Sitges 2007 - Festival Internacional de Cinema de Catalunya
Dissabte 6 20:45 El Retiro: Vexille Anima't
Dimarts 9 20:30 Auditori: Dainipponjin S.O.Fantàstic
Divendres 12 21:15 El Retiro: Teeth S.O.Fantàstic
Divendres 12 23:15 El Retiro: Stuck S.O.Fantàstic
Hi ha moments en què aprecies la seguretat de les bones tradicions, el ritual de no faltar a la cita. Arriba l'octubre i amb ell una nova edició del Festival Internacional de Cinema de Catalunya, més conegut com a "Sitges". El festival que dedica una atenció especial al gènere fantàstic (com puc anar a la sessió de Tekkonkinkreet convençut que n'he comprat l'entrada, i realment no tenir-la?) i de terror (què passarà amb els trens de Renfe? m'atreviré a utilitzar-los algun any? com pot ser que els de tornada acabin a les 10:25?). El festival on pots veure des de mediocritats a les obres més originals i inesborrables, passant per alguna que altra sessió insofrible. El festival on sempre la mirada busca Takashi Miike o Àlex Gorina acabant-se un entrepà al teu costat. El festival dels horaris impossibles i les cues rècord de cap de setmana a l'Auditori. El dels premis més absurds del planeta. Únic, divers, atrafegat, vibrant: no podríem passar sense ell.
Vexille (ベクシル; Sori, 2007) [1] és una de les joies visuals de la secció d'animació. Passa molt bé, per ritme, per aventura, per personatges carismàtics, per la fantàstica banda sonora. El més fluix és l'argument, però tot i així en trobo el plantejament molt interessant, i això sí, el desenvolupament de l'acció no passa d'acceptable i segueix esquemes ja mil vegades seguits i dues mil vegades trencats. Però abans que hàgim deixat ben enrere l'equador de la història i tot sigui ja previsible, se'ns retrata un món inquietant, amenaçat, al llindar (literalment) de la seva destrucció. Entre això i l'encert en el dibuix dels personatges (especialment de la protagonista, Vexille, amb un punt d'atractiu molt ben calculat sota la imatge seriosa i modesta) penso que té mèrits suficients per ser considerada una obra notable.
Dainipponjin (大日本人; Hitoshi Matsumoto, 2007) [2] és un fals documental que retrata la vida gris i humil d'un home de professió superheroi, que defensa el Japó dels atacs de monstres ben diversos. Sí, és una bona idea inicial, i potser agradarà als amants del friquisme, diguem-ne, poc subtil. A mi em sembla totalment prescindible. Per falsa, per inconsistent (abandona quan li dóna la gana l'estil documental), perquè la seva insistència en retratar el protagonista com un pobre desgraciat i els qui l'envolten com a imbècils totals es fa reiterativa fins a l'esgotament, perquè no sap trobar en cap moment el to adequat i buscant el ridícul aliè, acaba submergida en el propi.
Teeth (Mitchell Lichtenstein, 2007) parteix d'una idea ben simple: el mite de la vagina dentata fet realitat en el cos d'una noia canadenca de conviccions ideològiques més aviat puritanes. Penseu quatre o cinc situacions per treure una mica de suc a la idea i probablement la gran majoria seran part de l'argument de Teeth. La pel·lícula navega entre diversos registres sense acabar de convèncer amb cap, però no tot el que veiem han de ser obres mestres i si ens trobem davant d'un producte sense pretensions, almenys està bé que sigui divertit i que Jess Weixler mantingui en tot moment una bona interpretació (no així alguns dels secundaris). Està bé.
Stuck (Stuart Gordon, 2007) és la millor pel·lícula de les quatre que he vist en aquesta edició del festival. Inspirada en un esgarrifós cas real, l'interès de la història rau en el conflicte moral que planteja una situació en què algú necessita atenció mèdica urgent, però ajudar-lo comportaria assumir les conseqüències jurídiques d'una actuació que altrament es podria camuflar. Això si es pot anomenar conflicte moral el dilema entre actuar amb ètica o sense. Com en tot, la direcció marca la diferència i aquí Stuart Gordon està gran: sap què interessa i què no i dedica temps a parlar d'allò que realment aporta alguna cosa; per altra banda es recolza fermament en una progressió ascendent del ritme, que acaba sent frenètic; i per últim Mena Suvari i Stephen Rea són dos bons actors i estan en tot moment en el to adequat.
