29 de desembre 2008

Philémon i el nàufrag de la "A"


Qualsevol persona que consulti un mapamundi podrà observar el que hi ha al mig de l'Oceà Atlàntic. Hi ha unes lletres que posen: "Oceà Atlàntic". Però si navegues per aquesta immensa extensió d'aigua, mai no les trobaràs. El motiu és obvi: les lletres només existeixen dibuixades al mapa, no pas a la realitat.

Continuant amb aquesta lògica, si un dia arribes a la "A", no et servirà de res mirar l'horitzó esperant que algun vaixell et rescati i et torni al teu món de sempre. Com que la "A" no existeix, és impossible que els vaixells la trobin! Aleshores, com en podràs sortir?

La resposta a aquest problema, i també el seu plantejament, es troben en l'univers creat per l'autor de còmic surrealista (hum!) i mil vegades genial Fred, nascut a París l'any 1931; i més concretament a la seva sèrie emblemàtica, Philémon.

Philémon és un noi que viu tranquil·lament a la masia del seu pare, i el millor amic del qual és un ase, Anatole; un animal molt assenyat. Un dia troba al vell pou de la masia un missatge tancat dins una ampolla. Algú li demana ajuda: més tard descobrirà que el remitent és Barthélémy, el nàufrag de la "A".

A casa nostra Philémon es va dir Filalici, gràcies al seu traductor Albert Jané. Se'n van publicar 14 històries (la sèrie original n'ha tingut, fins ara, 15) entre els anys 1980 i 1989, en els números del 415 al 659 (la meva memòria no dóna per a tant, és clar; ho he trobat a Els còmics d'en Jan). No em consta que s'hagin publicat de forma independent en català, i realment és una llàstima, perquè la seva qualitat ho justifica totalment i tenen un públic potencial amplíssim.

Història a història, vinyeta a vinyeta, Fred va oferint visions parcials d'un univers que és un pou de sorpreses inesgotable. A cada mitja pàgina la història és susceptible de canviar radicalment, perquè de sobte aparegui una porta màgica (una porta, vaja), una planta impossible, un mitjà de transport insòlit... me'n moro de ganes, però no vull posar exemples perquè no vull espatllar sorpreses als futurs lectors. Però l'interès de la sèrie no rau només en la successió de fets surrealistes; Fred estableix una xarxa de complicitats sorprenent entre els diferents personatges, ja que alguns (com el pare de Philémon) són completament incrèduls respecte les al·lucinants aventures al món de les lletres; d'altres, en canvi, sorprendran Philémon amb una saviesa inesperada sobre aquest món. Les converses entre ells al voltant de la peculiar lògica de l'univers alternatiu són divertidíssimes. D'altra banda, són unes pàgines plenes de sentiment: la por, la solitud, l'enyorança... i amb l'amistat com a valor que dóna força i una mica de sentit a tot plegat.

Durant l'any 2008 he rellegit els quatre primers volums de la sèrie en francès. Però aquest escrit va començar a néixer en algun moment dels anys vuitanta, quan vaig descobrir a la biblioteca del poble uns volums amb exemplars de Cavall Fort relligats, i entre les seves pàgines vaig trobar-hi en Filalici i el seu ase, i amb ells vaig iniciar un viatge cap a la "A". [1]

Hi ha viatges que no s'acaben mai.

____

[1] No sóc l'únic que ha estat arrossegat cap a la "A". Vegeu el blog que porta precisament aquest nom, Cap a la "A" (vegeu-ne l'article Per què cap a la "A"?); així com la seva continuació Més a prop de la "A".

19 de novembre 2008

Sitges 2008 (i 5): Let the right one in

Ha acabat el festival. Tinc el cotxe aparcat a l'extrem nord del poble; al meu costat, un camí s'endinsa per camps completament foscos a aquestes hores; més enllà, unes urbanitzacions espectrals s'enfilen pels primers turons del Garraf.

Em quedo un moment dret, contemplant la foscor. Un aire fred ve d'ella cap a mi. Només els estels ens vigilen. Quin llenguatge podem parlar a la frontera entre la llum i la fosca?

És hora de tornar.

Una estona abans, Let the right one in. Sens dubte, el millor final possible.

Let the right one in (Låt den rätte komma in, Tomas Alfredson, 2008)

Si dic que Let the right one in serà un clàssic, una pel·lícula de referència per a les futures generacions d'amants del cinema fantàstic, no estaré exagerant. Però si afegeixo que Let the right one in trascendeix els límits del gènere i és una obra significativa del cinema europeu del nostre temps, no serà menys cert. Si a més dic que una gran part del mèrit cal atorgar-lo a la novel·la en què està basada, de John Ajvide Lindkvist, no seré pas massa agosarat.

Per tant, ho diré.

Let the right one in serà un clàssic, una pel·lícula de referència per a les futures generacions d'amants del cinema fantàstic. Trascendeix els límits del gènere i és una obra significativa del cinema europeu del nostre temps. Una gran part del mèrit cal atorgar-lo a la novel·la en què està basada, de John Ajvide Lindkvist.

Què tal? Bé, no?

Amb aquesta darrera observació el lector no ha d'inferir que la pel·lícula no aporta cap valor propi, ans al contrari, n'és plena. Ja per començar el guió és del propi Lindkvist. I per continuar, resulta que la novel·la en qüestió ha estat un èxit massiu a Suècia, i sembla que de forma plenament justificada. Ja que no puc llegir suec, les primeres pàgines de l'edició espanyola em donen aquesta sensació.

A més del guió de Lindkvist i la direcció, depurada, naturalista, d'Alfredson, cal destacar el disseny de producció d'Eva Noren i la fantàstica cinematografia de Hoyte van Hoytema. I també, és clar, les interpretacions excepcionals de Kare Hedebrant i Lina Leandersson.

No vull dir gaire cosa més sobre la pel·lícula. Primera perquè cada cop m'agrada menys això de que les crítiques de cinema expliquin, a vegades, fins al 75% de la pel·lícula; algunes, com a deferència, diuen que "no comentaran" l'escena dels dos minuts finals, com si això arreglés el desastre d'haver explicat massa elements de la narració. Segona perquè tampoc no sé ben bé què dir-ne. A mi em va encantar, però si al lector d'aquest blog no li agrada, tal dia farà un any.

