24 de desembre 2006

"Persona" (Ingmar Bergman, 1966)

Fragments d'un comentari sobre "Persona" (Ingmar Bergman, 1966) escrit originalment el 24 de juny de 2002. He eliminat parts essencials de la meva explicació, que d'altra banda seran prou evidents per a qui vegi la pel·lícula.

És difícil parlar de Persona. Perquè tinc molta admiració per ella, perquè és misteriosa... Com la majoria d’obres mestres, té moltes cares i ofereix moltes coses i segons amb què et fixis, pots treure unes conclusions o unes altres.

És freqüent dir que Elisabet, l’actriu que ha deixat de parlar perquè no vol dir més mentides, és l’alter ego del propi Bergman, i també que la pel·lícula reflecteix una evolució en el seu procés creatiu, en la seva carrera. Bergman en un moment donat s’ha adonat que certs temes estan esgotats, que moltes coses de què ha parlat es basen en falsedats (la religió, la família, la societat) i busca desesperadament una fugida, un nou camí “veritable”. En la pel·lícula, Alma representa aquesta esperança. Elisabet, cansada de tot, veu en l’observació de la seva nova companya un nou al·licient.

Alguns moments clau qui millor els explica és el propi Bergman al llibre “Imágenes”, on cita el diari de treball que portava en fer la pel·lícula:

“Después del gran altercado oscurece y se hace de noche. Cuando Alma se duerme o está a punto de dormirse, de repente es como si alguien se moviese en la habitación, como si entrase la niebla y se petrificase, como si una angustia cósmica se apoderase de ella, y se levanta y va arrastrándose a vomitar, pero no puede y vuelve a acostarse. Entonces ve que la puerta del dormitorio de la señora Vogler está entreabierta. ...” (segueix i explica més, però no em sembla convenient de citar-ho).

L’evolució artística de Bergman, com ell veu l’art, podria semblar un tema massa petit, però com tot gran artista, per a Bergman l’art forma part essencial de la pròpia vida. És a dir que aquesta decepció d’Elisabet cap a la seva professió anterior (actriu de teatre), el rebuig de la màscara (en llatí, persona) que portava, no és un aspecte gens secundari. Afecta a tota la vida. A mi m’agrada pensar que, per això, Persona no parla només de l’art possible, sinó de la vida possible. I que l’interès d’Elisabet per Alma, o en realitat l’interès mutu que neix entre elles, és la recerca en l’altra d’una nova esperança de viure quelcom autèntic.

Diu una cançó de Depeche Mode: “it’s only when I lose myself in someone else that I find myself”. A mi m’agrada veure Persona sobretot com a una recerca de la veritat, de la vida real, que es concreta en l’altre i que acaba fent que un mateix es perdi.

13 de desembre 2006

Anna Dodas i Noguer

No sé quants hiverns tindré la sort de viure. Sí que sé que quan arribi cadascun d'ells me'n recordaré de la malauradament desapareguda Anna Dodas. Les imatges literàries del seu poemari de debut, Paisatge amb hivern (1986), m'han quedat gravades.

No sóc el més indicat per teoritzar sobre literatura, però em sembla que amb la mort prematura de l'Anna es va perdre la que hauria estat una figura clau de la nostra poesia. De fet, tant el poemari esmentat com El volcà (1986), el seu segon i últim recull de poemes, són plens de moments extraordinaris, dels que et claven les urpes i no et deixen anar.

"res no roman / res més / que una gran / desolada tristesa"

04 de desembre 2006

"Sóc el defecte" (Manuel de Pedrolo, versió de Jordi Coca)

Sóc el defecte, de Manuel de Pedrolo. Versió: Jordi Coca. Direcció: Joan Maria Gual. Interpretació: Sílvia Bel, Frank Capdet, Àlex Casanovas, Emma Gómez i Pep Planas. Espai Escènic Joan Brossa, 29/11/2005.

Sovint el teatre ens entreté, ens intriga o ens emociona a partir d'uns personatges que viuen una història. Sembla estrany qüestionar-se si això ha de ser sempre així. I quan es fa es pot caure en l'atractiu abisme de l'absurd i pensar que tant se val el que es faci, que tant se val si s'entén o no i si té sentit o no. Trencar la convencionalitat i no quedar fora de tota òrbita d'interès i rellevància no és fàcil. Manuel de Pedrolo ho aconsegueix. És un dels autors clau de la literatura catalana, d’aquells que seríem més pobres i menys savis si no existissin. Ens fa avançar culturalment i a nosaltres només ens resta reconèixer-ho, bevent del seu immens llegat.

