Horitzons inesperats

Parlen de cinema. Als blogs, als diaris, als festivals. Et posen aquell anunci de l'ESCAC que diu que te'n vas a dormir en tres plans i et lies amb la nòvia en tràveling circular i sembla que de sobte t'hagin d'entrar ganes de fer cinema. Et posen pels núvols a gent com Park Chang-wook, Kim Ki-duk... en fi. I veus quatre pel·lícules una mica diferents i ja sembla que ets cinèfil. Cinèfil , ja tenim una etiqueta. Després arriba un dia Lucía Puenzo i fa XXY . I et parla de la diferència, de sentir-se estrany i de la dicotomia entre decidir o no, entre pactar amb el món o no i fins a on. I no tens ganes de plantejar-te si és una obra mestra o si mereix guanyar premis. Ni tan sols si Inés Efrón és una gran actriu (que ho és, evidentment) o no. Només tens ganes de submergir-te en aquest món, i no sortir-ne mai. Però clar, en surts, una estona més tard. I a fora hi ha crítics que parlen de debuts prometedors mentre tu te'n tornes sol a casa. I passa el temps i arriba un

Claustrophobia (親密, Chan Mat ; Ivy Ho, 2008) Claustrophobia és una pel·lícula impregnada de quotidianitat. Neix d'una situació que ens podríem trobar a qualsevol oficina de qualsevol lloc del món, i no evoluciona cap a fets insòlits, ni desvetlla cap veritat radical i oculta. Es podria argumentar que no diu res que no hàgim sentit, o desitjat sentir, abans. Per ser com és, penso que Claustrophobia serà apreciada per una combinació de dos grups humans: els qui pensen que el com de la pel·lícula és tant o més important que el què , i els qui tinguin l'interès i la motivació per veure en aquesta història de sentiments continguts i somnis pendents l'encant d'allò que pot estar passant, cada dia, només a un carrer, un pis o una paret de distància. En canvi, els qui estiguin acostumats a viure històries plenes de moments àlgids no apreciaran aquest nivell de detall: els crits no deixen sentir els murmuris. Jo em compto entre els qui pertanyen a la intersecció d'aquests do

Porto quatre pel·lícules seguides que m'han encantat: Let the right one in (que he vist per segona vegada), El niño pez , i les dues que he vist al BAFF-Festival de Cinema Asiàtic de Barcelona . Així dóna gust anar al cinema. My Darling of the Mountains - Tokuichi in Love (山のあなた〜徳市の恋; Katsuhito Ishii, 2008) Dos homes xerren animadament mentre avancen per un camí de muntanya. Són cecs. Juguen a comptar a quants vidents adelanten. Intueixen la gent dels grups amb qui es creuen: saben quants són, i de quines edats aproximades. Senten la bellesa. El verd de les fulles. I saben que en un carruatge que els adelanta hi va una bellíssima dona de Tokyo. Senten el seu aroma, i amb ell nosaltres sentim el fluir de la vida. No hi ha cap mena de dubte que Katsuhito Ishii és un dels noms a retenir dins el panorama cinematogràfic japonès. Si amb El sabor del te (茶の味 , Cha no Aji , 2004) va recollir elogis potser excessivament entusiàstics pel seu retrat, en to diguem-ne de comèdia poèt