"The Sea" (John Banville, 2005)
Per fi he acabat The Sea, el llibre que vaig comprar a l'aeroport de Dublin fa nou mesos. El que em va enganxar des del "They departed, the gods, the day of the strange tide" amb què enceta la seva magistral primera pàgina, un paràgraf llarg seguit d'un de breu i demolidor, que segurament es convertiran en un clàssic, si no ho són ja.
Sé molt menys anglès del que em caldria per haver apreciat adequadament el llibre; em convindria rellegir-lo en català (per sort, n'hi ha l'edició). Naturalment, tampoc no sóc, ni de lluny, cap expert en literatura. Les novel·les, en general, em costen. Sobretot perquè em cansa seguir fil per randa l'evolució de vides imaginàries. Per captivar-me una novel·la m'ha d'oferir, sobretot, poesia.
I aquesta és la gran virtut de The Sea: en realitat és poesia, poesia fosca de la vida, però narrada per una evolució mental que no es sotmet al flux dels esdeveniments, sinó a la remor de fons de les emocions. Això realment no enganxa en el sentit hitchcockià del terme, és a dir, el d'aquells llibres en què els capítols estan diabòlicament dissenyats perquè just quan un s'acaba sigui quan més urgent és saber què passa a continuació. En canvi, enganxa en un sentit més profund, ja que acabes sentint-te molt proper a tot aquest món d'emocions embruixadores, les del protagonista i creador absolut del món literari (no en diré història), Max Morden. La pèrdua, per moments aquesta obra sembla el gran tractat sobre la pèrdua, la buidor i la marea incessant del desconsol.
Torno a la primera pàgina, la rellegeixo ara amb uns altres ulls, i amb un punt de recança tanco el llibre. Al llit, abans d'adormir-me, encara em sembla sentir als llavis el gust de sal d'onades que ja han trencat. Un dia tornaré al mar, a buscar-ne de noves.
Sé molt menys anglès del que em caldria per haver apreciat adequadament el llibre; em convindria rellegir-lo en català (per sort, n'hi ha l'edició). Naturalment, tampoc no sóc, ni de lluny, cap expert en literatura. Les novel·les, en general, em costen. Sobretot perquè em cansa seguir fil per randa l'evolució de vides imaginàries. Per captivar-me una novel·la m'ha d'oferir, sobretot, poesia.
I aquesta és la gran virtut de The Sea: en realitat és poesia, poesia fosca de la vida, però narrada per una evolució mental que no es sotmet al flux dels esdeveniments, sinó a la remor de fons de les emocions. Això realment no enganxa en el sentit hitchcockià del terme, és a dir, el d'aquells llibres en què els capítols estan diabòlicament dissenyats perquè just quan un s'acaba sigui quan més urgent és saber què passa a continuació. En canvi, enganxa en un sentit més profund, ja que acabes sentint-te molt proper a tot aquest món d'emocions embruixadores, les del protagonista i creador absolut del món literari (no en diré història), Max Morden. La pèrdua, per moments aquesta obra sembla el gran tractat sobre la pèrdua, la buidor i la marea incessant del desconsol.
Torno a la primera pàgina, la rellegeixo ara amb uns altres ulls, i amb un punt de recança tanco el llibre. Al llit, abans d'adormir-me, encara em sembla sentir als llavis el gust de sal d'onades que ja han trencat. Un dia tornaré al mar, a buscar-ne de noves.
Comentaris