Sóc el defecte prescindeix del personatge en el sentit clàssic de la paraula. Aquí no hi ha personatges, hi ha elements: cinc persones, un espai (un àtic que sembla ubicat a qualsevol lloc, a la fi del món o potser al seu principi) i alguns objectes. I aleshores plantegem-nos qüestions que realment ens interessin. Jo diria que aquesta és la clau de l'èxit: per estranyes que siguin les converses, per original i trencadora que sigui la diguem-ne lògica escènica (sort que no estic fent un treball acadèmic, que ja estaria suspès fa unes quantes ratlles), en cap moment no dóna la sensació d'estar parlant de coses banals, de res en concret, i encara menys de caure en l'absurd. Constatar l'absurd, observar-lo, reflexionar-hi, si voleu, però no capbussar-s'hi amb un estúpid cofoisme. Perquè l'absurd i/o el sentit de la vida (que d'això es tracta) són de tot menys irrellevants i per riure. I és impossible, doncs, que una obra aixi ens deixi indiferents.

Al contrari, més aviat participem en el mecanisme (¿joc?) intel·lectual que segueixen els personatges per intentar descobrir on som (aquí!), cap a on anem, què cal fer, si és que cal fer alguna cosa.

Si més no l'interrogant respon a una pulsió profunda, a quelcom que realment ens inquieta. Un parell de consideracions més. En primer lloc, Pedrolo parla sobretot de la cerca, de la necessitat de cercar una explicació, més que de la resposta mateixa. Ja ho feia en una altra obra, de narrativa en aquest cas, en què un personatge es accedia a una insòlita cambra blanca, mai vista abans, després d’un simple moviment cap a una de les parets de casa seva. El problema de quan tens moltes certeses és que probablement són equivocades. Pedrolo sembla en tot moment atent a evitar aquest error sense per això perdre la curiositat, la voluntat de cercar.

En segon lloc, es produeix un interessant joc de contrastos segons el sexe al qual pertanyen les cinc persones. Tenim tres homes, que comencen la cerca i la discussió sobre la cerca mateixa; i apareixeran dues dones, que trasbalsaran tot el procés. L'evident joc de seducció que va paral·lel a la investigació intel·lectual fa que ens plantegem per un moment si tot plegat ens importa amb molta menys força que la del desig gairebé incontrolable que ens desperta Fur, per exemple. Això forma part de l'argument, no és pas casualitat, i és condicionat per la mirada masculina de l'autor, però també ens planteja interrogants sobre el paper psicològic i social de la dona, d'allò femení i de les dones en particular. És molt curiós destacar que, almenys en el muntatge presentat (que tinc entès que abreuja el text original), la verbalització d'aquesta vessant del conflicte és més aviat escassa; i predominen en la seva expressió les mirades i els gestos que es creuen entre els cinc intèrprets; tots ells mereixedors d'un excel·lent, al meu criteri.

No cal explicar més. El benaurat Espai Escènic Joan Brossa (és màgic, no ho sabies?) és escenari de nou d'una de les propostes més interessants que hem pogut gaudir enguany a Barcelona. La vida, l'anhel de ser i de conèixer hi transiten reduïts a l'essència, sublimats en un espai i un temps a les portes del cel, d'allà dalt on, saps què hi ha? No t'ho diré. Has de veure l'obra. O arribar-hi per tu mateix. Pujant i baixant.

Publicat originalment l'1 de desembre del 2005

"Obres púbiques" (Manuel de Pedrolo, 1991)

A part de materials d'altres gèneres, dues són les novel·les de Manuel de Pedrolo que es van publicar pòstumament: Obres púbiques i Tants interlocutors a Bassera.

Escrita originalment el 1971, Obres púbiques no va poder ser publicada en el seu temps, perquè es tracta d'una novel·la pornogràfica. No estem davant d'una història mediocre amanida amb escenes de sexe per animar el lector, sinó d'una estructura narrativa sorprenent, dissenyada en un primer nivell per estar completament al servei dels actes sexuals que en són els amos absoluts; però tenyida amb pinzellades de crítica sociològica, de tristor per un món que no pot romandre, i de la mala bava contra l'ordre establert que és marca de la casa Pedrolo.

He escrit a vegades que hi ha obres que m'han ajudat a dibuixar el paisatge de la llunyana Amèrica: la Lolita de la fugida, les pel·lícules de Hal Hartley o recentment la New Orleans d'A Love Song For Bobby Long. La comunitat nord-americana que retrata Manuel de Pedrolo contribueix a aquesta geografia, però sobretot em sembla una magistral metàfora de la desaparició de la identitat personal, un escenari de la buidor i la decadència d'una societat. La quotidianitat insulsa, la correcció espantosa de la vida pública del poble en qüestió deixen als personatges despullats de tota profunditat, de tota humanitat, en el que em sembla una encertadíssima destrossa de l'estructura habitual d'una novel·la, els deixa lliures per al sexe. El contrast és insuperable: la vida, la passió, l'aventura, estan en el sexe. Però no només això sinó que també la individualitat de la Judy, la Jane, la Jenny, la July (els noms no són pas una casualitat)... només surten a la llum en la intimitat de l'acte sexual, una intimitat que Pedrolo descriu amb tota mena de detalls.