Així se'n va Sitges, aquest any amb només quatre pel·lícules: m'hauria agradat veure'n com a mínim vuit o deu, però les circumstàncies personals i els imprevistos no hi han ajudat gens. Pel camí s'han quedat Tekkonkinkreet, The Ugly Swans (Gadkie Lebedi), Brand Upon the Brain!, Jack Ketchum's The Girl Next Door, First Snow, Mushishi... I això en l'any en què tothom volia veure El orfanato i [Rec]. Algunes d'aquestes (no pas totes, no les més rares) potser les acabaré veient en sales normals. Sitges vol tranquil·litat i temps i enguany no he tingut el que voldria. Vindran temps millors.
___________
[1] Vexille (ベクシル) és un nom propi d'un personatge americà. No és, per tant, un nom japonès. Està escrit en katakana, l'alfabet sil·làbic que s'utilitza per a neologismes i mots estrangers. Les síl·labes corresponents als quatre símbols són, respectivament, be·ku·shi·ru. L'alfabet sil·làbic no té una correspondència bijectiva amb tots els nostres sons i síl·labes, ni els del català ni els de l'anglès. En japonès les u àtones són de fet molt febles, i no hi ha diferenciació b/v, exactament igual que en el català; per últim, la l no existeix com a so diferenciat i s'assimila a una r feble. D'aquí que bekushiru sigui una aproximació fonètica (la millor dins la gamma de sons del japonès) al nom en anglès Vexille.
[2] Dainipponjin (大日本人) vol dir, literalment, el gran japonès, o el gegant japonès. El kanji 大, aquí pronunciat dai, és el kanji que representa la idea de "gran"; el trobem també l'adjectiu 大きい (ookii), que significa precisament això, gran. 日本, pronunciat nippon o nihon segons la variant dialectal, significa Japó. I 人 és el kanji de persona, que situat al final d'una paraula es pronuncia "jin", i si la paraula original és un país, forma un gentilici. 日本人 (nipponjin o nihonjin) vol dir japonès; persona, no pas idioma japonès. El significat de 大日本人 (dainipponjin) és doncs de deducció immediata.
Dimarts 9 20:30 Auditori: Dainipponjin S.O.Fantàstic
Divendres 12 21:15 El Retiro: Teeth S.O.Fantàstic
Divendres 12 23:15 El Retiro: Stuck S.O.Fantàstic
Hi ha moments en què aprecies la seguretat de les bones tradicions, el ritual de no faltar a la cita. Arriba l'octubre i amb ell una nova edició del Festival Internacional de Cinema de Catalunya, més conegut com a "Sitges". El festival que dedica una atenció especial al gènere fantàstic (com puc anar a la sessió de Tekkonkinkreet convençut que n'he comprat l'entrada, i realment no tenir-la?) i de terror (què passarà amb els trens de Renfe? m'atreviré a utilitzar-los algun any? com pot ser que els de tornada acabin a les 10:25?). El festival on pots veure des de mediocritats a les obres més originals i inesborrables, passant per alguna que altra sessió insofrible. El festival on sempre la mirada busca Takashi Miike o Àlex Gorina acabant-se un entrepà al teu costat. El festival dels horaris impossibles i les cues rècord de cap de setmana a l'Auditori. El dels premis més absurds del planeta. Únic, divers, atrafegat, vibrant: no podríem passar sense ell.
Vexille (ベクシル; Sori, 2007) [1] és una de les joies visuals de la secció d'animació. Passa molt bé, per ritme, per aventura, per personatges carismàtics, per la fantàstica banda sonora. El més fluix és l'argument, però tot i així en trobo el plantejament molt interessant, i això sí, el desenvolupament de l'acció no passa d'acceptable i segueix esquemes ja mil vegades seguits i dues mil vegades trencats. Però abans que hàgim deixat ben enrere l'equador de la història i tot sigui ja previsible, se'ns retrata un món inquietant, amenaçat, al llindar (literalment) de la seva destrucció. Entre això i l'encert en el dibuix dels personatges (especialment de la protagonista, Vexille, amb un punt d'atractiu molt ben calculat sota la imatge seriosa i modesta) penso que té mèrits suficients per ser considerada una obra notable.