D'altres crítiques

Us recomano que no llegiu cap crítica ni reportatge de la pel·lícula abans de veure-la. Per compensar una mica el dejú informatiu dels qui segueixin el meu consell, acabo aquest comentari amb alguns fragments, molt triats, d'algunes crítiques que es poden trobar a la xarxa. No les llegeixis (no segueixis els enllaços) abans de veure la pel·lícula. He avisat.

"(...) please be sure to keep an eyeball out for this one, horror fans. Let the Right One In is very smart, very sweet, very sick, and very special indeed." és la conclusió de Scott Weinberg a Cinematical.

"Otherworldly child actors Hedebrant and Leandersson perfectly embody their roles. Their opposite looks are used as elements of production design by Eva Noren, who brilliantly contrasts darkness and light." diu encertadament Alyssa Simon a Festival Central (powered by Variety).

"The title of the spectrally beautiful Swedish [...] movie "Let the Right One In" comes from a song by Morrissey, a romantic fatalist who would surely appreciate this darkly perverse love story. Let the right one in, he sings in "Let the Right One Slip In." I'd say you were within your rights to bite/The right one and say, 'What kept you so long?'", ens il·lustra Manohla Dargis a The New York Times.

04 de novembre 2008

Sitges 2008 (4): The Sky Crawlers



Les cares B de Flying Saucer Attack. Les remescles de Protection. Els contes d'El llano en llamas. Els pensaments de l'ase amic de Philémon. Les primeres pel·lícules de Hal Hartley. Consulta a Ripseu. Els concerts d'Anari. Els primers discs de Sr. Chinarro. Les butaques de darrera del Retiro. La Cala Morisca. La noia que et quedes mirant perquè sembla diferent.

I The Sky Crawlers.

The Sky Crawlers (スカイ・クロラ Sukai Kurora; Mamoru Oshii, 2008)

Veient The Sky Crawlers des de la virginitat informativa, i sense conèixer Mamoru Oshii, podria pensar-se que és una obra trencadora amb què un jove agosarat pretén fer-se un lloc dins el concorregut món del cinema japonès d'animació. Una senzilla consulta a IMDB, però, ens aclarirà que Oshii ha signat ja més d'una vintena de pel·lícules, entre les quals les sagues de Ghost in the Shell i Urusei Yatsura; a part de la interessant Avalon.

The Sky Crawlers (スカイ・クロラ) és una sèrie de novel·les japoneses de Hiroshi Mori, publicada inicialment el 2001. Segueix les aventures d'un grup de joves pilots que lliuren batalles aèries en un període d'ucronia.

Fins aquí, tot normal. No he llegit les novel·les de Mori, però estic segur que ja inclouen els elements dramàtics, poètics i filosòfics que sintetitza Oshii en aquesta fantàstica pel·lícula. La pròpia identitat, el pas del temps, l'absurditat de l'ordre i la solitud de l'individu enmig de la Història es retraten amb un to mesurat i un ritme lent, assolint un resultat ben curiós. Lluny d'enlluernar, la pel·lícula gairebé sembla que vulgui passar sense fer soroll per davant dels ulls de l'espectador. Però entre les tonalitats i l'estil senzill del seu dibuix, una música encertada com poques vegades he vist al cinema i uns personatges completament fora del que és comú, aconsegueix assolir moments de gran bellesa i intensitat emocional. La contenció formal acaba generant un contrast amb l'emoció interior que és fàcil que es traslladi a l'espectador; si més no, això és el que em va passar.

El vespre d'un dilluns laborable d'octubre a Sitges, ja deixat enrera un cap de setmana brillant (Freedom, Evangelion 1.0 You Are Not Alone), sense ningú amb qui fer cap cervesa, The Sky Crawlers va trobar un lloc que resumeix la seva mateixa raó de ser: La d'oferir una experiència original i diferent, una de les més especials que he viscut al Festival de Sitges en qualsevol de les seves edicions. Una obra que sorgeix d'un moment únic en un artista, i que t'arriba a tu en un altre moment que aconsegueix de fer també únic: Què més es pot demanar?

Ah, i els qui van marxar abans que acabessin els títols de crèdit es van perdre una escena que altera el final.

19 d’octubre 2008

Sitges 2008 (3): Evangelion 1.0 You Are (Not) Alone

Si Freedom aspira a ser un nou clàssic, Evangelion ja fa temps que ha creat la seva pròpia llegenda. I amb tota justificació. Si a les darreres edicions de Sitges han sortit cartells amb taurons, unicorns de paper o màscares de Darth Vader, potser algun any veurem un àngel i un evangelion al cartell del festival. Seria just.


Evangelion 1.0 You are (not) alone (Masayuki, Kazuya Tsurumaki, Hideaki Anno, 2007)

Parlar d'Evangelion és com parlar de Marcos Senna. Qui no sigui aficionat no el coneixerà, i a qui en sigui no farà falta dir-li res del migcampista del Vila-Real. Si no t'agrada l'anime, no vegis Evangelion. Si t'agrada l'anime, segurament ja l'hauràs vista.

Això converteix aquest comentari en potencialment sobrer, inútil. Però com deia Joan Brossa: "conec la utilitat de la inutilitat / i tinc la riquesa de no voler ser ric".

Neon Genesis Evangelion (新世紀エヴァンゲリオン Shin Seiki Evangerion) (normalment coneguda com Evangelion) és un manga i un anime de 26 episodis produït el 1995 per l'estudi Gainax. El seu enorme èxit ha fet que se'n generin productes paral·lels, especialment pel·lícules, manga i videojocs; s'han arribat a generar branques en les quals el final era diferent del de la sèrie original, fins al punt de crear bastanta desorientació en el pobre espectador, que mai no sap exactament si ja ho ha vist tot o no.

