Ves al contingut principal

"Sóc el defecte" (Manuel de Pedrolo, versió de Jordi Coca)

Sóc el defecte, de Manuel de Pedrolo. Versió: Jordi Coca. Direcció: Joan Maria Gual. Interpretació: Sílvia Bel, Frank Capdet, Àlex Casanovas, Emma Gómez i Pep Planas. Espai Escènic Joan Brossa, 29/11/2005.

Sovint el teatre ens entreté, ens intriga o ens emociona a partir d'uns personatges que viuen una història. Sembla estrany qüestionar-se si això ha de ser sempre així. I quan es fa es pot caure en l'atractiu abisme de l'absurd i pensar que tant se val el que es faci, que tant se val si s'entén o no i si té sentit o no. Trencar la convencionalitat i no quedar fora de tota òrbita d'interès i rellevància no és fàcil. Manuel de Pedrolo ho aconsegueix. És un dels autors clau de la literatura catalana, d’aquells que seríem més pobres i menys savis si no existissin. Ens fa avançar culturalment i a nosaltres només ens resta reconèixer-ho, bevent del seu immens llegat.

Sóc el defecte prescindeix del personatge en el sentit clàssic de la paraula. Aquí no hi ha personatges, hi ha elements: cinc persones, un espai (un àtic que sembla ubicat a qualsevol lloc, a la fi del món o potser al seu principi) i alguns objectes. I aleshores plantegem-nos qüestions que realment ens interessin. Jo diria que aquesta és la clau de l'èxit: per estranyes que siguin les converses, per original i trencadora que sigui la diguem-ne lògica escènica (sort que no estic fent un treball acadèmic, que ja estaria suspès fa unes quantes ratlles), en cap moment no dóna la sensació d'estar parlant de coses banals, de res en concret, i encara menys de caure en l'absurd. Constatar l'absurd, observar-lo, reflexionar-hi, si voleu, però no capbussar-s'hi amb un estúpid cofoisme. Perquè l'absurd i/o el sentit de la vida (que d'això es tracta) són de tot menys irrellevants i per riure. I és impossible, doncs, que una obra aixi ens deixi indiferents.

Al contrari, més aviat participem en el mecanisme (¿joc?) intel·lectual que segueixen els personatges per intentar descobrir on som (aquí!), cap a on anem, què cal fer, si és que cal fer alguna cosa.

Si més no l'interrogant respon a una pulsió profunda, a quelcom que realment ens inquieta. Un parell de consideracions més. En primer lloc, Pedrolo parla sobretot de la cerca, de la necessitat de cercar una explicació, més que de la resposta mateixa. Ja ho feia en una altra obra, de narrativa en aquest cas, en què un personatge es accedia a una insòlita cambra blanca, mai vista abans, després d’un simple moviment cap a una de les parets de casa seva. El problema de quan tens moltes certeses és que probablement són equivocades. Pedrolo sembla en tot moment atent a evitar aquest error sense per això perdre la curiositat, la voluntat de cercar.

En segon lloc, es produeix un interessant joc de contrastos segons el sexe al qual pertanyen les cinc persones. Tenim tres homes, que comencen la cerca i la discussió sobre la cerca mateixa; i apareixeran dues dones, que trasbalsaran tot el procés. L'evident joc de seducció que va paral·lel a la investigació intel·lectual fa que ens plantegem per un moment si tot plegat ens importa amb molta menys força que la del desig gairebé incontrolable que ens desperta Fur, per exemple. Això forma part de l'argument, no és pas casualitat, i és condicionat per la mirada masculina de l'autor, però també ens planteja interrogants sobre el paper psicològic i social de la dona, d'allò femení i de les dones en particular. És molt curiós destacar que, almenys en el muntatge presentat (que tinc entès que abreuja el text original), la verbalització d'aquesta vessant del conflicte és més aviat escassa; i predominen en la seva expressió les mirades i els gestos que es creuen entre els cinc intèrprets; tots ells mereixedors d'un excel·lent, al meu criteri.

