Vic Chesnutt

Vic Chesnutt ha mort. Havia quedat en coma feia dos dies després de que semblava un intent de suïcidi, i en el dia de Nadal se'n va anar per sempre.

Me n'acabo d'assabentar via Twitter i m'ha vingut al cap immediatament Where were you, la cançó amb la qual el vaig conèixer. Tot seguit he tornat mentalment al mes de maig de l'any 1995, quan Vic Chesnutt va tocar a la desapareguda sala Savannah de Barcelona.

Per a mi era una època d'iniciació. Tot just començava a llegir Rock de Lux i per tant a descobrir la major part de la música que m'agrada. Vivia a Santa Perpètua de Mogoda i no compartia gustos musicals amb ningú conegut, així que havia d'anar sol als concerts. Per aquest motiu, els seleccionava bastant. I el de Vic Chesnutt va ser dels pocs escollits. En guardo un record molt especial: la intensitat en què cantava, la seva veu inconfundible. Era dels que creava silenci al seu voltant, per omplir-lo amb cançons que semblaven estremir fins al darrer racó de la sala.

Vic Chesnutt ha continuat fent cançons tristes (vegeu Everything I Say, vegeu-ne tantes altres), reflectint en la música el seu món problemàtic. Les coses no van ser fàcils per a ell. Ara descansa en pau.

Imatge: Thetripwire

Sitges 2009 (i 4): "Splice"

Vicenzo Natali s'havia apartat del ramat amb un mapa del terror abstracte (Cube, 1997) i una elevació al cub del thriller fantàstic (Cypher, 2002); això, sorprenentment, no va ser suficient perquè es distribuissin a les nostres sales els seu tercer i quart llargmetratges, Nothing (2003) i Getting Gilliam (2004). El seu cinquè llarg, que probablement sí que s'estrenarà, va arribar a Sitges 2009.

Splice (Vicenzo Natali, 2009)

Splice (que només se m'acut traduir per "matxambrat") no és tan rara com Cube y Cypher. Adrien Brody i Sarah Polley són dos científics joves i ambiciosos; volen explorar totes les possibilitats de l'experimentació amb ADN. Brillants i aplicats, arriben a resultats que d'altres només somiarien com a fruït d'un treball de dècades. Els interrogants comencen a sorgir, però la realitat els supera...

Les parts més atractives de Splice vindran a continuació, però no seran comentades aquí.

Splice planteja coses interessants i, malgrat el ritme imparable, té temps d'insinuar algunes respostes. Inquietant (els científics tenen més perill que MacGyver a una ferreteria) i emocionant, no diu res que no puguem imaginar, però ho fa amb gràcia.

Els intèrprets tenen un aire una mica hollywoodià. Sarah Polley només m'entusiasma quan la dirigeix Atom Egoyan. Adrien Brody de científic sembla primer Adrien Brody, en segon lloc científic, i només en tercer lloc persona de carn i ossos. De fet Natali mai no ha destacat en la direcció d'actors, però ho ha compensat mantenint un bon nivell d'interès en les històries que explica.

Al final una pel·lícula per recordar amb bon sabor de boca aquesta recent edició del Festival, una cita destacada de la tardor cinèfila, que amb una selecció notable compensa el baix nivell que tenen durant tot l'any les estrenes a les sales convencionals.

Sitges 2009 (3): "Grace", "Ingrid"

"Grace" (Paul Solet, 2009)

No adjuntaré cap dels horribles cartells de la pel·lícula, ni cap de les seves imatges, a aquest comentari. La sensació de déjà vu ja és prou forta sense necessitat de reforçar-la amb imatges.

Res no salva la definitivament absurda Grace de caure en la monotonia: ni l'obsessió per filmar aliments en els primers minuts, ni el part frustrat, ni res del que ve després. Cap escena, cap intèrpret (d'on han tret Jordan Ladd?), cap gir de guió, res no aixeca el nivell d'aquesta pel·lícula insulsa, banal, buida.

I és que Grace ni tan sols no et deixa la carta de ser una pel·lícula terrible, irritant, provocadora per dolenta, com algunes coses que diuen que fa Von Trier. Es queda a mig camí de tot, massa avorrida per ser comercial, massa mesurada i previsible per ser "independent". I a sobre no pot ser un telefilm de sobretaula del diumenge perquè sí que té massa escenes desagradables. Però no les compensa ni amb atreviment (com almenys intentaven fer l'any passat, sense èxit, Dead Girl i Martyrs), ni amb cap espurna de talent. I així es queda, a mig coure, a mig oblidar. Deixem-la, doncs, dormir el son dels justos.

"Ingrid" (Eduard Cortés, 2009)

No hi ha dubte que Ingrid ha estat feta amb moltes ganes. I és una llàstima, perquè el resultat em sembla un desastre.

Ja era preocupant sentir el seu director presentar-la dient que ha estat investigant les coses que "es mouen a la xarxa" (en realitat, que estan quietes a MySpace). D'allà ha escollit uns quants músics i "artistes visuals" i ha lligat les seves "obres" amb la història de la protagonista, una artista de performances de qui l'única cosa que treurem en clar és que toca més quarts que hores.

La Ingrid i els seus amics ens ofereixen una successió de desfilades de models, números d'escapisme i sado en els ambients fashion de Barcelona. Se suposa que són "trencadors", però a mi em semblen manifestacions burdes del més pur espectacle. No sé què es podria "transgredir" mitjançant l'ús acrític del llenguatge dominant: la pura aparença, l'"impacte" fàcil, l'emissió pensada per al consum sense resposta; en definitiva, l'espectacle.

Pel que fa a la història personal, penso que Cortés ha volgut parlar de gent fora del comú, però amb poca fortuna a l'hora de concretar què volia dir. Ni em crec gens ni mica la desconcertant Ingrid, ni comparteixo la fascinació per ella que caracteritza, de forma gairebé exclusiva, el personatge del seu nou veí.

Ingrid és com el visitant que no sap on va i prem tots els botons de l'interfon amb l'esperança que algú obri la porta. Jo em sento com un veí que agafa l'aparell i, en preguntar qui hi ha, no rep cap resposta.