Ves al contingut principal

Summercase 2007 (I): The Flaming Lips i la resta

Com que demà és el dia de The Jesus And Mary Chain, serà millor que escrigui dos articles separats per al Festival Summercase i en el d'avui parli de la primera nit.

Abans que res cal agrair a l'organització que utilitzin la llengua catalana, tant en el lloc web com en els cartells anunciadors (en la publicitat, en canvi, ha quedat un xic relegada). Si bé és cert que això hauria de ser la cosa més normal del món, no ho és, i massa vegades la nostra llengua ha estat completament discriminada. Felicitats doncs i a seguir així i millor encara els propers anys.

I en segon lloc dir que això no és una crítica musical sinó un resum d'impressions personals. Qui vulgui opinions amb criteri que es compri Rockdelux.

Em sap greu haver-me perdut SR. CHINARRO, que em semblen un gran grup, però estava esgotat i m'he quedat adormit a casa.

Quan he arribat ja eren les deu i la meva primera parada ha estat PJ HARVEY. M'abstinc d'anar dient a quin escenari era cada cosa perquè llur nomenclatura (N, E, O i S) senzillament em supera. La Polly Jean té algunes grans cançons, però em costa una mica connectar-hi i ja és el segon directe d'ella que abandono (vaig fer el mateix a un Primavera Sound). Va ser molt millor veure-la en una llunyana nit de Zeleste, on tothom estava per la feina. Aquesta nit he arribat quan ja havia començat i a la part de darrera del concert tothom estava xerrant, la qual cosa és bastant molesta. La gent no vol anar sola als concerts per així poder petar la xerrada. La música de PJ Harvey no és ben bé pop-rock, té un fort component de blues i requereix una certa atenció.

PHOENIX tocaven a l'escenari més desprotegit i al mig del pas de tots. Tenen un so agradable i algunes cançons vibrants.

De THE FLAMING LIPS tinc "The Soft Bulletin", un disc en què sempre m'ha costat entrar. Després del concert d'avui no només me l'emportaré més sovint al cotxe sinó que ampliaré la col·lecció, perquè m'han encantat. M'han semblat enormes, sensacionals. Estem parlant d'un grup ja entrat en anys que ha fet cinc o sis concerts a Barcelona i que té una legió de fans fidels, però mira, m'hi he incorporat tard. No totes les cançons estan al mateix nivell, però això és impossible amb himnes com Race for the Prize, Waiting For a Superman, Yoshimi Battles the Pink Robots o Do You Realize?.

I amb aquesta última han acabat, i amb ella em quedo, i després he sentit algunes cançons de THE ARCADE FIRE, però no importa, no importa.

The Flaming Lips III

Do you realize? - The Flaming Lips

Do You Realize - that you have the most beautiful face
Do You Realize - we're floating in space
Do You Realize - that happiness makes you cry
Do You Realize - that everyone you know someday will die

And instead of saying all of your goodbyes - let them know
You realize that life goes fast
It's hard to make the good things last
You realize the sun doesn't go down
It's just an illusion caused by the world spinning round

Do You Realize - Oh - Oh - Oh
Do You Realize - that everyone you know
Someday will die

And instead of saying all of your goodbyes - let them know
You realize that life goes fast
It's hard to make the good things last
You realize the sun doesn't go down
It's just an illusion caused by the world spinning round

Do You Realize - that you have the most beautiful face
Do You Realize

The Flaming Lips V

Comentaris

arsvirtualis ha dit…
Totalment fora d'onda... Bé, ja se sap que som limitats!
Daniel D.L. ha dit…
I tant! Si ens posem a pensar en què estem fora d'onda, hi ha tantes coses que millor no pensar-hi... :-P
Piapi ha dit…
Do you realize es una cançó a la que sempre s'ha de tornar... Gràcies per recordar-m'ho!
Daniel Daranas ha dit…
Doncs tu m'has recordat que existia aquest escrit de l'any 2007, jeje!

Entrades populars d'aquest blog

"Obres púbiques" (Manuel de Pedrolo, 1991)

A part de materials d'altres gèneres, dues són les novel·les de Manuel de Pedrolo que es van publicar pòstumament: Obres púbiques i Tants interlocutors a Bassera.

Escrita originalment el 1971, Obres púbiques no va poder ser publicada en el seu temps, perquè es tracta d'una novel·la pornogràfica. No estem davant d'una història mediocre amanida amb escenes de sexe per animar el lector, sinó d'una estructura narrativa sorprenent, dissenyada en un primer nivell per estar completament al servei dels actes sexuals que en són els amos absoluts; però tenyida amb pinzellades de crítica sociològica, de tristor per un món que no pot romandre, i de la mala bava contra l'ordre establert que és marca de la casa Pedrolo.

He escrit a vegades que hi ha obres que m'han ajudat a dibuixar el paisatge de la llunyana Amèrica: la Lolita de la fugida, les pel·lícules de Hal Hartley o recentment la New Orleans d'A Love Song For Bobby Long. La comunitat nord-americana que retrata Manu…

Les illes de Venècia

Després de la meva segona estada a Venècia he completat l'article sobre aquesta ciutat, però m'ha quedat molt llarg. Per això he decidit separar-lo en dos: un dedicat a l'illa central de Venècia, i l'altre, aquest que estàs llegint (o preguntant-te per què hauries de llegir), dedicat a les seves illes.

LES ILLES DEL SUD

Diverses illes estan a molt poca distància en vaporetto del nucli central de Venècia. S'hi pot accedir fàcilment des dels Záttere de Dorsoduro, en el cas de La Giudecca i San Giorgio Maggiore; o des de San Zaccaria, una parada de vaporetto propera a Piazza San Marco.

1. La Giudecca. No ho diguis a gaire gent, però La Giudecca, una illa allargada separada de Dorsoduro només per l'ample canal que porta el seu nom, és un dels llocs on millor es conserva l'aire del poble venecià. La història de l'illa a la primera meitat del segle XX és marcada per l'activitat industrial, però després de la Segona Guerra Mundial aquesta activitat es va anar…

"La Plaça del Diamant" (Joan Ollé i Carles Guillén)

La plaça del Diamant, de Joan Ollé i Carles Guillén, basada en la novel·la de Mercè Rodoreda. Direcció: Joan Ollé. Escenografia i vestuari: Serge Marzolff. Il·luminació: Lionel Spycher. Música: Pascal Comelade. Intèrprets: Montserrat Carulla, Mercè Pons, Rosa Renom. Teatre Borràs, 21/9/2004.

Veus més qualificades que la meva poden éxplicar per què La Plaça del Diamant (Mercè Rodoreda, 1962) és una obra cabdal de la literatura catalana. Jo només puc dir que quan la vaig llegir fa anys em va produir una profunda impressió, i això és així per la combinació de dos elements rellevants: d'una banda el seu argument, aquesta història de supervivència que és ben pròpia de la Catalunya del segle XX, i al mateix temps, universal; i de l'altra el seu estil psicològic, que impregna i caracteritza la totalitat de l'obra, i sense el qual La Plaça del Diamant seria una altra cosa, potser igual de popular però en el fons molt més modesta. Dit això, tampoc no llegeixo moltes novel·les ni m&…