La sèrie original era fantàstica, però tenia un ritme a prova de no iniciats: aguantar més d'una vintena de capítols que el 33 donava de matinada, sense un vídeo en condicions o una bona connexió a internet per baixar-se els capítols que se't passessin, requeria entrega i dedicació.

L'any passat es va estrenar un nou projecte anomenat Rebuild of Evangelion, que constarà de quatre parts i que té l'objectiu d'acostar la sèrie a un públic més ampli, fent-la més accessible. Les tres primeres parts del rebuild seran una nova versió de la història explicada a la sèrie, però bàsicament la mateixa història. Condensaran els episodis canviant el focus cap a l'acció. La quarta part serà totalment nova i afegirà un nou "final" completament diferent a la saga.

Coordina el projecte Hideaki Anno, l'autor de l'adaptació. Els crèdits de la direcció de la primera part són per a Masayuki i Kazuya Tsurumaki, i és una coproducció de Studio Khara (l'estudi propi de Hideaki Anno) en col·laboració amb Gainax.

Després de veure la primera de les quatre parts (l'única acabada i estrenada fins ara), la meva reacció és d'entusiasme total. Si l'objectiu era fer la sèrie més accessible, s'ha aconseguit amb escreix, i a més sense renunciar als elements realment importants de la història. Algunes grans escenes es repeteixen pla a pla, i per tant la millora no dóna la sensació d'haver sacrificat res d'imprescindible. Ara per ara em sembla més recomanable seguir-li la pista a aquestes quatre pel·lícules que no pas als episodis originals.

La simbologia pseudoreligiosa, la introspecció psicològica i la tensió moltes vegades continguda són marques de la casa Evangelion. La col·lecció de personatges és una obra d'orfebreria. Quan acceptes el joc i li obres la porta, l'univers d'Evangelion se t'emporta i et xucla, incontenible. Clar que també són les ganes que tinguis de deixar-te emportar.

13 d’octubre 2008

Sitges 2008 (2): Freedom Project

"Vull que la meva llibertat se l'endugui l'amor inesperat. Ho vaig entendre quan et vaig veure. Et donaré paraules fresques i petons càlids."

Aquests són les primeres paraules de This is Love, una cançó d'Utada Hikaru que fa d'opening title de la minisèrie Freedom.

Freedom (Shuhei Morita, 2006)

Projectada en una única i inoblidable sessió de 212 minuts, Freedom va ser una molt bona inauguració del meu Sitges 2008 personal (fa temps, des de John Carpenter's Ghosts of Mars, que no vaig a una inauguració oficial). I val a dir que junt amb dues pel·lícules més que ja comentaré, l'animació japonesa va estar a punt de monopolitzar el podi del millor que he vist a Sitges enguany. A punt, perquè a última hora un home suec anomenat Tomas Alfredson va pujar al micròfon de l'Auditori i va presentar Låt den rätte komma in. Però no ens avancem.

Any 2267. Degut a una catàstrofe del passat, el planeta Terra ha esdevingut inhabitable. Poc abans del desastre, però, l'home havia aconseguit establir una colònia a la Lluna: la ciutat d'Eden, d'aleshores ençà, va creixent, sabent-se l'última reserva de la Humanitat. Uns joves, un dia, comencen a fer-se preguntes...

D'acord que el plantejament argumental de Freedom no és una cosa mai vista. Però ah, noi, que ben feta que està! Com m'agraden els personatges! Com m'agrada el guió! Quins moments! Quins girs! Quin dibuix! Quina acció! I quanta passió desborda aquesta història pels quatre costats, com es nota que Morita hi ha cregut i ha donat intensitat i ànima a aquest projecte!

Freedom s'enquadra en la part més comercial d'aquest espectre que va del cinema més comercial al més alternatiu, i que tant costa a alguns d'acceptar. Jo aprecio les millors obres de totes les parts de l'espectre, i no pas totes les alternatives i cap de comercial. I igual que considero clàssics "comercials" Star Wars, la saga Terminator o E.T., també penso que Freedom reuneix tots els mèrits per ser considerada un nou clàssic del cinema d'animació. Shuhei Morita només havia fet Kakurenbo: Hide and Seek (2005); però ja tenim un nou nom a memoritzar.

No vull explicar res de l'evolució de la història. Res. No vull espatllar cap sorpresa. Ni tan sols en citaré una frase preciosa que em vaig guardar al telèfon mòbil just després de sentir-la. No busquis més comentaris a internet ni en llegeixis res més, simplement sàpigues que has de veure Freedom i quan en tinguis l'oportunitat, fes-ho. Si t'agrada l'animació japonesa i ets capaç de veure una mica les coses amb mirada d'adolescent, és clar. Amb la ment oberta, no costa gaire.

I acabo amb la tornada de This is Love: "Tant la pluja forta com l'amor que sorgeix de sobte, esdevenen el coixí fred i el llit calent de l'ansietat i la pau. Això és l'amor."

Bé...

09 d’octubre 2008

Sitges 2008 (1): Deadgirl, Martyrs

Hi ha un camí que no havia agafat mai. És una desviació de la carretera del Massís del Garraf, la que connecta Sitges amb Castelldefels passant pel nucli sitgetà de Garraf. He estat diverses vegades en aquest poble, passant pel carrer que porta a un petit pont per sota la via just després del qual trobes la platja. És un dels llocs on sempre m'agrada tornar. L'altra nit, però, vaig sortir per la desviació que hi ha just uns metres abans, si condueixes en direcció a Barcelona. Dóna al carrer de l'estació de tren, costat muntanya. De nit, el seu aspecte era fantasmal. El carrer estava desert excepte per un gos que em bordava, només per marcar el territori. L'andana il·luminada per fanals, els raïls perdent-se en la foscor, el poble dormint en calma.

A vegades penso que vaig a Sitges, més que res, per aquestes coses. Només a vegades.

Deadgirl (Marcel Sarmiento i Gadi Harel, 2008)

No hi ha dubte que el plantejament argumental de Deadgirl és interessant. Dirigeix la mirada al costat fosc de la ment humana, retratant comportaments que escapen a tota moralitat; però aquesta mirada mai no assoleix la profunditat necessària per prendre-se-la seriosament.

