Ves al contingut principal

Entrades

S'estan mostrant les entrades d'aquesta data: 2008

Philémon i el nàufrag de la "A"

Qualsevol persona que consulti un mapamundi podrà observar el que hi ha al mig de l'Oceà Atlàntic. Hi ha unes lletres que posen: "Oceà Atlàntic". Però si navegues per aquesta immensa extensió d'aigua, mai no les trobaràs. El motiu és obvi: les lletres només existeixen dibuixades al mapa, no pas a la realitat.

Continuant amb aquesta lògica, si un dia arribes a la "A", no et servirà de res mirar l'horitzó esperant que algun vaixell et rescati i et torni al teu món de sempre. Com que la "A" no existeix, és impossible que els vaixells la trobin! Aleshores, com en podràs sortir?

La resposta a aquest problema, i també el seu plantejament, es troben en l'univers creat per l'autor de còmic surrealista (hum!) i mil vegades genial Fred, nascut a París l'any 1931; i més concretament a la seva sèrie emblemàtica, Philémon.

Philémon és un noi que viu tranquil·lament a la masia del seu pare, i el millor amic del qual és un ase, Anatole; un anima…

Sitges 2008 (i 5): Let the right one in

Ha acabat el festival. Tinc el cotxe aparcat a l'extrem nord del poble; al meu costat, un camí s'endinsa per camps completament foscos a aquestes hores; més enllà, unes urbanitzacions espectrals s'enfilen pels primers turons del Garraf. Em quedo un moment dret, contemplant la foscor. Un aire fred ve d'ella cap a mi. Només els estels ens vigilen. Quin llenguatge podem parlar a la frontera entre la llum i la fosca?És hora de tornar.Una estona abans, Let the right one in. Sens dubte, el millor final possible.Let the right one in (Låt den rätte komma in, Tomas Alfredson, 2008)Si dic que Let the right one in serà un clàssic, una pel·lícula de referència per a les futures generacions d'amants del cinema fantàstic, no estaré exagerant. Però si afegeixo que Let the right one in trascendeix els límits del gènere i és una obra significativa del cinema europeu del nostre temps, no serà menys cert. Si a més dic que una gran part del mèrit cal atorgar-lo a la novel·la en què est…

Sitges 2008 (4): The Sky Crawlers

Les cares B de Flying Saucer Attack. Les remescles de Protection. Els contes d'El llano en llamas. Els pensaments de l'ase amic de Philémon. Les primeres pel·lícules de Hal Hartley. Consulta a Ripseu. Els concerts d'Anari. Els primers discs de Sr. Chinarro. Les butaques de darrera del Retiro. La Cala Morisca. La noia que et quedes mirant perquè sembla diferent.I The Sky Crawlers.
The Sky Crawlers (スカイ・クロラ Sukai Kurora; Mamoru Oshii, 2008)
Veient The Sky Crawlers des de la virginitat informativa, i sense conèixer Mamoru Oshii, podria pensar-se que és una obra trencadora amb què un jove agosarat pretén fer-se un lloc dins el concorregut món del cinema japonès d'animació. Una senzilla consulta a IMDB, però, ens aclarirà que Oshii ha signat ja més d'una vintena de pel·lícules, entre les quals les sagues de Ghost in the Shell i Urusei Yatsura; a part de la interessant Avalon.The Sky Crawlers (スカイ・クロラ) és una sèrie de novel·les japoneses de Hiroshi Mori, publicada inicialm…

Sitges 2008 (3): Evangelion 1.0 You Are (Not) Alone

Si Freedomaspira a ser un nou clàssic, Evangelion ja fa temps que ha creat la seva pròpia llegenda. I amb tota justificació. Si a les darreres edicions de Sitges han sortit cartells amb taurons, unicorns de paper o màscares de Darth Vader, potser algun any veurem un àngel i un evangelion al cartell del festival. Seria just.


Evangelion 1.0 You are (not) alone (Masayuki, Kazuya Tsurumaki, Hideaki Anno, 2007)
Parlar d'Evangelion és com parlar de Marcos Senna. Qui no sigui aficionat no el coneixerà, i a qui en sigui no farà falta dir-li res del migcampista del Vila-Real. Si no t'agrada l'anime, no vegis Evangelion. Si t'agrada l'anime, segurament ja l'hauràs vista.
Això converteix aquest comentari en potencialment sobrer, inútil. Però com deia Joan Brossa: "conec la utilitat de la inutilitat / i tinc la riquesa de no voler ser ric".
Neon Genesis Evangelion (新世紀エヴァンゲリオン Shin Seiki Evangerion) (normalment coneguda com Evangelion) és un manga i un anime de 26 e…

