Ves al contingut principal

Philémon i el nàufrag de la "A"


Qualsevol persona que consulti un mapamundi podrà observar el que hi ha al mig de l'Oceà Atlàntic. Hi ha unes lletres que posen: "Oceà Atlàntic". Però si navegues per aquesta immensa extensió d'aigua, mai no les trobaràs. El motiu és obvi: les lletres només existeixen dibuixades al mapa, no pas a la realitat.

Continuant amb aquesta lògica, si un dia arribes a la "A", no et servirà de res mirar l'horitzó esperant que algun vaixell et rescati i et torni al teu món de sempre. Com que la "A" no existeix, és impossible que els vaixells la trobin! Aleshores, com en podràs sortir?

La resposta a aquest problema, i també el seu plantejament, es troben en l'univers creat per l'autor de còmic surrealista (hum!) i mil vegades genial Fred, nascut a París l'any 1931; i més concretament a la seva sèrie emblemàtica, Philémon.

Philémon és un noi que viu tranquil·lament a la masia del seu pare, i el millor amic del qual és un ase, Anatole; un animal molt assenyat. Un dia troba al vell pou de la masia un missatge tancat dins una ampolla. Algú li demana ajuda: més tard descobrirà que el remitent és Barthélémy, el nàufrag de la "A".

A casa nostra Philémon es va dir Filalici, gràcies al seu traductor Albert Jané. Se'n van publicar 14 històries (la sèrie original n'ha tingut, fins ara, 15) entre els anys 1980 i 1989, en els números del 415 al 659 (la meva memòria no dóna per a tant, és clar; ho he trobat a Els còmics d'en Jan). No em consta que s'hagin publicat de forma independent en català, i realment és una llàstima, perquè la seva qualitat ho justifica totalment i tenen un públic potencial amplíssim.

Història a història, vinyeta a vinyeta, Fred va oferint visions parcials d'un univers que és un pou de sorpreses inesgotable. A cada mitja pàgina la història és susceptible de canviar radicalment, perquè de sobte aparegui una porta màgica (una porta, vaja), una planta impossible, un mitjà de transport insòlit... me'n moro de ganes, però no vull posar exemples perquè no vull espatllar sorpreses als futurs lectors. Però l'interès de la sèrie no rau només en la successió de fets surrealistes; Fred estableix una xarxa de complicitats sorprenent entre els diferents personatges, ja que alguns (com el pare de Philémon) són completament incrèduls respecte les al·lucinants aventures al món de les lletres; d'altres, en canvi, sorprendran Philémon amb una saviesa inesperada sobre aquest món. Les converses entre ells al voltant de la peculiar lògica de l'univers alternatiu són divertidíssimes. D'altra banda, són unes pàgines plenes de sentiment: la por, la solitud, l'enyorança... i amb l'amistat com a valor que dóna força i una mica de sentit a tot plegat.

Durant l'any 2008 he rellegit els quatre primers volums de la sèrie en francès. Però aquest escrit va començar a néixer en algun moment dels anys vuitanta, quan vaig descobrir a la biblioteca del poble uns volums amb exemplars de Cavall Fort relligats, i entre les seves pàgines vaig trobar-hi en Filalici i el seu ase, i amb ells vaig iniciar un viatge cap a la "A". [1]

Hi ha viatges que no s'acaben mai.

____

[1] No sóc l'únic que ha estat arrossegat cap a la "A". Vegeu el blog que porta precisament aquest nom, Cap a la "A" (vegeu-ne l'article Per què cap a la "A"?); així com la seva continuació Més a prop de la "A".

