"2666", d'Àlex Rigola i Pablo Ley, al Teatre Lliure
2666, d'Àlex Rigola i Pablo Ley. A partir de la novel·la de Roberto Bolaño. Direcció: Àlex Rigola. Intèrprets: Chantal Aimée, Andreu Benito, Cristina Brondo, Joan Carreras, Ferran Carvajal, Manuel Carlos Lillo, Julio Manrique, Alícia Pérez, Víctor Pi, Fèlix Pons, Alba Pujol. Teatre Lliure, Sala Fabià Puigerver, 24/11/2007. Referències: Diari Avui 27.6.2007 Poliedre Bolaño-Rigola (notícia, pdf 1, pdf 2); 29.6.2007 Els fantasmes de Sta. Teresa (notícia, notícia 2, pdf); 5.11.207 Entrevista a Joan Carreras: "Portar '2666' al teatre és una bogeria brutal" (notícia, pdf).
Només havia vist dues obres dirigides per Àlex Rigola fins arribar a aquest 2666. La primera, Juli Cèsar, em va descobrir un director atrevit, efectista i efectiu, que va saber treure el millor suc de l'extraordinari text de William Shakespeare. La segona, Santa Joana dels Escorxadors, em va fer descobrir que m'havia precipitat. Primer perquè em va demostrar que Rigola necessita un bon text, no sap aixecar-ne un de mediocre com el de Santa Joana; i segon perquè la seva reiteració estil·lística va arribar a preocupar-me seriosament.
Ha passat un grapat d'anys i entremig Rigola ha fet coses que no he vist i no puc jutjar. Així i tot ara celebro retrobar-me'l just quan s'ha fixat en aquest diamant literari anomenat 2666, de Roberto Bolaño.
No he llegit 2666 (la novel·la), però ho faré, segurament quan acabi Pale Fire i Pandora al Congo. Pel que he vist dalt de l'escenari, el text sembla que valdrà la pena.
2666, l'obra, és teatre total. Una autèntica obra mestra del teatre, imperfecta com totes les obres mestres, però que difícilment s'esborrarà de la memòria a llarg termini de l'espectador.
2666 és temàticament una obra en 5 parts, i estil·lísticament, una seqüència de 5 obres. Per a qui no hagi ni vist l'obra (ja no és en cartell a Barcelona) ni llegit la novel·la, no diré gairebé res del contingut argumental i em centraré en l'estil teatral, en el qual tampoc no m'estendré massa perquè ni hi entenc, ni tinc temps de fer-ho. Per als qui vulgueu més m'ha agradat força el que ha escrit en Subal a La segona perifèria (un blog interessant, per cert).
I. La parte de los críticos, la més austera i la que més posa de manifest l'extraordinari nivell dels autors de la companyia; tot funciona, tot és perfecte en aquesta història a quatre veus sobre la recerca d'un motiu que justifiqui el nostre camí, que es transmuta subtilment en una recerca de la felicitat. Sublim.
II. La parte de Amalfitano, ens porta al Rigola més original, surrealista i amb un punt de contenció, amb uns actors una altra vegada esplèndids. Diu La segona perifèria que la primera part, llegida, és més nerviosa; i la segona més boja i fosca. Un text pot esplaiar-se més en segons quines sensacions, però cal agrair a Rigola que equilibrés el to conjunt de l'obra i no ens estigués desassossegant cinc hores seguides. Una part per obrir bé els ulls i veure fins i tot allò que no hi és.
III. La parte de Fate, la que més ens remet a Rigoles anteriors. Aquí està aquest Messi de l'escena anomenat Ferran Carvajal per menjar-se ell totes les escenes d'acció condensades que calguin; què importa si t'acabes perdent? Segurament és del que es tracta.
IV. La parte de los crímenes. Sense arribar a desagradar-me, no em van convèncer ni els moviments espasmòdics, ni la performance amb creus, ni els títols sobreimpressionats, ni molt menys el diàleg final. Diu el blog La segona perifèria: "La part més important de la novel·la és, al meu parer, el diàleg a altes hores de la matinada entre el poli i la política que ve del D.F a intentar resoldre d'una vegada per totes les investigacions. (...) Potser són les pàgines més importants no ja de la novel·la sinó de tot el conjunt de novel·les que formen 2666. I els adaptadors han decidit prescindir-ne."