Sitges 2008 (2): Freedom Project

"Vull que la meva llibertat se l'endugui l'amor inesperat. Ho vaig entendre quan et vaig veure. Et donaré paraules fresques i petons càlids."
Aquests són les primeres paraules de This is Love, una cançó d'Utada Hikaru que fa d'opening title de la minisèrie Freedom.Freedom (Shuhei Morita, 2006)Projectada en una única i inoblidable sessió de 212 minuts, Freedom va ser una molt bona inauguració del meu Sitges 2008 personal (fa temps, des de John Carpenter's Ghosts of Mars, que no vaig a una inauguració oficial). I val a dir que junt amb dues pel·lícules més que ja comentaré, l'animació japonesa va estar a punt de monopolitzar el podi del millor que he vist a Sitges enguany. A punt, perquè a última hora un home suec anomenat Tomas Alfredson va pujar al micròfon de l'Auditori i va presentar Låt den rätte komma in. Però no ens avancem. Any 2267. Degut a una catàstrofe del passat, el planeta Terra ha esdevingut inhabitable. Poc abans del desastre, però, l…

Sitges 2008 (1): Deadgirl, Martyrs

Hi ha un camí que no havia agafat mai. És una desviació de la carretera del Massís del Garraf, la que connecta Sitges amb Castelldefels passant pel nucli sitgetà de Garraf. He estat diverses vegades en aquest poble, passant pel carrer que porta a un petit pont per sota la via just després del qual trobes la platja. És un dels llocs on sempre m'agrada tornar. L'altra nit, però, vaig sortir per la desviació que hi ha just uns metres abans, si condueixes en direcció a Barcelona. Dóna al carrer de l'estació de tren, costat muntanya. De nit, el seu aspecte era fantasmal. El carrer estava desert excepte per un gos que em bordava, només per marcar el territori. L'andana il·luminada per fanals, els raïls perdent-se en la foscor, el poble dormint en calma.

A vegades penso que vaig a Sitges, més que res, per aquestes coses. Només a vegades.

Deadgirl (Marcel Sarmiento i Gadi Harel, 2008)

No hi ha dubte que el plantejament argumental de Deadgirl és interessant. Dirigeix la mirada al …

"La boira de Stephen King" (Frank Darabont, 2007)

"La por ho canvia tot", diu el lema promocional d'aquesta pel·lícula. "No duda un instante que eso no es vértigo, que es sólo miedo a caerme", canta Antonio Luque (Sr. Chinarro). Parlem, doncs, de la boira i de la por.

He decidit que s'estrenen tan poques pel·lícules excel·lents que em dóna temps de comentar-les totes. L'última que vaig veure va ser XXY, al llunyà mes de gener. D'acord que entre mig he vist alguna altra cosa destacable (sobretot Abans que el diable sàpiga que ets mort, també Oblidant Sarah Marshall, Coses que vam perdre amb el foc), però no tinc temps per comentar-ho tot, no almenys si vull acabar algun dia els quatre o cinc llibres que tinc a mitges.
Parlem doncs de La boira de Stephen King. Només he llegit, que recordi, un llibre de l'autor nord-americà, concretament Un sac d'ossos; i malgrat vaig passar-ho bé durant la lectura, ara francament no recordo res de rellevant o destacable d'aquell llibre. El considero poc més…

"Joves" (Ramon Térmens i Carles Torras, 2004)

De tant en tant se m'acut fer coses rares. És el que tinc. La cosa rara que se m'ha acudit ara mateix és buscar al Google la frase textual "la gran Aina Clotet". Així, entre cometes. És una cita d'un breu comentari sobre la pel·lícula Joves que vaig escriure fa temps per a una pàgina amiga, Distrito 13, ara clausurada, i que volia localitzar per recuperar-lo.
Doncs bé, resulta que algú que va elaborar el prospecte del Primer Festival Internacional de Cine Sobre la Diversidad Sexual y Género de Uruguay del 2006 i va afusellar el text del meu comentari, sense donar cap referència sobre l'origen del text. Lleig.
Sigui com sigui, i donat que la seva font original ja no està disponible, copio aquí el meu comentari. Val a dir que després d'un segon visionat el matisaria una mica, però bé, són coses del directe. Per a tots vostès, el meu comentari de Joves. Rebutgin les imitacions. Tres historias enlazadas que retratan una semana de la vida de varios jóvenes catal…

"Kitsch 10" (Kitsch, 2008)

"Vint anys gemegant, fent de l'angoixa el nostre cant." Ja ho sé, ja. Aquesta vegada sí que ho diu la televisió, ni que sigui Vilaweb TV: Ja és aquí el Kitsch 10, el disc Kitsch del 2008, el que podria ser un comiat ("Per sort ja no hi serem, abans de veure com s'ho agafen") o no. Que puc triar?

"Que ningú ens busqui l'ombra, no la trobarà." Um. És estrany. Em sembla que la veig algunes vegades en algun racó de la cambra, en algun reflex del mirall.

Jo veig que en alguns moments no m'ha valgut ni posar The Jesus and Mary Chain. Que ja és dir. En alguns moments només m'han valgut dues possibilitats: el silenci o Kitsch. El silenci o Amor difícil, Himne trist, Dia boig, Confessió, Autoviolació, Oceà, Cors... o Presó mental, és clar, aquesta sempre.

