Ves al contingut principal

Entrades

S'estan mostrant les entrades d'aquesta data: desembre, 2007

"A la Toscana", de Sergi Belbel, al Teatre Nacional de Catalunya

A la Toscana, de Sergi Belbel. Direcció: Sergi Belbel. Intèrprets: Jordi Boixaderas, Cristina Plazas, Lluïsa Castell, Lluís Soler. Teatre Nacional de Catalunya, Sala Petita, 19/12/2007.

Hum. Som al TNC i el seu director Sergi Belbel ens ha programat una obra escrita i dirigida per ell. No està malament. No he vist res abans de Belbel, però em sona bastant. Tres coses m'han impulsat a assistir a l'espectacle: l'esplèndid cartell de l'obra, amb Jordi Boixaderas immers en una bassa plena d'interrogants; el propi Jordi Boixaderas, un dels nostres millors actors; i sobretot la presència de la Lluïsa Castell, una actriu que m'encanta absolutament.
L'obra comença per un camí de quotidianitat de parella en crisi d'aquells que m'inquieten una mica: m'hauré de tornar a empassar Els boscos? Però Belbel només necessita cinc minuts per deixar-nos en fora de joc: què nassos està passant? A partir d'aquí l'obra va a més a cada escena que passa, teixint…

Desig, perill (Ang Lee, 2007)

Desig, perill (色,戒; Ang Lee, 2007) és una pel·lícula interessant. Repassant la llista de les pel·lícules estrenades enguany hi trobo una sèrie de grans produccions que es mouen entre la mediocritat i el desastre absolut, i una curta llista de pel·lícules de baix pressupost que han aconseguit encertar-la, perquè també es poden fer moltes barbaritats amb pocs diners (com deia encertadament Albert Serra, només cal fixar-se en els curtmetratges: es fan amb poc pressupost i quasi tots són una merda).
Només he vist una obra mestra aquest any 2007: Naturalesa morta (三峡好人), de Zhang Ke Jia. La pel·lícula que ens ocupa es complementa molt bé amb la meravellosa elegia de Zhang Ke Jia, i no pas perquè hi tingui cap similitud estil·lística, sinó per la mirada atrevida i incòmoda que dirigeixen cap a aquesta gran contradicció que és la Xina. Però el que és igual de rellevant, Desig, perill és una d'aquelles rara avis que ens reconcilien amb les grans produccions, i confirma (ja ho avançava Brok…