"Sóc el defecte" (Manuel de Pedrolo, versió de Jordi Coca)

Sóc el defecte, de Manuel de Pedrolo. Versió: Jordi Coca. Direcció: Joan Maria Gual. Interpretació: Sílvia Bel, Frank Capdet, Àlex Casanovas, Emma Gómez i Pep Planas. Espai Escènic Joan Brossa, 29/11/2005.

Sovint el teatre ens entreté, ens intriga o ens emociona a partir d'uns personatges que viuen una història. Sembla estrany qüestionar-se si això ha de ser sempre així. I quan es fa es pot caure en l'atractiu abisme de l'absurd i pensar que tant se val el que es faci, que tant se val si s'entén o no i si té sentit o no. Trencar la convencionalitat i no quedar fora de tota òrbita d'interès i rellevància no és fàcil. Manuel de Pedrolo ho aconsegueix. És un dels autors clau de la literatura catalana, d’aquells que seríem més pobres i menys savis si no existissin. Ens fa avançar culturalment i a nosaltres només ens resta reconèixer-ho, bevent del seu immens llegat.

Sóc el defecte prescindeix del personatge en el sentit clàssic de la paraula. Aquí no hi ha personatges, hi ha elements: cinc persones, un espai (un àtic que sembla ubicat a qualsevol lloc, a la fi del món o potser al seu principi) i alguns objectes. I aleshores plantegem-nos qüestions que realment ens interessin. Jo diria que aquesta és la clau de l'èxit: per estranyes que siguin les converses, per original i trencadora que sigui la diguem-ne lògica escènica (sort que no estic fent un treball acadèmic, que ja estaria suspès fa unes quantes ratlles), en cap moment no dóna la sensació d'estar parlant de coses banals, de res en concret, i encara menys de caure en l'absurd. Constatar l'absurd, observar-lo, reflexionar-hi, si voleu, però no capbussar-s'hi amb un estúpid cofoisme. Perquè l'absurd i/o el sentit de la vida (que d'això es tracta) són de tot menys irrellevants i per riure. I és impossible, doncs, que una obra aixi ens deixi indiferents.

Al contrari, més aviat participem en el mecanisme (¿joc?) intel·lectual que segueixen els personatges per intentar descobrir on som (aquí!), cap a on anem, què cal fer, si és que cal fer alguna cosa.

Si més no l'interrogant respon a una pulsió profunda, a quelcom que realment ens inquieta. Un parell de consideracions més. En primer lloc, Pedrolo parla sobretot de la cerca, de la necessitat de cercar una explicació, més que de la resposta mateixa. Ja ho feia en una altra obra, de narrativa en aquest cas, en què un personatge es accedia a una insòlita cambra blanca, mai vista abans, després d’un simple moviment cap a una de les parets de casa seva. El problema de quan tens moltes certeses és que probablement són equivocades. Pedrolo sembla en tot moment atent a evitar aquest error sense per això perdre la curiositat, la voluntat de cercar.

En segon lloc, es produeix un interessant joc de contrastos segons el sexe al qual pertanyen les cinc persones. Tenim tres homes, que comencen la cerca i la discussió sobre la cerca mateixa; i apareixeran dues dones, que trasbalsaran tot el procés. L'evident joc de seducció que va paral·lel a la investigació intel·lectual fa que ens plantegem per un moment si tot plegat ens importa amb molta menys força que la del desig gairebé incontrolable que ens desperta Fur, per exemple. Això forma part de l'argument, no és pas casualitat, i és condicionat per la mirada masculina de l'autor, però també ens planteja interrogants sobre el paper psicològic i social de la dona, d'allò femení i de les dones en particular. És molt curiós destacar que, almenys en el muntatge presentat (que tinc entès que abreuja el text original), la verbalització d'aquesta vessant del conflicte és més aviat escassa; i predominen en la seva expressió les mirades i els gestos que es creuen entre els cinc intèrprets; tots ells mereixedors d'un excel·lent, al meu criteri.

No cal explicar més. El benaurat Espai Escènic Joan Brossa (és màgic, no ho sabies?) és escenari de nou d'una de les propostes més interessants que hem pogut gaudir enguany a Barcelona. La vida, l'anhel de ser i de conèixer hi transiten reduïts a l'essència, sublimats en un espai i un temps a les portes del cel, d'allà dalt on, saps què hi ha? No t'ho diré. Has de veure l'obra. O arribar-hi per tu mateix. Pujant i baixant.

Publicat originalment l'1 de desembre del 2005

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

"La sociedad del espectáculo" (Guy Debord, 1967)

FM Uruma