No cal explicar més. El benaurat Espai Escènic Joan Brossa (és màgic, no ho sabies?) és escenari de nou d'una de les propostes més interessants que hem pogut gaudir enguany a Barcelona. La vida, l'anhel de ser i de conèixer hi transiten reduïts a l'essència, sublimats en un espai i un temps a les portes del cel, d'allà dalt on, saps què hi ha? No t'ho diré. Has de veure l'obra. O arribar-hi per tu mateix. Pujant i baixant.

Publicat originalment l'1 de desembre del 2005

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

"Obres púbiques" (Manuel de Pedrolo, 1991)

A part de materials d'altres gèneres, dues són les novel·les de Manuel de Pedrolo que es van publicar pòstumament: Obres púbiques i Tants interlocutors a Bassera.

Escrita originalment el 1971, Obres púbiques no va poder ser publicada en el seu temps, perquè es tracta d'una novel·la pornogràfica. No estem davant d'una història mediocre amanida amb escenes de sexe per animar el lector, sinó d'una estructura narrativa sorprenent, dissenyada en un primer nivell per estar completament al servei dels actes sexuals que en són els amos absoluts; però tenyida amb pinzellades de crítica sociològica, de tristor per un món que no pot romandre, i de la mala bava contra l'ordre establert que és marca de la casa Pedrolo.

He escrit a vegades que hi ha obres que m'han ajudat a dibuixar el paisatge de la llunyana Amèrica: la Lolita de la fugida, les pel·lícules de Hal Hartley o recentment la New Orleans d'A Love Song For Bobby Long. La comunitat nord-americana que retrata Manu…

Les illes de Venècia

Després de la meva segona estada a Venècia he completat l'article sobre aquesta ciutat, però m'ha quedat molt llarg. Per això he decidit separar-lo en dos: un dedicat a l'illa central de Venècia, i l'altre, aquest que estàs llegint (o preguntant-te per què hauries de llegir), dedicat a les seves illes.

LES ILLES DEL SUD

Diverses illes estan a molt poca distància en vaporetto del nucli central de Venècia. S'hi pot accedir fàcilment des dels Záttere de Dorsoduro, en el cas de La Giudecca i San Giorgio Maggiore; o des de San Zaccaria, una parada de vaporetto propera a Piazza San Marco.

1. La Giudecca. No ho diguis a gaire gent, però La Giudecca, una illa allargada separada de Dorsoduro només per l'ample canal que porta el seu nom, és un dels llocs on millor es conserva l'aire del poble venecià. La història de l'illa a la primera meitat del segle XX és marcada per l'activitat industrial, però després de la Segona Guerra Mundial aquesta activitat es va anar…

"La Plaça del Diamant" (Joan Ollé i Carles Guillén)

La plaça del Diamant, de Joan Ollé i Carles Guillén, basada en la novel·la de Mercè Rodoreda. Direcció: Joan Ollé. Escenografia i vestuari: Serge Marzolff. Il·luminació: Lionel Spycher. Música: Pascal Comelade. Intèrprets: Montserrat Carulla, Mercè Pons, Rosa Renom. Teatre Borràs, 21/9/2004.

Veus més qualificades que la meva poden éxplicar per què La Plaça del Diamant (Mercè Rodoreda, 1962) és una obra cabdal de la literatura catalana. Jo només puc dir que quan la vaig llegir fa anys em va produir una profunda impressió, i això és així per la combinació de dos elements rellevants: d'una banda el seu argument, aquesta història de supervivència que és ben pròpia de la Catalunya del segle XX, i al mateix temps, universal; i de l'altra el seu estil psicològic, que impregna i caracteritza la totalitat de l'obra, i sense el qual La Plaça del Diamant seria una altra cosa, potser igual de popular però en el fons molt més modesta. Dit això, tampoc no llegeixo moltes novel·les ni m&…