Horitzons inesperats

Fragments d'un comentari sobre "Persona" (Ingmar Bergman, 1966) escrit originalment el 24 de juny de 2002. He eliminat parts essencials de la meva explicació, que d'altra banda seran prou evidents per a qui vegi la pel·lícula. És difícil parlar de Persona . Perquè tinc molta admiració per ella, perquè és misteriosa... Com la majoria d’obres mestres, té moltes cares i ofereix moltes coses i segons amb què et fixis, pots treure unes conclusions o unes altres. És freqüent dir que Elisabet, l’actriu que ha deixat de parlar perquè no vol dir més mentides, és l’alter ego del propi Bergman, i també que la pel·lícula reflecteix una evolució en el seu procés creatiu, en la seva carrera. Bergman en un moment donat s’ha adonat que certs temes estan esgotats, que moltes coses de què ha parlat es basen en falsedats (la religió, la família, la societat) i busca desesperadament una fugida, un nou camí “veritable”. En la pel·lícula, Alma representa aquesta esperança. Elisabet, ca

No sé quants hiverns tindré la sort de viure. Sí que sé que quan arribi cadascun d'ells me'n recordaré de la malauradament desapareguda Anna Dodas . Les imatges literàries del seu poemari de debut, Paisatge amb hivern (1986), m'han quedat gravades. No sóc el més indicat per teoritzar sobre literatura, però em sembla que amb la mort prematura de l'Anna es va perdre la que hauria estat una figura clau de la nostra poesia. De fet, tant el poemari esmentat com El volcà (1986), el seu segon i últim recull de poemes, són plens de moments extraordinaris, dels que et claven les urpes i no et deixen anar. "res no roman / res més / que una gran / desolada tristesa"

Sóc el defecte , de Manuel de Pedrolo. Versió: Jordi Coca. Direcció: Joan Maria Gual. Interpretació: Sílvia Bel, Frank Capdet, Àlex Casanovas, Emma Gómez i Pep Planas. Espai Escènic Joan Brossa, 29/11/2005. Sovint el teatre ens entreté, ens intriga o ens emociona a partir d'uns personatges que viuen una història. Sembla estrany qüestionar-se si això ha de ser sempre així. I quan es fa es pot caure en l'atractiu abisme de l'absurd i pensar que tant se val el que es faci, que tant se val si s'entén o no i si té sentit o no. Trencar la convencionalitat i no quedar fora de tota òrbita d'interès i rellevància no és fàcil. Manuel de Pedrolo ho aconsegueix. És un dels autors clau de la literatura catalana, d’aquells que seríem més pobres i menys savis si no existissin. Ens fa avançar culturalment i a nosaltres només ens resta reconèixer-ho, bevent del seu immens llegat. Sóc el defecte prescindeix del personatge en el sentit clàssic de la paraula. Aquí no hi ha personat

1. Dissabte 7 18:45 Auditori: A Scanner Darkly S.O.Première 2. Dissabte 7 22:30 El Retiro: El laberinto del fauno S.O.Première 3. Diumenge 8 21:30 El Retiro: Imprint Orient Express 4. Diumenge 8 22:45 El Retiro: The Host S.O.Fantàstic 5. Dilluns 9 17:15 Auditori: Coisa Ruim S.O.Fantàstic 6. Dilluns 9 19:15 Auditori: La hora fría S.O.Fantàstic 7. Dimarts 10 14:30 Auditori: Venus Drowning S.O.Méliès 8. Dimarts 10 18:15 Auditori: Brick S.O.Fantàstic 9. Dimarts 10 22:45 Casino Prado: The Girl Who Leapt Through Time Anima't 10. Dijous 12 20:45 Auditori: Los Abandonados S.O.Fantàstic 11. Dissabte 14 23:00 Auditori: The Illusionist S.O.Première A Scanner Darkly és més espessa que interessant. Tot i així, és ambdues coses. El laberinto del fauno és totalment mediocre, no arriba a quallar en cap moment i acaba sucumbint a l'efectisme més desagradable. The Host és bon cinema comercial de monstres. Coisa Ruim és la demostració que el cinema portuguès també

DILLUNS, 10 D'OCTUBRE 20:45h Ashura , de Yojiro Takita, Japó, 2005. Secció Orient Express-Casa Àsia. Teatre Retiro. Què ens porta aquí cada any? Què busquem? Què esperem? És més, què busquem al cinema en general? No sé explicar-ho. Miro al meu voltant i veig molt jove, moltes rialletes, molts aplaudiments quan raja la sang, però no acabo de veure una actitud adequada per a l'accés a un pla artístic més elevat. Per sort o per desgràcia, la immensa majoria de l'oferta del Festival no requereix cap actitud d'aquest tipus. Algunes perles sol haver-hi, això sí, mig amagades entre la resta. En trobaré alguna aquest any? No serà, per descomptat, Ashura , una història suggeridora arruïnada per les típiques actuacions insípides i direcció inexistent del cinema que vol imitar, malament, les aventuretes comercials de Hollywood. I és una llàstima, perquè la història de la jove destinada a ser reina dels dimonis, en mans d'algú amb una mica més de talent, podria haver esta

Un any més, enmig del fred del desembre, la pell de Sitges s'ha tornat a posar de gallina, gràcies al festival més emblemàtic de cinema del nostre país. Aquesta edició ha passat com una exhalació i fins ara no n'he escrit res, però no per això deixaré de complir i deixar-ne constància. Vaig programar vuit pel·lícules, dues menys que l'any passat (un examen de japonès el diumenge al matí, i el fet que amb el País Basc ja vaig consumir tots els dies de vacances que em quedaven, van impedir que la xifra fos més gran); i els problemes de salut em van fer perdre-me'n una (Tokyo Noir), amb la qual cosa seran set les comentades. DIJOUS, 2 21.00h El castell mòbil de Hauru , de Hayao Miyazaki, Japó, 2004. Secció Oficial Fantàstic, Auditori. En la nit inaugural, el nou Miyazaki: un plaer assegurat. A favor: és tan encantador com sempre o fins i tot més, especialment en els seus minuts inicials, de gran bellesa. És impossible no estimar la protagonista, en qualsevol de les f