BAFF 2009 (i 2): Claustrophobia

Claustrophobia (親密, Chan Mat; Ivy Ho, 2008)

Claustrophobia és una pel·lícula impregnada de quotidianitat. Neix d'una situació que ens podríem trobar a qualsevol oficina de qualsevol lloc del món, i no evoluciona cap a fets insòlits, ni desvetlla cap veritat radical i oculta. Es podria argumentar que no diu res que no hàgim sentit, o desitjat sentir, abans.

Per ser com és, penso que Claustrophobia serà apreciada per una combinació de dos grups humans: els qui pensen que el com de la pel·lícula és tant o més important que el què, i els qui tinguin l'interès i la motivació per veure en aquesta història de sentiments continguts i somnis pendents l'encant d'allò que pot estar passant, cada dia, només a un carrer, un pis o una paret de distància. En canvi, els qui estiguin acostumats a viure històries plenes de moments àlgids no apreciaran aquest nivell de detall: els crits no deixen sentir els murmuris.

Jo em compto entre els qui pertanyen a la intersecció d'aquests dos conjunts. No és estrany que m'encantés Claustrophobia.

Cal destacar la parella interpretativa formada per Kar Yan Lan (Pearl) i Ekin Cheng (Tom), tots dos actors consolidats i que estan esplèndids en aquest film.

La història és relegada a un pla formalment secundari, és a dir, ni el guió ni la planificació no estan condicionats a la successió principal dels fets. Al contrari, el temps i l'espai juguen el seu propi paper i dominen l'evolució de la pel·lícula. El que a Hollywood hauria estat una història previsible, amb un guió lineal i els trucs habituals per subratllar els moments importants, aquí queda totalment submergit dins la vida quotidiana; però tampoc amb la pretensió de generar amb aquesta tècnica una pel·lícula de suspens. Així, Claustrophobia s'allibera doblement: primer de l'estructura narrativa tradicional, i després de la supeditació al suspens i el misteri. Amb això el film té mitja lliga guanyada i només li falta cuidar els detalls, cosa que assoleix amb la bellíssima cinematografia de Pin Bing Lee i la inspirada direcció d'Ivy Ho. La seva mà mestra aconsegueix l'equilibri perfecte entre realisme i expressivitat en moltes escenes, com la del taxi (una meravella que per si sola ja faria que valgués la pena veure la pel·lícula), la trobada al restaurant, o tots els trajectes en cotxe compartit pels carrers de Hong Kong.

Ja coneixíem la tempesta, però no l'havíem vista mai reflectida als ulls de Pearl.