Dainipponjin (大日本人; Hitoshi Matsumoto, 2007) [2] és un fals documental que retrata la vida gris i humil d'un home de professió superheroi, que defensa el Japó dels atacs de monstres ben diversos. Sí, és una bona idea inicial, i potser agradarà als amants del friquisme, diguem-ne, poc subtil. A mi em sembla totalment prescindible. Per falsa, per inconsistent (abandona quan li dóna la gana l'estil documental), perquè la seva insistència en retratar el protagonista com un pobre desgraciat i els qui l'envolten com a imbècils totals es fa reiterativa fins a l'esgotament, perquè no sap trobar en cap moment el to adequat i buscant el ridícul aliè, acaba submergida en el propi.
Teeth (Mitchell Lichtenstein, 2007) parteix d'una idea ben simple: el mite de la vagina dentata fet realitat en el cos d'una noia canadenca de conviccions ideològiques més aviat puritanes. Penseu quatre o cinc situacions per treure una mica de suc a la idea i probablement la gran majoria seran part de l'argument de Teeth. La pel·lícula navega entre diversos registres sense acabar de convèncer amb cap, però no tot el que veiem han de ser obres mestres i si ens trobem davant d'un producte sense pretensions, almenys està bé que sigui divertit i que Jess Weixler mantingui en tot moment una bona interpretació (no així alguns dels secundaris). Està bé.
Stuck (Stuart Gordon, 2007) és la millor pel·lícula de les quatre que he vist en aquesta edició del festival. Inspirada en un esgarrifós cas real, l'interès de la història rau en el conflicte moral que planteja una situació en què algú necessita atenció mèdica urgent, però ajudar-lo comportaria assumir les conseqüències jurídiques d'una actuació que altrament es podria camuflar. Això si es pot anomenar conflicte moral el dilema entre actuar amb ètica o sense. Com en tot, la direcció marca la diferència i aquí Stuart Gordon està gran: sap què interessa i què no i dedica temps a parlar d'allò que realment aporta alguna cosa; per altra banda es recolza fermament en una progressió ascendent del ritme, que acaba sent frenètic; i per últim Mena Suvari i Stephen Rea són dos bons actors i estan en tot moment en el to adequat.
Així se'n va Sitges, aquest any amb només quatre pel·lícules: m'hauria agradat veure'n com a mínim vuit o deu, però les circumstàncies personals i els imprevistos no hi han ajudat gens. Pel camí s'han quedat Tekkonkinkreet, The Ugly Swans (Gadkie Lebedi), Brand Upon the Brain!, Jack Ketchum's The Girl Next Door, First Snow, Mushishi... I això en l'any en què tothom volia veure El orfanato i [Rec]. Algunes d'aquestes (no pas totes, no les més rares) potser les acabaré veient en sales normals. Sitges vol tranquil·litat i temps i enguany no he tingut el que voldria. Vindran temps millors.
___________
[1] Vexille (ベクシル) és un nom propi d'un personatge americà. No és, per tant, un nom japonès. Està escrit en katakana, l'alfabet sil·làbic que s'utilitza per a neologismes i mots estrangers. Les síl·labes corresponents als quatre símbols són, respectivament, be·ku·shi·ru. L'alfabet sil·làbic no té una correspondència bijectiva amb tots els nostres sons i síl·labes, ni els del català ni els de l'anglès. En japonès les u àtones són de fet molt febles, i no hi ha diferenciació b/v, exactament igual que en el català; per últim, la l no existeix com a so diferenciat i s'assimila a una r feble. D'aquí que bekushiru sigui una aproximació fonètica (la millor dins la gamma de sons del japonès) al nom en anglès Vexille.
[2] Dainipponjin (大日本人) vol dir, literalment, el gran japonès, o el gegant japonès. El kanji 大, aquí pronunciat dai, és el kanji que representa la idea de "gran"; el trobem també l'adjectiu 大きい (ookii), que significa precisament això, gran. 日本, pronunciat nippon o nihon segons la variant dialectal, significa Japó. I 人 és el kanji de persona, que situat al final d'una paraula es pronuncia "jin", i si la paraula original és un país, forma un gentilici. 日本人 (nipponjin o nihonjin) vol dir japonès; persona, no pas idioma japonès. El significat de 大日本人 (dainipponjin) és doncs de deducció immediata.
Comentaris
Salutacions!