Ingmar Bergman i el nostre temps


Dilluns passat em vaig llevar amb la idea d'anar a veure, quan sortís del treball, La influencia (Pedro Aguilera, 2006). Una estona després, però, vaig veure la programació de la Filmoteca: a les 8 estava programat El silenci (Ingmar Bergman, 1963), una de les obres del mestre suec que encara no havia vist. Això, és clar, em va fer dubtar.

Poc després vaig assabentar-me de la notícia que Ingmar Bergman havia mort a l'illa de Fårö (Suècia) on havia estat residint els darrers anys. Un dels més grans se n'anava. Vaig seguir dubtant fins que vaig agafar el cotxe, però finalment el cor i el desig d'honorar el mestre es van imposar i vaig decidir dirigir-me cap a l'Avinguda de Sarrià.

La sala no era plena ni de bon tros, però tot i així l'assistència va ser prou bona per a un dilluns. Aplaudiments quan va aparèixer el nom de Bergman en pantalla. Aplaudiments, de nou, en acabar el film. El silenci és una obra enquadrada en la millor dècada de l'obra de Bergman (tot just un any abans havia filmat Els combregants, i la seva obra mestra absoluta, Persona, arribà tres anys més tard) i fa honor a les expectatives; és realment interessant i conté alguns moments magistrals.

No sé qui va dir que un cineasta es passa tota la seva carrera fent la mateixa pel·lícula, un cop i un altre. Penso que en Bergman això és així. Bergman es centra en un conjunt de temes relativament reduït, i sempre proper a allò més profund en l'ànima de l'home, allò, en definitiva, que més defineix el que som i com vivim. El que més importa. A vegades ho fa amb pessimisme, d'altres amb una mirada més esperançada i lluminosa (com en una altra obra mestra, Somriures d'una nit d'estiu); a vegades s'acosta a la perfecció, d'altres l'espifia o desbarra completament (penso en El setè segell). Però la intenció de fons, el sentit final de tot és un, únic i coherent; una cerca que acaba, certament, en la solitud d'un mateix al món. Però en aquest final (recordem ara la inesborrable Crits i murmuris) mires enrere i alguns moments viscuts brillen amb la màxima intensitat; potser aquests moments contenen totes les respostes possibles.

És errònia una visió de Bergman com una mena de filòsof, d'intel·lectual que pensa sobre idees abstractes. Algunes pel·lícules contenen reflexions sobre la humanitat, sobre ètica, sobre religió, però per una banda i en la visió de Bergman (i en la meva) no podem viure sense plantejar-nos aquests interrogants; per l'altra només cal veure la Harriet Andersson a Un estiu amb Monika (imatge a dalt) o la mateixa Gunnel Lindblom, l'Anna d'El silenci, per veure que Bergman era de carn i ossos i també tenia l'amor, en totes les seves fases, també l'atracció sexual, com a temes ben destacats. També el que penso que és el cim de la seva obra i potser de tot el cinema del segle XX, Persona, conté traces d'aquesta força sexual, misteriosa i oculta, com tot allò que relaciona Alma i Elisabeth (Bibi Andersson i Liv Ullmann). No puc evitar pensar que hauria filmat escenes encara més atrevides si hagués estat en una altra època, i no tinc gens clar allò típic de que els problemes amb la censura beneficien la creativitat. D'altra banda aquestes limitacions també diuen coses sobre la societat en què vivim, i per tant indirectament contribueixen al retrat de la vida que feia Bergman.

Ignmar Bergman ens deixa en aquests temps on el que es porta és el cinema i picnic, cinema i gandules, cinema i crispetes, cinema i bany, i "el que menys importa és la pel·lícula" (sovint no pot ser d'una altra manera, donat el seu nivell lamentable); ens deixa a mercè de l'entreteniment i l'espectacle, del "cinema per desconnectar", dels focs d'artifici i els finals made in Hollywood; a mercè de turistes que filmen pel·lícules sobre turistes (Woody Allen, Scarlett Johansson); dels tràilers que t'intenten demostrar que aquella pel·lícula contindrà exactament tots els tòpics que t'esperes; i et mostren la parella protagonista, perquè sàpigues, ja d'entrada, que es liaran. Ens deixa amb un lamentable panorama de sales de cinema que programen films, la majoria, de vergonya aliena; amb excepcions que es poden comptar amb els dits d'una mà.

Miro al voltant i veig que domina una certa imbecil·lització; predomina l'esforç intel·lectual mínim. Sembla que pensar no diverteix. Potser per això, i perquè no és un desconegut absolut del gran públic com podria ser-ho, per dir alguna cosa, Mikio Naruse (el nom de Bergman almenys sona), el suec s'ha guanyat una absurda fama de director difícil.