I ara veig que per a aquesta nit només em valen Dominis, Inèrcia, Hereus o Testament. Per dir alguna cosa: és massa aviat, tot just he escoltat el disc dues vegades.

I em sap greu perquè ja fa tem…

"Tren nocturn" (Yinan Diao, 2007) / "Ploy" (Pen-Ek Ratanaruang, 2007)

Dues pel·lícules he vist en la darrera edició del Festival de Cinema Asiàtic de Barcelona, BAFF 2008.

Tren nocturn (夜车, Ye che; de Yinan Diao, 2007) [festival, IMDB] no és del tot una mala pel·lícula; però com si ho fos. Com gairebé qualsevol pel·lícula xinesa recent que no hagi estat emparada pel règim, el seu tema es pot resumir en una frase: "Xina és un desastre". Al voltant d'aquesta idea s'hi poden donar moltes voltes, sí, omplir la pel·lícula de grisos i fums de fàbriques, o escollir com a protagonista femenina una funcionària encarregada d'executar sentències de mort. Però a mi ja ningú no m'ha de convèncer de res, i tanta grisor (moral i física) m'atabala. Val a dir que la pel·lícula és, o vol ser, molt més que això, amb incomunicació i tal. Bé, segurament no és cap desastre, segurament és apreciable, però ets al meu blog i a mi no em va agradar.

Ploy (พลอย; de Pen-Ek Ratanaruang, 2007) [festival, IMDB, Wikipedia] és força més suggeridora. Per comen…

Cinc pel·lícules que no s'han estrenat

Aquesta és una selecció de pel·lícules fetes al segle XXI que ja s'haurien d'haver estrenat a les nostres sales i que potser mai no ho faran. En lloc d'elles, ens veiem envaïts per la mediocritat i el tedi; vés a saber per què.

Potser vindran més entregues d'aquesta sèrie, potser no.




Mind Game. Masaaki Yuasa, 2004. Vista a: Sitges 2005.

No sé exactament com va anar, però he llegit a algun lloc que Masaaki Yuasa va participar a l'equip de creadors de Shin-chan. Per sort, la seva carrera no va acabar aquí i d'alguna manera ha aconseguit pressupost per deixar-se anar creativament en aquest llargmetratge d'animació, que és simplement una meravella, visual i argumental, que toca grans temes com la pròpia identitat, la lluita per preservar-la, l'atzar, l'amor, l'exili forçat del món... Busca-la com sigui i on sigui i assaboreix-ne des de l'inici suburbà, passant per una part central al·lucinant, fins a un final frenètic. Una obra mestra absoluta i …

Pel·lícules estrenades el 2007

Les millors Natura morta (三峡好人; Zhang Ke Jia, 2006). La pel·lícula mereixeria un article individual, que no vaig tenir temps d'escriure. Us remeto al comentari d'El cine que me gusta i al recull d'altres veus que fa Club 7 Cinema.
A la ciutat de Sylvia(José Luis Guerín, 2007). M'agradaria escriure'n aviat. De moment us dic el mateix: El cine que me gusta, Altres veus de Club 7 Cinema.
La Soledad (Jaime Rosales, 2007). El cine que me gusta.
Els amors d'Astrée i Céladon (Eric Rohmer, 2007).
Desig, perill (色,戒; Ang Lee, 2007). Llegeix el meu comentari. També El cine que me gusta i Club 7 Cinema.Destaco també amb una valoració de notable: Mr. Brooks, Zodiac, Eastern Promises, Gwoemul, Letters from Iwo Jima, Siete mesas de billar francés (avui estic generós) i Tocar el cielo.A mitja taulaVan tenir alguna cosa bona Zwartboek (la història i la protagonista), 53 días de invierno (l'Aina Clotet), Bajo las estrellas, The Good Shepherd, La hora fría, Ladrones, La vida dels…

"XXY" (Lucía Puenzo, 2007)

No és mai només el tema. És sobretot com es filma, a no ser, és clar, que es parteixi d'un tema tan estúpid que no sigui possible salvar-lo de cap manera. Però no és només el tema. Es pot agafar el genocidi de Ruanda i fer quelcom tan cinematogràficament irrisori com Hotel Rwanda. O es pot agafar una anècdota i fer-ne una gran pel·lícula; em ve al cap Honor de cavalleria, d'Albert Serra.
El tema d'XXY és molt interessant. La protagonista de la pel·lícula és una adolescent intersexual (què faríem sense la Wikipedia en anglès). Álex té, segons ens informa puntualment la web de la pel·lícula, "una hiperplàsia suprarenal congènita, que la converteix en una pseudohermafrodita femenina". Queda clar, oi? [1]
M'agrada (m'encanta) la pel·lícula que XXY és, però encara més m'encanta la que no és. No és la mediocritat convencional que Hollywood hauria perpetrat amb aquest mateix punt de partida. La cosa mereix una reflexió: si la pel·lícula té una idea central és …