Comentaris

gripaublau ha dit…
Boníssim, sí, per a mi un personatge inoblidable. Efectivament no hi ha edició en solitari en català, ni tampoc en castellà (ho vaig llegir una vegada, però ara no em facis troba on)
Jaume ha dit…
sóc un dels privilegiats lectors d'en Filalici al Cavall Fort. Al·lucinava. Els altres que més m'agradaven eren en Sergi Grapes i l'Aquil·les Taló.
Daniel Daranas ha dit…
Gràcies pels vostres comentaris. Sempre m'agrada veure que algú ha llegit el que he escrit :)
el fem fatal ha dit…
Gràcies a una confessió inesperada d'un d'aquí he recordat el nom del viatger flipant de les lletres de l'oceà atlàntic i n'he après altres coses. Molt agraït, doncs.
Daniel Daranas ha dit…
Encantat de que hacis fet aquesta troballa, el fem fatal! A mi la sèrie de Filalici em continua semblant magistral, meravellosa. Una joia! Com pot ser, em pregunto sempre, com pot ser que això no s'editi com a obra independent en català?

Entrades populars d'aquest blog

"Obres púbiques" (Manuel de Pedrolo, 1991)

A part de materials d'altres gèneres, dues són les novel·les de Manuel de Pedrolo que es van publicar pòstumament: Obres púbiques i Tants interlocutors a Bassera.

Escrita originalment el 1971, Obres púbiques no va poder ser publicada en el seu temps, perquè es tracta d'una novel·la pornogràfica. No estem davant d'una història mediocre amanida amb escenes de sexe per animar el lector, sinó d'una estructura narrativa sorprenent, dissenyada en un primer nivell per estar completament al servei dels actes sexuals que en són els amos absoluts; però tenyida amb pinzellades de crítica sociològica, de tristor per un món que no pot romandre, i de la mala bava contra l'ordre establert que és marca de la casa Pedrolo.

He escrit a vegades que hi ha obres que m'han ajudat a dibuixar el paisatge de la llunyana Amèrica: la Lolita de la fugida, les pel·lícules de Hal Hartley o recentment la New Orleans d'A Love Song For Bobby Long. La comunitat nord-americana que retrata Manu…

Les illes de Venècia

Després de la meva segona estada a Venècia he completat l'article sobre aquesta ciutat, però m'ha quedat molt llarg. Per això he decidit separar-lo en dos: un dedicat a l'illa central de Venècia, i l'altre, aquest que estàs llegint (o preguntant-te per què hauries de llegir), dedicat a les seves illes.

LES ILLES DEL SUD

Diverses illes estan a molt poca distància en vaporetto del nucli central de Venècia. S'hi pot accedir fàcilment des dels Záttere de Dorsoduro, en el cas de La Giudecca i San Giorgio Maggiore; o des de San Zaccaria, una parada de vaporetto propera a Piazza San Marco.

1. La Giudecca. No ho diguis a gaire gent, però La Giudecca, una illa allargada separada de Dorsoduro només per l'ample canal que porta el seu nom, és un dels llocs on millor es conserva l'aire del poble venecià. La història de l'illa a la primera meitat del segle XX és marcada per l'activitat industrial, però després de la Segona Guerra Mundial aquesta activitat es va anar…

"La Plaça del Diamant" (Joan Ollé i Carles Guillén)

La plaça del Diamant, de Joan Ollé i Carles Guillén, basada en la novel·la de Mercè Rodoreda. Direcció: Joan Ollé. Escenografia i vestuari: Serge Marzolff. Il·luminació: Lionel Spycher. Música: Pascal Comelade. Intèrprets: Montserrat Carulla, Mercè Pons, Rosa Renom. Teatre Borràs, 21/9/2004.

Veus més qualificades que la meva poden éxplicar per què La Plaça del Diamant (Mercè Rodoreda, 1962) és una obra cabdal de la literatura catalana. Jo només puc dir que quan la vaig llegir fa anys em va produir una profunda impressió, i això és així per la combinació de dos elements rellevants: d'una banda el seu argument, aquesta història de supervivència que és ben pròpia de la Catalunya del segle XX, i al mateix temps, universal; i de l'altra el seu estil psicològic, que impregna i caracteritza la totalitat de l'obra, i sense el qual La Plaça del Diamant seria una altra cosa, potser igual de popular però en el fons molt més modesta. Dit això, tampoc no llegeixo moltes novel·les ni m&…