21 de juny 2009

"Les chansons d'amour" (Christophe Honoré, 2007)


Les chansons d'amour / Les cançons d'amor (Christophe Honoré, 2007). Guió: Christophe Honoré. Amb Louis Garrel, Ludivine Sagnier, Clotilde Hesme, Chiara Mastroianni. (IMDB). Cineambigú, Cinema Maldà, 16/6/2009.


Fa uns dies vaig parlar de La belle personne, la darrera pel·lícula de Christophe Honoré. Dimarts passat Cineambigú va passar al Maldà Les chansons d'amour, la seva penúltima pel·lícula.

Les chansons d'amour és una pel·lícula fantàstica, que recomano absolutament. Així com d'altres pel·lícules que m'han encantat recentment puc comprendre poden no agradar a tothom (és el cas de Claustrophobia o El niño pez), penso que Les chansons d'amour podria ser un èxit de públic, i hauria de ser-ho; però que jo sàpiga no serà estrenada al nostre país. I és una llàstima, per a una pel·lícula que sí que s'ha estrenat a França (naturalment), Bèlgica, Grècia, Alemanya i Brasil i que ha rebut més de 2.000 vots a IMDB (dels quals la quantitat més alta són els 10).

Ens perdem, les pantalles espanyoles es perden, una de les millors pel·lícules sobre l'amor que s'han filmat en el segle XXI. Un film que es pot situar tranquil·lament, junt amb els millors Rohmer (L'amour l'après-midi, Conte d'été), en la filmoteca ideal del sentiment més universal i intens.

I si Les chansons d'amour em sembla tan bona és, posats a disseccionar (que no faria cap falta), per la combinació d'uns elements tan infal·libles com un guió impressionant, creïble, humà, allunyat dels tòpics, real com la vida mateixa; unes cançons (ah, es tracta d'un musical) fantàstiques cantades amb veu senzilla pels propis intèrprets; i l'insuperable treball d'aquests últims, sensacionals tots, des del grandíssim Louis Garrel passant per aquest àngel que interpreta Ludivine Sagnier, la vitalitat de Clotilde Hesme i la intensitat amb un punt ambigu de Chiara Mastroianni.

Sempre tinc ganes de tornar a París. Ara sé que quan ho faci hi buscaré cantant pels carrers algun d'aquests personatges.

03 de juny 2009

Micos fluorescents

Micos fluorescents miren estalactites.
Només ens guia el tacte aquesta nit.
Et sento capbussant-te dins la cova,
et busco la pell molla, l'alè trist.

On aniràs? Seguiràs els micos?
Dic equilibrista
a la barana dels teus dits.

[Enllaç A la barana dels teus dits, una iniciativa de Jesús M. Tibau.]

"La belle personne" (Christophe Honoré, 2008)


M'agrada que Christophe Honoré hagi escollit un text clàssic del segle XVII, La Princesse de Clèves, i l'hagi traslladada, prenent-se totes les llibertats que ha volgut, a un institut del barri de La Muette, al París d'avui.

La Muette s'estén entre el Bois de Boulogne i el Sena a l'oest de la ciutat, no gaire lluny de la torre Eiffel. Hi vaig anar per visitar el museu Marmottan, ple d'obres mestres de Monet. Però a part d'aquestes pintures recordo les gotes que queien mentre caminava pels carrers del barri.

La belle personne és una pluja (que a estones esdevé calamarsada) de sentiments portats al límit, viscuts amb la coherència i la noblesa pròpies... d'un roman del segle XVII. I aquesta és la gràcia principal de la pel·lícula. La belle personne ens transporta a un món passat, però al mateix temps ens parla per omissió del present. En la societat de l'espectacle dels nostres temps alguns valors estan en alça: la imatge d'aventura i romanticisme, el titular, allò efímer, la inmediatesa del consum d'una imatge de l'amor que té molt de barreja entre el pitjor romanticisme a l'estil de Hollywood i el manteniment de l'ordre social. La belle personne és estranya perquè canvia la superficialitat per poesia, el moment per la vida, i la imatge per la convicció íntima. I el curiós és que ho fa mitjançant la traslació al present d'uns esquemes que, en el seu dia, eren evidentment també idealistes, sublimats, i no pas un retrat de la societat del moment.

La belle personne és plena de bons moments, i la majoria d'ells són converses, més que no pas accions espectaculars. Una mirada, un missatge; el misteri, el murmuri que transmet un secret. Només en alguns moments l'acció explota, moguda per la força de l'amor fins aleshores soterrada.

La belle personne no seria la gran pel·lícula que és (no m'agradaria tant, vaja) si no tingués la bellesa distant, la imatge de volcà dins la pedra, de Léa Seydoux, ni el glamour de Louis Garrel. Però el mèrit principal és per a Christophe Honoré, per haver trobat un equilibri possible entre el classicisme i l'actualitat, entre la història d'una princesa i la realitat d'un amor que s'entesta, ara com al segle XVII, a provocar incendis dins nostre.