19 de maig 2009

"El niño pez" (Lucía Puenzo, 2009)


Parlen de cinema. Als blogs, als diaris, als festivals. Et posen aquell anunci de l'ESCAC que diu que te'n vas a dormir en tres plans i et lies amb la nòvia en tràveling circular i sembla que de sobte t'hagin d'entrar ganes de fer cinema. Et posen pels núvols a gent com Park Chang-wook, Kim Ki-duk... en fi. I veus quatre pel·lícules una mica diferents i ja sembla que ets cinèfil. Cinèfil, ja tenim una etiqueta.

Després arriba un dia Lucía Puenzo i fa XXY. I et parla de la diferència, de sentir-se estrany i de la dicotomia entre decidir o no, entre pactar amb el món o no i fins a on. I no tens ganes de plantejar-te si és una obra mestra o si mereix guanyar premis. Ni tan sols si Inés Efrón és una gran actriu (que ho és, evidentment) o no. Només tens ganes de submergir-te en aquest món, i no sortir-ne mai.

Però clar, en surts, una estona més tard. I a fora hi ha crítics que parlen de debuts prometedors mentre tu te'n tornes sol a casa.

I passa el temps i arriba un altre dia Lucía Puenzo i roda El niño pez. I tornes. Tornes a aquest món d'ombres i llum, tornes amb Inés Efrón, tornes a la riba on cada moviment i cada pla estan impregnats de poesia abrupta i dolçor inabastable. On el cinema assoleix una bellesa fosca que et canvia la manera de veure'l, et sobrepassa, et domina. El niño pez no és només una obra mestra, perquè no és només cinema. El niño pez explora el llenguatge íntim dels sentiments, dibuixant amb els llavis síl·labes noves que no pertanyen a cap paraula coneguda. A El niño pez, una vegada més, Lucía Puenzo filma a la vida i des de la vida, amb una veu preciosa i única.

Mikel Laboa cantava "Si li hagués tallat les ales hauria estat meu, no s'hauria escapat. Però aleshores hauria deixat de ser ocell. I jo el que estimava era l'ocell." I què passa quan estimes un peix? Potser vols seguir-lo, nedar més avall, més profund, per estar més a prop d'ell. Però allà falta l'oxigen...

I l'amor és difícil, i el passat importa, i a vegades les coses es compliquen. Però també a vegades, només a vegades...

12 de maig 2009

BAFF 2009 (i 2): Claustrophobia


Claustrophobia (親密, Chan Mat; Ivy Ho, 2008)

Claustrophobia és una pel·lícula impregnada de quotidianitat. Neix d'una situació que ens podríem trobar a qualsevol oficina de qualsevol lloc del món, i no evoluciona cap a fets insòlits, ni desvetlla cap veritat radical i oculta. Es podria argumentar que no diu res que no hàgim sentit, o desitjat sentir, abans.

Per ser com és, penso que Claustrophobia serà apreciada per una combinació de dos grups humans: els qui pensen que el com de la pel·lícula és tant o més important que el què, i els qui tinguin l'interès i la motivació per veure en aquesta història de sentiments continguts i somnis pendents l'encant d'allò que pot estar passant, cada dia, només a un carrer, un pis o una paret de distància. En canvi, els qui estiguin acostumats a viure històries plenes de moments àlgids no apreciaran aquest nivell de detall: els crits no deixen sentir els murmuris.

Jo em compto entre els qui pertanyen a la intersecció d'aquests dos conjunts. No és estrany que m'encantés Claustrophobia.

Cal destacar la parella interpretativa formada per Kar Yan Lan (Pearl) i Ekin Cheng (Tom), tots dos actors consolidats i que estan esplèndids en aquest film.

