Horitzons inesperats

Si Freedom aspira a ser un nou clàssic, Evangelion ja fa temps que ha creat la seva pròpia llegenda. I amb tota justificació. Si a les darreres edicions de Sitges han sortit cartells amb taurons, unicorns de paper o màscares de Darth Vader, potser algun any veurem un àngel i un evangelion al cartell del festival. Seria just. Evangelion 1.0 You are (not) alone (Masayuki, Kazuya Tsurumaki, Hideaki Anno, 2007) Parlar d' Evangelion és com parlar de Marcos Senna. Qui no sigui aficionat no el coneixerà, i a qui en sigui no farà falta dir-li res del migcampista del Vila-Real. Si no t'agrada l'anime, no vegis Evangelion . Si t'agrada l'anime, segurament ja l'hauràs vista. Això converteix aquest comentari en potencialment sobrer, inútil. Però com deia Joan Brossa: "conec la utilitat de la inutilitat / i tinc la riquesa de no voler ser ric". Neon Genesis Evangelion (新世紀エヴァンゲリオン Shin Seiki Evangerion ) (normalment coneguda com Evangelion ) és un manga i un

"Vull que la meva llibertat se l'endugui l'amor inesperat. Ho vaig entendre quan et vaig veure. Et donaré paraules fresques i petons càlids." Aquests són les primeres paraules de This is Love , una cançó d'Utada Hikaru que fa d' opening title de la minisèrie Freedom . Freedom (Shuhei Morita, 2006) Projectada en una única i inoblidable sessió de 212 minuts, Freedom va ser una molt bona inauguració del meu Sitges 2008 personal (fa temps, des de John Carpenter's Ghosts of Mars , que no vaig a una inauguració oficial). I val a dir que junt amb dues pel·lícules més que ja comentaré, l'animació japonesa va estar a punt de monopolitzar el podi del millor que he vist a Sitges enguany. A punt, perquè a última hora un home suec anomenat Tomas Alfredson va pujar al micròfon de l'Auditori i va presentar Låt den rätte komma in . Però no ens avancem. Any 2267. Degut a una catàstrofe del passat, el planeta Terra ha esdevingut inhabitable. Poc abans del desastr

Hi ha un camí que no havia agafat mai. És una desviació de la carretera del Massís del Garraf, la que connecta Sitges amb Castelldefels passant pel nucli sitgetà de Garraf. He estat diverses vegades en aquest poble, passant pel carrer que porta a un petit pont per sota la via just després del qual trobes la platja. És un dels llocs on sempre m'agrada tornar. L'altra nit, però, vaig sortir per la desviació que hi ha just uns metres abans, si condueixes en direcció a Barcelona. Dóna al carrer de l'estació de tren, costat muntanya. De nit, el seu aspecte era fantasmal. El carrer estava desert excepte per un gos que em bordava, només per marcar el territori. L'andana il·luminada per fanals, els raïls perdent-se en la foscor, el poble dormint en calma. A vegades penso que vaig a Sitges, més que res, per aquestes coses. Només a vegades. Deadgirl (Marcel Sarmiento i Gadi Harel, 2008) No hi ha dubte que el plantejament argumental de Deadgirl és interessant. Dirigeix la mirada