Horitzons inesperats

Vic Chesnutt ha mort. Havia quedat en coma feia dos dies després de que semblava un intent de suïcidi, i en el dia de Nadal se'n va anar per sempre.

Me n'acabo d'assabentar via Twitter i m'ha vingut al cap immediatament Where were you, la cançó amb la qual el vaig conèixer. Tot seguit he tornat mentalment al mes de maig de l'any 1995, quan Vic Chesnutt va tocar a la desapareguda sala Savannah de Barcelona.

Per a mi era una època d'iniciació. Tot just començava a llegir Rock de Lux i per tant a descobrir la major part de la música que m'agrada. Vivia a Santa Perpètua de Mogoda i no compartia gustos musicals amb ningú conegut, així que havia d'anar sol als concerts. Per aquest motiu, els seleccionava bastant. I el de Vic Chesnutt va ser dels pocs escollits. En guardo un record molt especial: la intensitat en què cantava, la seva veu inconfundible. Era dels que creava silenci al seu voltant, per omplir-lo amb cançons que semblaven estremir fins al darrer r…

Vicenzo Natali s'havia apartat del ramat amb un mapa del terror abstracte (Cube, 1997) i una elevació al cub del thriller fantàstic (Cypher, 2002); això, sorprenentment, no va ser suficient perquè es distribuissin a les nostres sales els seu tercer i quart llargmetratges, Nothing (2003) i Getting Gilliam (2004). El seu cinquè llarg, que probablement sí que s'estrenarà, va arribar a Sitges 2009.

Splice (Vicenzo Natali, 2009)

Splice (que només se m'acut traduir per "matxambrat") no és tan rara com Cube y Cypher. Adrien Brody i Sarah Polley són dos científics joves i ambiciosos; volen explorar totes les possibilitats de l'experimentació amb ADN. Brillants i aplicats, arriben a resultats que d'altres només somiarien com a fruït d'un treball de dècades. Els interrogants comencen a sorgir, però la realitat els supera...

Les parts més atractives de Splice vindran a continuació, però no seran comentades aquí.

Splice planteja coses interessants i, malgrat el ritme…

"Grace" (Paul Solet, 2009)

No adjuntaré cap dels horribles cartells de la pel·lícula, ni cap de les seves imatges, a aquest comentari. La sensació de déjà vu ja és prou forta sense necessitat de reforçar-la amb imatges.

Res no salva la definitivament absurda Grace de caure en la monotonia: ni l'obsessió per filmar aliments en els primers minuts, ni el part frustrat, ni res del que ve després. Cap escena, cap intèrpret (d'on han tret Jordan Ladd?), cap gir de guió, res no aixeca el nivell d'aquesta pel·lícula insulsa, banal, buida.

I és que Grace ni tan sols no et deixa la carta de ser una pel·lícula terrible, irritant, provocadora per dolenta, com algunes coses que diuen que fa Von Trier. Es queda a mig camí de tot, massa avorrida per ser comercial, massa mesurada i previsible per ser "independent". I a sobre no pot ser un telefilm de sobretaula del diumenge perquè sí que té massa escenes desagradables. Però no les compensa ni amb atreviment (com almenys i…