Ves al contingut principal

"Obres púbiques" (Manuel de Pedrolo, 1991)

A part de materials d'altres gèneres, dues són les novel·les de Manuel de Pedrolo que es van publicar pòstumament: Obres púbiques i Tants interlocutors a Bassera.

Escrita originalment el 1971, Obres púbiques no va poder ser publicada en el seu temps, perquè es tracta d'una novel·la pornogràfica. No estem davant d'una història mediocre amanida amb escenes de sexe per animar el lector, sinó d'una estructura narrativa sorprenent, dissenyada en un primer nivell per estar completament al servei dels actes sexuals que en són els amos absoluts; però tenyida amb pinzellades de crítica sociològica, de tristor per un món que no pot romandre, i de la mala bava contra l'ordre establert que és marca de la casa Pedrolo.

He escrit a vegades que hi ha obres que m'han ajudat a dibuixar el paisatge de la llunyana Amèrica: la Lolita de la fugida, les pel·lícules de Hal Hartley o recentment la New Orleans d'A Love Song For Bobby Long. La comunitat nord-americana que retrata Manuel de Pedrolo contribueix a aquesta geografia, però sobretot em sembla una magistral metàfora de la desaparició de la identitat personal, un escenari de la buidor i la decadència d'una societat. La quotidianitat insulsa, la correcció espantosa de la vida pública del poble en qüestió deixen als personatges despullats de tota profunditat, de tota humanitat, en el que em sembla una encertadíssima destrossa de l'estructura habitual d'una novel·la, els deixa lliures per al sexe. El contrast és insuperable: la vida, la passió, l'aventura, estan en el sexe. Però no només això sinó que també la individualitat de la Judy, la Jane, la Jenny, la July (els noms no són pas una casualitat)... només surten a la llum en la intimitat de l'acte sexual, una intimitat que Pedrolo descriu amb tota mena de detalls.

En l'aspecte purament pràctic cal destacar que els contactes sexuals es mouen dins de l'heterosexualitat, amb algun element de lesbianisme; i que tant com l'acte físic en si, Pedrolo em sembla un autèntic mestre del preludi, de la seducció sexual, dels moments en què en definitiva els personatges passen de la trobada a l'acte; inoblidables en aquest sentit l'episodi de la motorista i el de la neboda del doctor, possiblement un dels dos millors moments de la novel·la (l'altre té a veure amb la religió... i fins aquí puc llegir).

Estic recuperant el gust de llegir rareses, coses que surten de la normalitat, que no siguin l'enèssima repetició d'uns esquemes caducs que estan matant la novel·la. Potser és que he escollit molt bé entre les obres de Pedrolo, però totes les que he llegit m'han aportat una dosi d'inesperat i un trencament amb el camí marcat. Com si Pedrolo escrigués sempre fora de pistes, amb el risc i l'emoció afegida que això comporta.

Comentaris

arsvirtualis ha dit…
Hola, t'he trobat passejant per la xarxa, i t'he llegit una estona.

Pregunta: Què has deixat d'escriure?
Daniel D.L. ha dit…
Hola, ars! No t'he entès... et refereixes a això de la religió?
arsvirtualis ha dit…
Bé, acabo de contestar-te des del meu bloc. Estava buscant referències sobre Pedrolo (un escriptor que m'agrada molt) i he topat amb el teu bloc amb l'entrada datada en desembre, i he tret la falsa conclusió que no escrivies més.

Aquesta és l'explicació...

Entrades populars d'aquest blog

Les illes de Venècia

Després de la meva segona estada a Venècia he completat l'article sobre aquesta ciutat, però m'ha quedat molt llarg. Per això he decidit separar-lo en dos: un dedicat a l'illa central de Venècia, i l'altre, aquest que estàs llegint (o preguntant-te per què hauries de llegir), dedicat a les seves illes.

LES ILLES DEL SUD

Diverses illes estan a molt poca distància en vaporetto del nucli central de Venècia. S'hi pot accedir fàcilment des dels Záttere de Dorsoduro, en el cas de La Giudecca i San Giorgio Maggiore; o des de San Zaccaria, una parada de vaporetto propera a Piazza San Marco.

1. La Giudecca. No ho diguis a gaire gent, però La Giudecca, una illa allargada separada de Dorsoduro només per l'ample canal que porta el seu nom, és un dels llocs on millor es conserva l'aire del poble venecià. La història de l'illa a la primera meitat del segle XX és marcada per l'activitat industrial, però després de la Segona Guerra Mundial aquesta activitat es va anar…

"La Plaça del Diamant" (Joan Ollé i Carles Guillén)

La plaça del Diamant, de Joan Ollé i Carles Guillén, basada en la novel·la de Mercè Rodoreda. Direcció: Joan Ollé. Escenografia i vestuari: Serge Marzolff. Il·luminació: Lionel Spycher. Música: Pascal Comelade. Intèrprets: Montserrat Carulla, Mercè Pons, Rosa Renom. Teatre Borràs, 21/9/2004.

Veus més qualificades que la meva poden éxplicar per què La Plaça del Diamant (Mercè Rodoreda, 1962) és una obra cabdal de la literatura catalana. Jo només puc dir que quan la vaig llegir fa anys em va produir una profunda impressió, i això és així per la combinació de dos elements rellevants: d'una banda el seu argument, aquesta història de supervivència que és ben pròpia de la Catalunya del segle XX, i al mateix temps, universal; i de l'altra el seu estil psicològic, que impregna i caracteritza la totalitat de l'obra, i sense el qual La Plaça del Diamant seria una altra cosa, potser igual de popular però en el fons molt més modesta. Dit això, tampoc no llegeixo moltes novel·les ni m&…