Dos adolescents fan una estranya troballa al soterrani d'un manicomi abandonat. És una noia, però no pas una noia normal. A partir d'aquí els joves no escullen el camí més correcte. La pel·lícula no diu ni aporta gaire més. Està bé que deixi de banda molts detalls per centrar-se en l'actitud dels joves; però d'altra banda és tan evident que aquests són una colla de depravats que el que segueix no pot anar més enllà de la successió d'anècdotes més o menys macabres. A més, a la divisió de papers entre els dos protagonistes principals li falten matisos, i els intèrprets no ajuden a fer-la creïble.

Estem davant d'una pel·lícula decididament menor, però que tampoc no es fa llarga o irritant (no és [REC], vaja). Però és una llàstima que amb aquests ingredients no hagi tingut una direcció més atrevida. Deadgirl no es decideix a submergir-se en les aigües tèrboles que assenyala: allà, allà a baix estan passant coses, diu, mirant-se des de la riba unes aigües turbulentes on no gosa capbussar-se.

Martyrs (Pascal Laugier, 2008)

Benvinguts a Martyrs, la pel·lícula dura. El periodisme viu pels titulars, i el titular de Martyrs és que és dura. Què hi farem. Però l'aficionat que hagi vist Audition o alguna altra cosa de Miike, com aquella animalada d'Imprint a Sitges 2006, podrà veure Martyrs sense problemes. Als qui van passar por amb la versió americana de The Ring, els recomano molt seriosament que s'abstinguin.

El cinema pot utilitzar la ficció per generar-nos sentiments, i que aquests ningú no diu que hagin de ser sempre positius: alegria, esperança... es pot fer bon cinema intentant provocar tristor, incomoditat, repulsió o por. Es pot; però és clar, també es pot fer porqueria. En qualsevol cas, rebutjo la idea que si algú s'ha de sentir atret a priori per pel·lícules com Deadgirl o Martyrs és perquè li doni plaer veure violència en imatges. Això és una bajanada, i seria com dir que només et pot agradar La fina línia vermella (o el Gernika de Picasso, ja posats) si et dóna plaer veure gent morir en una guerra.

I un cop explicat per què Martyrs em podria haver agradat (encara que hagués estat el doble de dura), diré que no em va agradar. De fet, em va desagradar bastant, fins a fer-se'm irritant, sobretot en la seva segona part. Comença realment bé, té alguns moments concrets notables, però fa un gir demencial cap a la meitat que mata tot l'interès de l'invent. I una vegada consumat el desastre, el previsible èxtasi de violència final resulta estèril. Llàstima.

Martyrs no és fidel a si mateixa, i quan passa del retrat de l'horror més absurd i incomprensible a una explicació digna dels pitjors capítols de CSI, es fica de peus a la galleda.

21 de juliol 2008

"La boira de Stephen King" (Frank Darabont, 2007)

"La por ho canvia tot", diu el lema promocional d'aquesta pel·lícula. "No duda un instante que eso no es vértigo, que es sólo miedo a caerme", canta Antonio Luque (Sr. Chinarro). Parlem, doncs, de la boira i de la por.

He decidit que s'estrenen tan poques pel·lícules excel·lents que em dóna temps de comentar-les totes. L'última que vaig veure va ser XXY, al llunyà mes de gener. D'acord que entre mig he vist alguna altra cosa destacable (sobretot Abans que el diable sàpiga que ets mort, també Oblidant Sarah Marshall, Coses que vam perdre amb el foc), però no tinc temps per comentar-ho tot, no almenys si vull acabar algun dia els quatre o cinc llibres que tinc a mitges.

Parlem doncs de La boira de Stephen King. Només he llegit, que recordi, un llibre de l'autor nord-americà, concretament Un sac d'ossos; i malgrat vaig passar-ho bé durant la lectura, ara francament no recordo res de rellevant o destacable d'aquell llibre. El considero poc més que un entreteniment. Val a dir que els fans de l'autor sembln dedicar un cert menyspreu a aquest llibre, i que les considerades obres mestres de King són unes altres; potser valdria la pena llegir algun dia The Stand, The Long Walk, The Dark Tower o It.

N'he vist alguna adaptació cinematogràfica, això sí. Concretament en recordo dos clàssics: la inoblidable Carrie, del gran Brian de Palma (1976); i Christine (1983), una gran pel·lícula, tot i que no és entre les meves preferides del mestre John Carpenter.

John Carpenter, per cert, també va rodar una pel·lícula titulada La boira (1980). En títols originals, però, no hi hagué coincidència: la de Carpenter va ser The Fog, i la que ens ocupa, The Mist. Ja que hi som posats diré que The Fog m'estava agradant molt, però la cinta VHS amb què l'havia gravada de la televisió (el passi va ser de matinada) es va quedar curta i em vaig quedar sense veure-la sencera.

Com a últim preàmbul diré que de Frank Darabont no he vist pel·lícules populars com La milla verda (una altra adaptació de Stephen King); o The Shawshank Redemption, la pel·lícula que té extasiats els usuaris d'IMDB, que la situen amb els seus vots com a la segona o tercera millor de la història, igualada amb El padrí (Martin Scorsese, 1972) i només per sota d'El cavaller fosc -Batman, per entendre'ns- (Christopher Nolan, 2008). En canvi, sí que he vist The Majestic (2001), que em va semblar fantàstica. I si alguna vegada t'has preguntat d'on sortia el magnífic guió d'Un malson a Elm Street 3: Guerrers dels somnis o el mite de sèrie B The Blob, dóna-li el mèrit al seu guionista, el nostre home, Frank Darabont.

Per tant la cosa prometia. Si a això hi sumem les bones crítiques que anava rebent la pel·lícula, l'expectació estava més que justificada.



El guió segueix una línia que intueixo que ressalta i potencia els elements més destacables de la història original, probablement sense alterar-los gaire.

