19 d’octubre 2008

Sitges 2008 (3): Evangelion 1.0 You Are (Not) Alone

Si Freedom aspira a ser un nou clàssic, Evangelion ja fa temps que ha creat la seva pròpia llegenda. I amb tota justificació. Si a les darreres edicions de Sitges han sortit cartells amb taurons, unicorns de paper o màscares de Darth Vader, potser algun any veurem un àngel i un evangelion al cartell del festival. Seria just.


Evangelion 1.0 You are (not) alone (Masayuki, Kazuya Tsurumaki, Hideaki Anno, 2007)

Parlar d'Evangelion és com parlar de Marcos Senna. Qui no sigui aficionat no el coneixerà, i a qui en sigui no farà falta dir-li res del migcampista del Vila-Real. Si no t'agrada l'anime, no vegis Evangelion. Si t'agrada l'anime, segurament ja l'hauràs vista.

Això converteix aquest comentari en potencialment sobrer, inútil. Però com deia Joan Brossa: "conec la utilitat de la inutilitat / i tinc la riquesa de no voler ser ric".

Neon Genesis Evangelion (新世紀エヴァンゲリオン Shin Seiki Evangerion) (normalment coneguda com Evangelion) és un manga i un anime de 26 episodis produït el 1995 per l'estudi Gainax. El seu enorme èxit ha fet que se'n generin productes paral·lels, especialment pel·lícules, manga i videojocs; s'han arribat a generar branques en les quals el final era diferent del de la sèrie original, fins al punt de crear bastanta desorientació en el pobre espectador, que mai no sap exactament si ja ho ha vist tot o no.

La sèrie original era fantàstica, però tenia un ritme a prova de no iniciats: aguantar més d'una vintena de capítols que el 33 donava de matinada, sense un vídeo en condicions o una bona connexió a internet per baixar-se els capítols que se't passessin, requeria entrega i dedicació.

L'any passat es va estrenar un nou projecte anomenat Rebuild of Evangelion, que constarà de quatre parts i que té l'objectiu d'acostar la sèrie a un públic més ampli, fent-la més accessible. Les tres primeres parts del rebuild seran una nova versió de la història explicada a la sèrie, però bàsicament la mateixa història. Condensaran els episodis canviant el focus cap a l'acció. La quarta part serà totalment nova i afegirà un nou "final" completament diferent a la saga.

Coordina el projecte Hideaki Anno, l'autor de l'adaptació. Els crèdits de la direcció de la primera part són per a Masayuki i Kazuya Tsurumaki, i és una coproducció de Studio Khara (l'estudi propi de Hideaki Anno) en col·laboració amb Gainax.

Després de veure la primera de les quatre parts (l'única acabada i estrenada fins ara), la meva reacció és d'entusiasme total. Si l'objectiu era fer la sèrie més accessible, s'ha aconseguit amb escreix, i a més sense renunciar als elements realment importants de la història. Algunes grans escenes es repeteixen pla a pla, i per tant la millora no dóna la sensació d'haver sacrificat res d'imprescindible. Ara per ara em sembla més recomanable seguir-li la pista a aquestes quatre pel·lícules que no pas als episodis originals.

La simbologia pseudoreligiosa, la introspecció psicològica i la tensió moltes vegades continguda són marques de la casa Evangelion. La col·lecció de personatges és una obra d'orfebreria. Quan acceptes el joc i li obres la porta, l'univers d'Evangelion se t'emporta i et xucla, incontenible. Clar que també són les ganes que tinguis de deixar-te emportar.

13 d’octubre 2008

Sitges 2008 (2): Freedom Project

"Vull que la meva llibertat se l'endugui l'amor inesperat. Ho vaig entendre quan et vaig veure. Et donaré paraules fresques i petons càlids."

Aquests són les primeres paraules de This is Love, una cançó d'Utada Hikaru que fa d'opening title de la minisèrie Freedom.

Freedom (Shuhei Morita, 2006)

Projectada en una única i inoblidable sessió de 212 minuts, Freedom va ser una molt bona inauguració del meu Sitges 2008 personal (fa temps, des de John Carpenter's Ghosts of Mars, que no vaig a una inauguració oficial). I val a dir que junt amb dues pel·lícules més que ja comentaré, l'animació japonesa va estar a punt de monopolitzar el podi del millor que he vist a Sitges enguany. A punt, perquè a última hora un home suec anomenat Tomas Alfredson va pujar al micròfon de l'Auditori i va presentar Låt den rätte komma in. Però no ens avancem.

Any 2267. Degut a una catàstrofe del passat, el planeta Terra ha esdevingut inhabitable. Poc abans del desastre, però, l'home havia aconseguit establir una colònia a la Lluna: la ciutat d'Eden, d'aleshores ençà, va creixent, sabent-se l'última reserva de la Humanitat. Uns joves, un dia, comencen a fer-se preguntes...

D'acord que el plantejament argumental de Freedom no és una cosa mai vista. Però ah, noi, que ben feta que està! Com m'agraden els personatges! Com m'agrada el guió! Quins moments! Quins girs! Quin dibuix! Quina acció! I quanta passió desborda aquesta història pels quatre costats, com es nota que Morita hi ha cregut i ha donat intensitat i ànima a aquest projecte!