La història és relegada a un pla formalment secundari, és a dir, ni el guió ni la planificació no estan condicionats a la successió principal dels fets. Al contrari, el temps i l'espai juguen el seu propi paper i dominen l'evolució de la pel·lícula. El que a Hollywood hauria estat una història previsible, amb un guió lineal i els trucs habituals per subratllar els moments importants, aquí queda totalment submergit dins la vida quotidiana; però tampoc amb la pretensió de generar amb aquesta tècnica una pel·lícula de suspens. Així, Claustrophobia s'allibera doblement: primer de l'estructura narrativa tradicional, i després de la supeditació al suspens i el misteri. Amb això el film té mitja lliga guanyada i només li falta cuidar els detalls, cosa que assoleix amb la bellíssima cinematografia de Pin Bing Lee i la inspirada direcció d'Ivy Ho. La seva mà mestra aconsegueix l'equilibri perfecte entre realisme i expressivitat en moltes escenes, com la del taxi (una meravella que per si sola ja faria que valgués la pena veure la pel·lícula), la trobada al restaurant, o tots els trajectes en cotxe compartit pels carrers de Hong Kong.

Ja coneixíem la tempesta, però no l'havíem vista mai reflectida als ulls de Pearl.

09 de maig 2009

BAFF 2009 (1): My Darling of the Mountains - Tokuichi in Love

Porto quatre pel·lícules seguides que m'han encantat: Let the right one in (que he vist per segona vegada), El niño pez, i les dues que he vist al BAFF-Festival de Cinema Asiàtic de Barcelona. Així dóna gust anar al cinema.



My Darling of the Mountains - Tokuichi in Love (山のあなた〜徳市の恋; Katsuhito Ishii, 2008)

Dos homes xerren animadament mentre avancen per un camí de muntanya. Són cecs. Juguen a comptar a quants vidents adelanten. Intueixen la gent dels grups amb qui es creuen: saben quants són, i de quines edats aproximades. Senten la bellesa. El verd de les fulles. I saben que en un carruatge que els adelanta hi va una bellíssima dona de Tokyo. Senten el seu aroma, i amb ell nosaltres sentim el fluir de la vida.

No hi ha cap mena de dubte que Katsuhito Ishii és un dels noms a retenir dins el panorama cinematogràfic japonès. Si amb El sabor del te (茶の味 ,Cha no Aji, 2004) va recollir elogis potser excessivament entusiàstics pel seu retrat, en to diguem-ne de comèdia poètica, d'una família bastant friki, a My Darling of the Mountains - Tokuichi in Love centra més la seva mirada en un ambient, temps i personatges que mereixen passar directament a formar part dels clàssics del cinema japonès... si no fos perquè han sortit exactament d'aquells. La pel·lícula és un remake de Anma to onna (Hiroshi Shimizu, 1938). Els massatgistes cecs i la misteriosa dona de Tokyo, els banys, els hostals de muntanya, ja són a la pel·lícula original, que no he vist.

Sigui com sigui, la mà d'Ishii es nota, d'una manera continguda, i aporta frescor i humor a aquesta història realment encantadora, relaxada, profunda i al mateix temps plena de bon rotllo. La cinematografia, el so i la música contribueixen a convertir la visió de My Darling of the Mountains... en una experiència alliberadora i inoblidable; sembla que tu mateix estiguis en aquella vila, prenent banys termals i deixant passar les hores. Hi ha història, però una que no esborra cap fragment de vida.

Seria injust no fer esment de la sensacional actuació de Tsuyoshi Kusanagi, l'invident Tokuichi del títol. Els seus gests d'intuïció i de defensa personal proporcionen alguns dels millors moments de la pel·lícula. D'altres els dóna el magnetisme i la mirada lluminosa de la dona de Tokyo que interpreta Maiko. Silencis, converses pausades, moviments subtils, escenes que són gairebé una dansa. Un film, en definitiva, ple de bellesa, una autèntica alenada d'aire fresc que, ni que sigui per fer justícia a la creació cinematogràfica, ens hauria de fer a tots rebuscar, entre els Mizoguchi, els Ozu i els Naruse, un DVD de l'original Anma to onna de Shimizu. En qualsevol cas, i passi el que passi, no li treurem ni un bri de mèrit estil·lístic a Ishii; ans al contrari, li restarem agraïts perquè ens ha regalat aquesta obra imprescindible.