Els actors estan on molt bé allà on els toca. Thomas Jane d'heroi improvisat, Laurie Holden de fidel aliada de la raó, Marcia Gay Harden com a insuportable religiosa més fanàtica que un club de fans d'Ángel Acebes, i un solvent ventall de secundaris.

L'important de la pel·lícula, però, és allò que intentaré apuntar sense explicar massa. Hi ha un parell d'idees conductores del relat que, sense ser de plantejament insòlit ni plenament originals, sí que són d'una importància trascendental en relació amb el món en què vivim; en definitiva, que ens parlen de coses importants de nosaltres mateixos.

Les dues idees, a més, si hi penses, són força oposades a les que planteja una pel·lícula aparentment pròxima en el gènere com és L'esdeveniment, de Michael N. Shyamalan.

En primer lloc, l'horror desconegut, aquell que ho esfondra tot, que trenca la nostra manera de viure (aquí retratada en una american way of life que de fet és, en molts aspectes, també la nostra), pot ser un horror que provingui de nosaltres mateixos.
En segon lloc, quan la por ens domina quedem reduïts a animals espantats, que és el que en definitiva som. La por ho canvia tot; però no transformant-ho en quelcom irreal, fantàstic, sinó retornant-nos a allò més bàsic, i també allò més terrible, de la nostra pròpia essència humana; que no és més que l'animalitat d'uns pobres mamífers espantats, que lluiten pel territori, la seguretat, l'aliment, i en definitiva la pròpia supervivència com a individus. No som una espècie cooperativa per naturalesa; els llestos són els alienígenes d'algunes pel·lícules, que tenen el cap el doble de gran, són físicament horribles però els tios pensen junts i acaben deduïnt que treballant en equip les coses els poden anar millor. Nosaltres, no; en lloc d'allargats caps grisos i ulls de mig pam tenim l'Ana Celia de Armas, però a canvi quan les coses es posen fotudes, campi qui pugui!

Són dues idees que subscric i que em fan estar preocupat pel futur de la nostra espècie en el segle XXI. No sóc dels qui pensen que anem, globalment i majoritàriament, a pitjor; avancem en més aspectes a millor que no pas a pitjor, com mostren com a les estadístiques d'esperança de vida, morts violentes, guerres i genocidis. Unes estadístiques que als txetxens no els serveixen de res, però que mostren si més no una tendència global positiva. Ara bé, temo que anem de victòria en victòria fins a la derrota final; que la nostra capacitat destructiva és tan gran que una catàstrofe causada per una cadena d'esdeveniments en què només hagi intervingut una minoria (per exemple l'energia nuclear, el seu ús militar, el fanatisme religiós, el terrorisme; fàcil, oi?).

No és estrany doncs que a vegades trobem el terror dins la boira. Perquè no veiem allò que hi ha més enllà. I com deia Sarah Connor al final de Terminator 2: "El futur desconegut roda cap a nosaltres."; i ningú no sap si el sol sortirà demà.

La boira de Stephen King no és només un nou clàssic del terror. És també cinema humà i social d'avui, és un retrat de la nostra naturalesa.

11 de juliol 2008

"Joves" (Ramon Térmens i Carles Torras, 2004)


De tant en tant se m'acut fer coses rares. És el que tinc. La cosa rara que se m'ha acudit ara mateix és buscar al Google la frase textual "la gran Aina Clotet". Així, entre cometes. És una cita d'un breu comentari sobre la pel·lícula Joves que vaig escriure fa temps per a una pàgina amiga, Distrito 13, ara clausurada, i que volia localitzar per recuperar-lo.

Doncs bé, resulta que algú que va elaborar el prospecte del Primer Festival Internacional de Cine Sobre la Diversidad Sexual y Género de Uruguay del 2006 i va afusellar el text del meu comentari, sense donar cap referència sobre l'origen del text. Lleig.

Sigui com sigui, i donat que la seva font original ja no està disponible, copio aquí el meu comentari. Val a dir que després d'un segon visionat el matisaria una mica, però bé, són coses del directe. Per a tots vostès, el meu comentari de Joves. Rebutgin les imitacions.
Tres historias enlazadas que retratan una semana de la vida de varios jóvenes catalanes. Esto podría sonar a la enésima comedia juvenil con personajes idiotizados, pero “Joves” ofrece bastante más: parte de lo que parece la normalidad más absoluta (nada de ambientes marginales o personajes sórdidos) y, sin perder nunca el tono austero, va introduciendo elementos que nos dibujan una versión cotidiana del infierno, ése en el que entras sin percibir en ningún momento la frontera. El trabajo, la fiesta, el hastío: no hay puerto seguro aunque las aguas parezcan tranquilas.

“Joves” no es una película perfecta pero sí una estimulante visión sobre el aquí y ahora, impregnada de fatalismo. Parece que el naufragio es inevitable, pero mientras no nos la metamos vivimos intensamente. Realista, triste, extrañamente bonita (los televisores mostrando la guerra tras la lluvia en los escaparates; muchos momentos de la farra, especialmente en la discoteca; la mirada perdida de la gran Aina Clotet...), sensual, por momentos arrebatadora.

13 de maig 2008

"Kitsch 10" (Kitsch, 2008)

"Vint anys gemegant, fent de l'angoixa el nostre cant." Ja ho sé, ja. Aquesta vegada sí que ho diu la televisió, ni que sigui Vilaweb TV: Ja és aquí el Kitsch 10, el disc Kitsch del 2008, el que podria ser un comiat ("Per sort ja no hi serem, abans de veure com s'ho agafen") o no. Que puc triar?

"Que ningú ens busqui l'ombra, no la trobarà." Um. És estrany. Em sembla que la veig algunes vegades en algun racó de la cambra, en algun reflex del mirall.

Jo veig que en alguns moments no m'ha valgut ni posar The Jesus and Mary Chain. Que ja és dir. En alguns moments només m'han valgut dues possibilitats: el silenci o Kitsch. El silenci o Amor difícil, Himne trist, Dia boig, Confessió, Autoviolació, Oceà, Cors... o Presó mental, és clar, aquesta sempre.