Freedom s'enquadra en la part més comercial d'aquest espectre que va del cinema més comercial al més alternatiu, i que tant costa a alguns d'acceptar. Jo aprecio les millors obres de totes les parts de l'espectre, i no pas totes les alternatives i cap de comercial. I igual que considero clàssics "comercials" Star Wars, la saga Terminator o E.T., també penso que Freedom reuneix tots els mèrits per ser considerada un nou clàssic del cinema d'animació. Shuhei Morita només havia fet Kakurenbo: Hide and Seek (2005); però ja tenim un nou nom a memoritzar.

No vull explicar res de l'evolució de la història. Res. No vull espatllar cap sorpresa. Ni tan sols en citaré una frase preciosa que em vaig guardar al telèfon mòbil just després de sentir-la. No busquis més comentaris a internet ni en llegeixis res més, simplement sàpigues que has de veure Freedom i quan en tinguis l'oportunitat, fes-ho. Si t'agrada l'animació japonesa i ets capaç de veure una mica les coses amb mirada d'adolescent, és clar. Amb la ment oberta, no costa gaire.

I acabo amb la tornada de This is Love: "Tant la pluja forta com l'amor que sorgeix de sobte, esdevenen el coixí fred i el llit calent de l'ansietat i la pau. Això és l'amor."

Bé...

09 d’octubre 2008

Sitges 2008 (1): Deadgirl, Martyrs

Hi ha un camí que no havia agafat mai. És una desviació de la carretera del Massís del Garraf, la que connecta Sitges amb Castelldefels passant pel nucli sitgetà de Garraf. He estat diverses vegades en aquest poble, passant pel carrer que porta a un petit pont per sota la via just després del qual trobes la platja. És un dels llocs on sempre m'agrada tornar. L'altra nit, però, vaig sortir per la desviació que hi ha just uns metres abans, si condueixes en direcció a Barcelona. Dóna al carrer de l'estació de tren, costat muntanya. De nit, el seu aspecte era fantasmal. El carrer estava desert excepte per un gos que em bordava, només per marcar el territori. L'andana il·luminada per fanals, els raïls perdent-se en la foscor, el poble dormint en calma.

A vegades penso que vaig a Sitges, més que res, per aquestes coses. Només a vegades.

Deadgirl (Marcel Sarmiento i Gadi Harel, 2008)

No hi ha dubte que el plantejament argumental de Deadgirl és interessant. Dirigeix la mirada al costat fosc de la ment humana, retratant comportaments que escapen a tota moralitat; però aquesta mirada mai no assoleix la profunditat necessària per prendre-se-la seriosament.

Dos adolescents fan una estranya troballa al soterrani d'un manicomi abandonat. És una noia, però no pas una noia normal. A partir d'aquí els joves no escullen el camí més correcte. La pel·lícula no diu ni aporta gaire més. Està bé que deixi de banda molts detalls per centrar-se en l'actitud dels joves; però d'altra banda és tan evident que aquests són una colla de depravats que el que segueix no pot anar més enllà de la successió d'anècdotes més o menys macabres. A més, a la divisió de papers entre els dos protagonistes principals li falten matisos, i els intèrprets no ajuden a fer-la creïble.

Estem davant d'una pel·lícula decididament menor, però que tampoc no es fa llarga o irritant (no és [REC], vaja). Però és una llàstima que amb aquests ingredients no hagi tingut una direcció més atrevida. Deadgirl no es decideix a submergir-se en les aigües tèrboles que assenyala: allà, allà a baix estan passant coses, diu, mirant-se des de la riba unes aigües turbulentes on no gosa capbussar-se.

Martyrs (Pascal Laugier, 2008)

Benvinguts a Martyrs, la pel·lícula dura. El periodisme viu pels titulars, i el titular de Martyrs és que és dura. Què hi farem. Però l'aficionat que hagi vist Audition o alguna altra cosa de Miike, com aquella animalada d'Imprint a Sitges 2006, podrà veure Martyrs sense problemes. Als qui van passar por amb la versió americana de The Ring, els recomano molt seriosament que s'abstinguin.

El cinema pot utilitzar la ficció per generar-nos sentiments, i que aquests ningú no diu que hagin de ser sempre positius: alegria, esperança... es pot fer bon cinema intentant provocar tristor, incomoditat, repulsió o por. Es pot; però és clar, també es pot fer porqueria. En qualsevol cas, rebutjo la idea que si algú s'ha de sentir atret a priori per pel·lícules com Deadgirl o Martyrs és perquè li doni plaer veure violència en imatges. Això és una bajanada, i seria com dir que només et pot agradar La fina línia vermella (o el Gernika de Picasso, ja posats) si et dóna plaer veure gent morir en una guerra.

I un cop explicat per què Martyrs em podria haver agradat (encara que hagués estat el doble de dura), diré que no em va agradar. De fet, em va desagradar bastant, fins a fer-se'm irritant, sobretot en la seva segona part. Comença realment bé, té alguns moments concrets notables, però fa un gir demencial cap a la meitat que mata tot l'interès de l'invent. I una vegada consumat el desastre, el previsible èxtasi de violència final resulta estèril. Llàstima.

Martyrs no és fidel a si mateixa, i quan passa del retrat de l'horror més absurd i incomprensible a una explicació digna dels pitjors capítols de CSI, es fica de peus a la galleda.