excel…

"Ulls de bruixa" (Joan Solana, 2004)

Hem pogut veure l'obra Ulls de bruixa durant unes setmanes d'aquest estiu a l'agradable (i calorós) Teatre Gaudí Barcelona; una sala a pocs centenars de metres de distància de la Sagrada Família, i que no havia trepitjat mai fins ara. Però el text de Joan Solana ja té una edat: va rebre el Premi Octubre del 2003 en la modalitat de teatre. El text és interessant, ja que partint d'un argument potser una mica massa enrevessat (una ficció amb diversos salts temporals i de punt de vista sobre el bandoler Perot Rocaguinarda, la seva marxa a Nàpols i el que veu del seu futur una bruixa) aconsegueix parlar-nos amb prou convicció d'aspectes importants de la naturalesa humana. Ho diu el díptic, però ho repeteixo perquè hi estic d'acord.

La sala del Gaudí no és tan petita com la de l'Espai Brossa, que em té el cor robat, o la del Malic; però tampoc no és tan gran com la de teatres més massius. Això li permet fer distribucions com l'escollida per a aquesta obra, rec…