I ara veig que per a aquesta nit només em valen Dominis, Inèrcia, Hereus o Testament. Per dir alguna cosa: és massa aviat, tot just he escoltat el disc dues vegades.

I em sap greu perquè ja fa temps que sento que no em surten les paraules com abans i potser no podreu citar-me com quan vaig comentar Electrokàustic, que em va fer molta il·lusió. Però creieu-me, heu posat a aquesta nit, la meva nit del dimarts 13 de maig del 2008, l'únic so possible. I per això, com per totes les cançons d'aquests més de vint anys, us torno a dir: moltes gràcies.

I espero que no ho deixeu.


[Kitsch toquen al festival In-somni de Girona el divendres 16 de maig del 2008 als Jardins Fora Muralla, a les 21.30h, entrada gratuïta.]

05 de maig 2008

"Tren nocturn" (Yinan Diao, 2007) / "Ploy" (Pen-Ek Ratanaruang, 2007)


Dues pel·lícules he vist en la darrera edició del Festival de Cinema Asiàtic de Barcelona, BAFF 2008.

Tren nocturn (夜车, Ye che; de Yinan Diao, 2007) [festival, IMDB] no és del tot una mala pel·lícula; però com si ho fos. Com gairebé qualsevol pel·lícula xinesa recent que no hagi estat emparada pel règim, el seu tema es pot resumir en una frase: "Xina és un desastre". Al voltant d'aquesta idea s'hi poden donar moltes voltes, sí, omplir la pel·lícula de grisos i fums de fàbriques, o escollir com a protagonista femenina una funcionària encarregada d'executar sentències de mort. Però a mi ja ningú no m'ha de convèncer de res, i tanta grisor (moral i física) m'atabala. Val a dir que la pel·lícula és, o vol ser, molt més que això, amb incomunicació i tal. Bé, segurament no és cap desastre, segurament és apreciable, però ets al meu blog i a mi no em va agradar.

Ploy (พลอย; de Pen-Ek Ratanaruang, 2007) [festival, IMDB, Wikipedia] és força més suggeridora. Per començar, cal agrair-li que malgrat que Tailàndia és també en part un desastre [1], la pel·lícula no parla d'això. Ratanaruang, ja ho havíem vist a L'última vida de l'univers (เรื่องรัก น้อยนิด มหาศาล, Ruang rak noi nid mahasan), transita per un món personal molt particular, difícilment classificable. A Ploy construeix un brillant joc d'equilibris sexuals dins les habitacions d'un hotel. De fet insinua tantes coses que arriba a semblar que tota ella és una insinuació inacabada, un plantejament sense resolució. Un cop dibuixats els contrastos (matrimoni/parella d'amants, problemes psicològics/desig sexual) i introduïda l'enigmàtica presència de l'adolescent que dóna títol a la pel·lícula, és en el moment de consumar el desequilibri, de trencar la baralla, que Ploy pot ser més qüestionable. No importa: a aquelles alçades Ratanaruang ja flota per sobre de les mediocritats més previsibles, i això sol ja és, en el cinema d'avui, suficient per aplaudir-lo.

____________

[1] Podem consultar-ho: en llibertat de premsa Tailàndia és el 135è estat de 169 avaluats, i la R.P. de Xina és el 163è i per tant el setè pitjor; en corrupció Tailàndia és el 89è estat, i la R.P. de Xina el 72è.

29 de febrer 2008

Cinc pel·lícules que no s'han estrenat

Aquesta és una selecció de pel·lícules fetes al segle XXI que ja s'haurien d'haver estrenat a les nostres sales i que potser mai no ho faran. En lloc d'elles, ens veiem envaïts per la mediocritat i el tedi; vés a saber per què.

Potser vindran més entregues d'aquesta sèrie, potser no.




Mind Game. Masaaki Yuasa, 2004. Vista a: Sitges 2005.

No sé exactament com va anar, però he llegit a algun lloc que Masaaki Yuasa va participar a l'equip de creadors de Shin-chan. Per sort, la seva carrera no va acabar aquí i d'alguna manera ha aconseguit pressupost per deixar-se anar creativament en aquest llargmetratge d'animació, que és simplement una meravella, visual i argumental, que toca grans temes com la pròpia identitat, la lluita per preservar-la, l'atzar, l'amor, l'exili forçat del món... Busca-la com sigui i on sigui i assaboreix-ne des de l'inici suburbà, passant per una part central al·lucinant, fins a un final frenètic. Una obra mestra absoluta i indiscutible.

Innocence. Lucile Hadzihalilovic, 2004. Vista a: Sitges 2004.

Diuen que té a la base la novel·la Mine-Haha: L'educació corporal de les noies (1888), de Frank Wedekind. Diu la directora que en realitat de la pel·lícula en pots treure el que tu vulguis. Una de les obres més experimentals dels últims anys; cal intentar comprendre-la, tot i que costi, val la pena l'esforç; cal tenir ben present el nom de Hadzihalilovic, per veure amb què més és capaç de sorprendre'ns.




No Such Thing. Hal Hartley, 2001. Vista a: Sitges 2001.

Un cert dia van deixar d'estrenar-se a les nostres sales les pel·lícules de Hal Hartley. La injustícia clama al cel. Diguem-ho ben clar: l'obra de Hartley no ha decaigut en absolut. Ha fet la genial The Book of Life i l'atrevida The Girl from Monday, a part de la més nova Fay Grim que, oh vergonya, no he vist ni jo; només cal dir que hi surt la immensa Parker Posey, que ja ens havia enlluernat a Henry Fool (tot i que la seva obra mestra com a actriu segurament va ser The House of Yes, de Mark Waters). No s'ha d'abandonar els mestres, i Hartley n'és un; això ho hem d'arreglar.
Vaig veure No Such Thing a Sitges i em va semblar excel·lent. Pel seu antològic humor negre, per la valentia de Hartley en embestir de veritat contra una societat que cada cop suporta menys, perquè recupera el grandiós Robert Burke i ens demostra que abans que l'espatllés Isabel Coixet i l'star system Sarah Polley era una bona actriu.
Un ésser monstruós (el working title era Monster) a una remota illa del nord. La pell freda i el ferro roent de Hartley, directament del millor que ens ha donat mai el cinema.