V. La parte de Archimboldi. Ja des de la primera pàgina el misteriós escriptor Benno von Archimboldi apareix com el leitmotiv de les històries i el seu pol comú. Bolaño va voler reconciliar els seus lectors amb la narrativa, i Rigola torna al niu en la versió teatral. És la part més realista i té un curiós efecte de retrobada amb el text, amb l'obra i una mica per extensió amb tot el planeta que és allà a fora esperant-nos, i el frankfurt, i el cotxe a l'esplanada, i arribar a casa i escriure, i pensar que també de tot això parla 2666; de la vida, en definitiva.
Només havia vist dues obres dirigides per Àlex Rigola fins arribar a aquest 2666. La primera, Juli Cèsar, em va descobrir un director atrevit, efectista i efectiu, que va saber treure el millor suc de l'extraordinari text de William Shakespeare. La segona, Santa Joana dels Escorxadors, em va fer descobrir que m'havia precipitat. Primer perquè em va demostrar que Rigola necessita un bon text, no sap aixecar-ne un de mediocre com el de Santa Joana; i segon perquè la seva reiteració estil·lística va arribar a preocupar-me seriosament.
Ha passat un grapat d'anys i entremig Rigola ha fet coses que no he vist i no puc jutjar. Així i tot ara celebro retrobar-me'l just quan s'ha fixat en aquest diamant literari anomenat 2666, de Roberto Bolaño.
No he llegit 2666 (la novel·la), però ho faré, segurament quan acabi Pale Fire i Pandora al Congo. Pel que he vist dalt de l'escenari, el text sembla que valdrà la pena.
2666, l'obra, és teatre total. Una autèntica obra mestra del teatre, imperfecta com totes les obres mestres, però que difícilment s'esborrarà de la memòria a llarg termini de l'espectador.
2666 és temàticament una obra en 5 parts, i estil·lísticament, una seqüència de 5 obres. Per a qui no hagi ni vist l'obra (ja no és en cartell a Barcelona) ni llegit la novel·la, no diré gairebé res del contingut argumental i em centraré en l'estil teatral, en el qual tampoc no m'estendré massa perquè ni hi entenc, ni tinc temps de fer-ho. Per als qui vulgueu més m'ha agradat força el que ha escrit en Subal a La segona perifèria (un blog interessant, per cert).
I. La parte de los críticos, la més austera i la que més posa de manifest l'extraordinari nivell dels autors de la companyia; tot funciona, tot és perfecte en aquesta història a quatre veus sobre la recerca d'un motiu que justifiqui el nostre camí, que es transmuta subtilment en una recerca de la felicitat. Sublim.
II. La parte de Amalfitano, ens porta al Rigola més original, surrealista i amb un punt de contenció, amb uns actors una altra vegada esplèndids. Diu La segona perifèria que la primera part, llegida, és més nerviosa; i la segona més boja i fosca. Un text pot esplaiar-se més en segons quines sensacions, però cal agrair a Rigola que equilibrés el to conjunt de l'obra i no ens estigués desassossegant cinc hores seguides. Una part per obrir bé els ulls i veure fins i tot allò que no hi és.
III. La parte de Fate, la que més ens remet a Rigoles anteriors. Aquí està aquest Messi de l'escena anomenat Ferran Carvajal per menjar-se ell totes les escenes d'acció condensades que calguin; què importa si t'acabes perdent? Segurament és del que es tracta.
IV. La parte de los crímenes. Sense arribar a desagradar-me, no em van convèncer ni els moviments espasmòdics, ni la performance amb creus, ni els títols sobreimpressionats, ni molt menys el diàleg final. Diu el blog La segona perifèria: "La part més important de la novel·la és, al meu parer, el diàleg a altes hores de la matinada entre el poli i la política que ve del D.F a intentar resoldre d'una vegada per totes les investigacions. (...) Potser són les pàgines més importants no ja de la novel·la sinó de tot el conjunt de novel·les que formen 2666. I els adaptadors han decidit prescindir-ne."
V. La parte de Archimboldi. Ja des de la primera pàgina el misteriós escriptor Benno von Archimboldi apareix com el leitmotiv de les històries i el seu pol comú. Bolaño va voler reconciliar els seus lectors amb la narrativa, i Rigola torna al niu en la versió teatral. És la part més realista i té un curiós efecte de retrobada amb el text, amb l'obra i una mica per extensió amb tot el planeta que és allà a fora esperant-nos, i el frankfurt, i el cotxe a l'esplanada, i arribar a casa i escriure, i pensar que també de tot això parla 2666; de la vida, en definitiva.
Comentaris
Un consell, no es deixi perdre la lectura de 2666, així com qualseviol llibre de Bolaño que li caigui a les mans. És altament recomanable.
Salutacions cordials!