Jo diria que Bergman és un cineasta de la vida, el que passa és que la vida a vegades és difícil. Bergman ens ofereix inquietud, incomoditat, reflexió, passió; i ho fa com molt pocs ho han fet al cinema.

Comentaris

arsvirtualis ha dit…
Una de les pel·lícules seves que m'ha acomanpany des de fa molts anys perquè va quedar gravada en la meva memòria fou "Maduixes Salvatges". La sensibilitat amb la qual tracta els seus eterns temes, el triumvirat: la vida, la mort i Déu em va capdellar.
Daniel Daranas ha dit…
Hola de nou ars! Certament, una gran pel·lícula. Penso que va ser amb ella que vaig descobrir el millor Bergman. Una abraçada
Anònim ha dit…
Maco l'article, s'agraeix.
Ara, no entenc això de que Bergman és un dels què van fent sempre la mateixa pel·lícula (L'ou de la Serp, El setè segell, Persona; de debò són la mateixa?). No ho entenc, de debò.
I un comentari més, que també es pot enllaçar amb el que justifica aquesta incomprensió: per a mi "Scenes of a marriage" és, en un altre sentit, menys cinematogràfic i potser més assagístic, una altra de les grans peces de Bergman. Una vegada parlava d'aquesta obra (tant se val, la versió per la tv o l'altra, reduïda) amb un amic i ell va sintetitzar-ho amb un: "És la puta veritat". L'estat d'ànim que va portar el meu amic a sentir-ho i expressar-ho així, el comparteixo plenament.
Daniel Daranas ha dit…
Hola Eduard i gràcies pel teu comentari. Bé, sens dubte és una metàfora, exagerada i injustificable. No són la mateixa pel·lícula; el que volia dir (de fet penso que canviaré el redactat d'alguns paràgrafs i aclariré això, sóc massa perfeccionista i no puc aguantar amb errades evidents sense corregir) és que manté l'interès centrat en uns grans temes. En el cas de Bergman penso que el seu gran mèrit és que els temes són els més importants (en la meva opinió) i que sap tractar-los molt bé. Naturalment no es pot parlar, amb rigor, de la "mateixa pel·lícula; però a vegades se me'n va la mà amb les metàfores.

La puta veritat, la puta veritat de massa vegades... la puta veritat que no ho hauria de ser, que no tenim per què tornar a repetir... de fet "Saraband" em sembla excepcional, i potser hauria de revisar "Escenes d'un matrimoni" ja que l'una és la continuació de l'altra, però no em va acabar de quadrar el seu estil en la primera visió; aquestes entrevistes davant de la càmera no m'han fet mai el pes. Potser és una cosa molt de gustos personals, res més.

Salut
Anònim ha dit…
No sé quina versió de "Escenes d'un matrimoni" vas veure, però pel què sé n'hi ha almenys dues. Una és l'original, d'uns cinc capítols que duren unes 5 hores i mitja en total, que es va emetre per televisió. L'altra és una versió d'unes 3 hores i escaig pensada per "torturar" menys al personal i oferir una experiència de durada semblant a la d'una pel·lícula (encara que sigui molt llarga).
Jo vaig veure la versió llarga i vaig fer un tast de la curta, d'uns 45 minuts, per veure si valia la pena i em va semblar que la curta era coixa. De fet, dubto que la raó per la qual l'original dura 5 hores i mitja fos altra que el que Bergman volia dir (a hores d'ara no crec que Bergman adaptés el tema -ben poc glamurós pels temps que corren- a un format televisiu de N capítols de X minuts de durada cada un). M'he fet una mica massa llarg per dir ben poc, ho sento.
Daniel Daranas ha dit…
I ara, no et disculpis, gràcies per la teva explicació! Doncs mira, vaig veure la que pretenia ser una pel·lícula, i tot i així era massa llarga. Potser la versió original (en capítols) hauria estat més adient, com tu dius. Salutacions
Anònim ha dit…
M'ha agradat molt el teu text sobre Ingmar Bergman. Com a afeccionat al cinema, he de dir que el contingut del teu article s'agraeix molt en els temps de fum i façana que vivim en el sector audiovisual. Escrius molt bé i amb criteri, cosa que malauradament no succeeix amb massa comentaristes i tertulians habituals de periòdics i canals de televisió. Ànims i endavant les atxes!
Daniel Daranas ha dit…
Moltes gràcies, Joan, pel teu comentari i els teus ànims!

Entrades populars d'aquest blog

"La sociedad del espectáculo" (Guy Debord, 1967)

FM Uruma