La cadira verda (녹색의자). Cheol-Su Park, 2005. Vista a: BAFF.

Aquesta pel·lícula em va agradar molt i no sabia ben bé explicar per què. Aquest comentari a IMDB m'ha ajudat: "Fa una gran representació del sexe com a alegria i comunicació, sense ser massa ensucradament romàntica. Ningú no roba res a ningú, no hi ha cap final tràgic esperant per castigar la gent que s'abandona a la passió".
Una passió, efectivament, intensa entre una dona i un noi que encara no té l'edat legal al país, malgrat haver assolit ja l'edat adulta. Però com amb Fucking Amal o XXY, el que importa és el com; i la frescor, la llibertat i l'alegria lligades a una relació sexual tal i com les filma Cheol-Su Park no les veig gaire sovint al cinema europeu. Una obra notable d'un director per descobrir.

La porta que gira (생활의 발견). Sang-soo Hong, 2002. Vista a: BAFF.

Continuem a Corea per comentar aquesta petita joia de Sang-soo Hong. Poques pel·lícules s'han clavat tant a la meva diana personal. L'atracció sexual, les relacions de parella, la fidelitat, la coherència personal i l'aventura entren en col·lisió en la vida d'un jove una mica desorientat. Hi trobem una meravellosa seqüència de seguir la noia que sembla un tràiler d'A la ciutat de Sylvia. Els actors principals (Sang Mi Chu i Ji-won Ye) estan fantàstics. Una meravella.
Cal explorar, i molt, l'obra de Hong Sang-soo. Una dona a la platja (2006) també va ser remarcable.

27 de gener 2008

Pel·lícules estrenades el 2007


Les millors
  1. Natura morta (三峡好人; Zhang Ke Jia, 2006). La pel·lícula mereixeria un article individual, que no vaig tenir temps d'escriure. Us remeto al comentari d'El cine que me gusta i al recull d'altres veus que fa Club 7 Cinema.

  2. A la ciutat de Sylvia (José Luis Guerín, 2007). M'agradaria escriure'n aviat. De moment us dic el mateix: El cine que me gusta, Altres veus de Club 7 Cinema.

  3. La Soledad (Jaime Rosales, 2007). El cine que me gusta.

  4. Els amors d'Astrée i Céladon (Eric Rohmer, 2007).

  5. Desig, perill (色,戒; Ang Lee, 2007). Llegeix el meu comentari. També El cine que me gusta i Club 7 Cinema.

Destaco també amb una valoració de notable: Mr. Brooks, Zodiac, Eastern Promises, Gwoemul, Letters from Iwo Jima, Siete mesas de billar francés (avui estic generós) i Tocar el cielo.

A mitja taula

Van tenir alguna cosa bona Zwartboek (la història i la protagonista), 53 días de invierno (l'Aina Clotet), Bajo las estrellas, The Good Shepherd, La hora fría, Ladrones, La vida dels altres (la seqüència final), Les pel·lícules del meu pare (l'esplèndid erotisme) i Déjà Vu (un entreteniment digne).

No em van agradar globalment Cry_Wolf, Cassandra's Dream, Eufòria (Эйфория), Inland Empire (David Lynch, 2007; em va acabar exasperant), The Painted Veil, The Pursuit of Happiness, 'Quo Vadis, Baby?' (una mica absurda), ni El silenci abans de Bach (Pere Portabella, 2007; no li vaig veure el què).

Les pitjors

Van fregar el desastre Simpatia per Lady Vengeance (친절한 금자씨, de Park Chan Wook), Pirates del Carib: A la fi del món, The Fountain o la tramposa Persepolis.

Però les pitjors de l'any han estat: Caótica Ana, Mujeres en el parque, Perfect Stranger, The Abandoned, La ciència dels somnis (del sobrevaloradíssim Michel Gondry), [REC] (del tres quartes parts del mateix Jaume Balagueró) i The Heartbreak Kid (dels directament ineptes germans Farrelly). Les tres últimes podrien editar-se en un pack especial de DVD per regalar al teu pitjor enemic.

No vistes

No he vist totes les pel·lícules estrenades, evidentment. Entre les que no he vist hi ha: Voces inocentes, Stardust, Little Children, La zona, El orfanato, Twelve and holding, Mariposa negra, Waitress, per citar les que en el moment d'escriure l'article tenen millors valoracions a IMDB; Offside (Fuera de juego), Keane, Hollywoodland i Fast Food Nation, de la llista d'El cine que me gusta (y el que no) -vegeu el següent apartat-; Redacted, Banderes dels pares, Marie-Antoniette, Gabrielle i Last days, de la llista de Vador Montalt; i alguna altra excepció il·lustre com L'ivresse du pouvoir (Claude Chabrol) o La línea recta (José María de Orbe).

Altres espais, altres veus

Al blog El cine que me gusta (y el que no), Manué destaca com a les millors de l'any En la ciudad de Sylvia, Naturaleza muerta y La soledad. Són les meves número 2, 1 i 3, respectivament. Veureu també en aquest apunt les llistes de millors pel·lícules segons per alguns mitjans de comunicació; en general, bastant desorientats.

Vador Montalt ens informa del seu vot particular a la tradicional votació anual que fan els crítics gironins. Per a ell les tres millors van ser per a Natura morta, Cartes d'Iwo Jima i Promeses de l'est. En aquest cas coincidim en la número 1.

També pots trobar en aquest blog una selecció de 20 pel·lícules estrenades entre el 2003 i el 2006.
Actualitzacions
[16.03.2008] Divendres passat vaig veure Once, de John Carney (2006), amb Glen Hansard i Markéta Irglová. Em va encantar. És una pel·lícula estrenada del 2007 que no va entrar en aquest article. Un regal per a tots els amants de la música i per als qui volem viure amb intensitat, perseguint els nostres somnis.

18 de gener 2008

"XXY" (Lucía Puenzo, 2007)


No és mai només el tema. És sobretot com es filma, a no ser, és clar, que es parteixi d'un tema tan estúpid que no sigui possible salvar-lo de cap manera. Però no és només el tema. Es pot agafar el genocidi de Ruanda i fer quelcom tan cinematogràficament irrisori com Hotel Rwanda. O es pot agafar una anècdota i fer-ne una gran pel·lícula; em ve al cap Honor de cavalleria, d'Albert Serra.

El tema d'XXY és molt interessant. La protagonista de la pel·lícula és una adolescent intersexual (què faríem sense la Wikipedia en anglès). Álex té, segons ens informa puntualment la web de la pel·lícula, "una hiperplàsia suprarenal congènita, que la converteix en una pseudohermafrodita femenina". Queda clar, oi? [1]

M'agrada (m'encanta) la pel·lícula que XXY és, però encara més m'encanta la que no és. No és la mediocritat convencional que Hollywood hauria perpetrat amb aquest mateix punt de partida. La cosa mereix una reflexió: si la pel·lícula té una idea central és sens dubte la por a ser diferent, a no encaixar en els esquemes sexuals establerts. No cal dir que el cinema de Hollywood o el dels seus imitadors espanyols, francesos, etc. no només ha interioritzat aquesta por sinó que l'ha digerida i el producte d'aquesta digestió és la mediocritat calculada, les pel·lícules fetes per i per a ximples, totes tallades pel mateix patró estil·lístic. M'agradarà una pel·lícula sobre el dret a decidir la pròpia mort quan se'n faci una que escapi a aquests esquemes (no Mar adentro); igualment amb el genocidi de Rwanda, Txetxènia, l'Iraq, la transexualitat o els extraterrestres.

I ah nois (i noies), on triomfa XXY és on ni aquest ni cap altre blog no podem explicar. Ho sento. Vés a veure-la que tampoc no és tan car el cinema. Perquè els blogs quan fem comentaris de cinema imitem la premsa, i el que hauríem de fer és poesia. Perquè les pel·lícules bones tenen bona poesia, i això és el que no puc explicar. Ho puc insinuar: aquest mar fantàstic que envolta la casa dels protagonistes; la mateixa casa, gairebé una illa; aquestes mirades adolescents que per moments ens podrien transportar a Fucking Åmål (Lukas Moodysson, 1998), tot i que sense les seves rialles i el seu esperit pop (Moodysson encara no s'havia esgarriat); o en un contrapunt perfecte als silencis de La niña santa (Lucrecia Martel, 2004).

Però no et recorda res, aquest mar? No hi surt de dins una veu que et convida a endinsar-t'hi? No hem vist abans onades com aquestes trencant a l'Uruguai? És clar que sí, aquella obra mestra del 2004 anomenada Whisky, també passava en terres uruguaianes i en un moment donat ens feia arribar al mar de Piriápolis, Maldonado, Uruguai, on IMDB ens confirma que han estat rodades les dues pel·lícules. És un gran encert. És la millor metàfora possible d'allò que està passant pel cap de la protagonista.

Juan Pablo Rebella i Pablo Stoll amb Whisky i ara Lucía Puenzo amb XXY han donat a aquest indret un lloc per sempre en la història del cinema.

Però no n'hi ha prou amb que els escenaris siguin bons; hi ha infinitat de pel·lícules situades a un bon escenari i que no en saben fer res. Cal donar l'espai i el temps adequat a cada cosa. Som afortunats perquè a Lucía Puenzo sembla que li interessa trobar l'equilibri entre una narrativa més tradicional i la poesia que busquen (i no sempre amb encert) Recha, Guerín o a la seva manera Hal Hartley.

Com passa a totes les arts hi ha qui es conforma en fer allò que ven, o allò que li han ensenyat, i qui va a buscar camins nous. Amb més o menys talent (penso que Lucía Puenzo, si l'èxit no li puja al cap, ens pot donar moltes coses bones; d'ella només sé que a part d'aquest primer llargmetratge va participar al guió de La puta y la ballena, dirigida pel seu pare Luis Puenzo) però amb el compromís de fer quelcom original, una obra amb personalitat pròpia, i amb la força i l'atractiu d'allò més autèntic. Perquè potser XXY no és tota ella una obra mestra, però té alguns moments perfectes fets de mirades i silencis, on la veritat brilla sense necessitat de ser pronunciada.

No m'he aturat encara a comentar les grans interpretacions que trobem a XXY. El gran Ricardo Darín, que està excel·lent com sempre (és cert l'actuació de Ricardo Darín consisteix sempre en ser Ricardo Darín, però també és cert que està molt bé ser Ricardo Darín; em passa com amb Ferran Carvajal), en aquesta pel·lícula fa com Bojan Krkic, que té pocs minuts però intenta aprofitar-los el millor possible. Una menció especial mereix l'adolescent Martín Piroyansky, una excel·lent tria per al noi que queda fascinat (comprensiblement) per la vitalitat i la sensualitat d'Álex. I no una menció sinó un llibre sencer mereixeria Inés Efrón. Mai no agrairem prou l'elecció feta per a aquesta protagonista. Amb pocs segons en té prou (el notable guió hi ajuda, és clar) per fer-nos conèixer aquest pou de turbulències que és Álex, i al cap de poc ja estem convençuts que l'estimaríem tal i com està, que no fa falta canviar-li res. Jo t'estimo si véns i si vas, si puges i si baixes i no estàs segura del que sents, de què vols escollir o de si cal escollir res.
____
[1] Una associació de gent amb la síndrome de Klinefelter o síndrome XXY ha criticat el títol de la pel·lícula perquè duu a la confusió: les persones que pateixen l'anomalia cromosomàtica amb aquest nom no presenten trets físics femenins com sí que ho fa la protagonista; i simètricament, les persones intersexuals normalment ho són sense anomalia cromosomàtica, és a dir, que la seva composició cromosomàtica és o bé XX o bé XY. Naturalment l'associació té la raó científica, però no cal ser Einstein per adonar-se que el títol és una metàfora artística, no una diagnosi mèdica.