En l'aspecte purament pràctic cal destacar que els contactes sexuals es mouen dins de l'heterosexualitat, amb algun element de lesbianisme; i que tant com l'acte físic en si, Pedrolo em sembla un autèntic mestre del preludi, de la seducció sexual, dels moments en què en definitiva els personatges passen de la trobada a l'acte; inoblidables en aquest sentit l'episodi de la motorista i el de la neboda del doctor, possiblement un dels dos millors moments de la novel·la (l'altre té a veure amb la religió... i fins aquí puc llegir).

Estic recuperant el gust de llegir rareses, coses que surten de la normalitat, que no siguin l'enèssima repetició d'uns esquemes caducs que estan matant la novel·la. Potser és que he escollit molt bé entre les obres de Pedrolo, però totes les que he llegit m'han aportat una dosi d'inesperat i un trencament amb el camí marcat. Com si Pedrolo escrigués sempre fora de pistes, amb el risc i l'emoció afegida que això comporta.

01 de desembre 2006

Sitges 2006 - Festival Internacional de Cinema de Catalunya

1. Dissabte 7 18:45 Auditori: A Scanner Darkly S.O.Première
2. Dissabte 7 22:30 El Retiro: El laberinto del fauno S.O.Première
3. Diumenge 8 21:30 El Retiro: Imprint Orient Express
4. Diumenge 8 22:45 El Retiro: The Host S.O.Fantàstic
5. Dilluns 9 17:15 Auditori: Coisa Ruim S.O.Fantàstic
6. Dilluns 9 19:15 Auditori: La hora fría S.O.Fantàstic
7. Dimarts 10 14:30 Auditori: Venus Drowning S.O.Méliès
8. Dimarts 10 18:15 Auditori: Brick S.O.Fantàstic
9. Dimarts 10 22:45 Casino Prado: The Girl Who Leapt Through Time Anima't
10. Dijous 12 20:45 Auditori: Los Abandonados S.O.Fantàstic
11. Dissabte 14 23:00 Auditori: The Illusionist S.O.Première

A Scanner Darkly és més espessa que interessant. Tot i així, és ambdues coses.

El laberinto del fauno és totalment mediocre, no arriba a quallar en cap moment i acaba sucumbint a l'efectisme més desagradable.

The Host és bon cinema comercial de monstres.

Coisa Ruim és la demostració que el cinema portuguès també pot oferir cinema avorrit d'esperits.

La hora fría té bones idees però mal guió, actors, direcció i una absència total de ritme.

Venus Drowning és infame i no la vaig poder aguantar sencera.

Brick és bon cinema negre ambientat en un institut; no és creïble ni ho pretén, però em va donar molts bons moments.

The Girl Who Leapt Through Time (Mamoru Hosoda, 2006), un anime en rigorosa estrena internacional, és una pel·lícula encantadora, sens dubte la millor que he vist a Sitges aquest any, sobre una noia que s'adona que el temps no és tan irreversible com sembla. És admirable i emocionant. La recomano.

Los Abandonados em va costar molt aguantar-la fins al final, i en les llargues estones buides de la trama vaig aprofitar per especular sobre si continuaria el tripartit.

The Illusionist és el típic cinema d'època, efectiu i entretingut que agradarà tots els públics.

Sitges és una vila molt agradable i les passejades amunt i avall pels seus carrers, en aquest any de rècord personal de llargmetratges visionats, seran el millor record que em quedarà d'aquesta edició del festival. Això i un parell de llocs on es poden demanar mojitos.

Sitges: Platja de Sant Sebastià, nit

Sitges 2005 - Festival Internacional de Cinema de Catalunya

DILLUNS, 10 D'OCTUBRE

20:45h Ashura, de Yojiro Takita, Japó, 2005. Secció Orient Express-Casa Àsia. Teatre Retiro.

Què ens porta aquí cada any? Què busquem? Què esperem? És més, què busquem al cinema en general? No sé explicar-ho. Miro al meu voltant i veig molt jove, moltes rialletes, molts aplaudiments quan raja la sang, però no acabo de veure una actitud adequada per a l'accés a un pla artístic més elevat. Per sort o per desgràcia, la immensa majoria de l'oferta del Festival no requereix cap actitud d'aquest tipus. Algunes perles sol haver-hi, això sí, mig amagades entre la resta. En trobaré alguna aquest any?

No serà, per descomptat, Ashura, una història suggeridora arruïnada per les típiques actuacions insípides i direcció inexistent del cinema que vol imitar, malament, les aventuretes comercials de Hollywood. I és una llàstima, perquè la història de la jove destinada a ser reina dels dimonis, en mans d'algú amb una mica més de talent, podria haver estat una bomba. Ara per ara, només puc dir que vaig veure un producte d'entreteniment salvable, un pèl massa llarg, això sí.

Vagarejo sol pels carrers de Sitges, intentant treure la tornada d'una cançó i observant encuriosit els qui m'envolten. Unes noies s'endinsen en la foscor de les roques de la platja. Què hi faran? Per primera vegada en la jornada, noto la presència de la incertesa i el suspens.

Dimecres (en poc més de vuit hores, de fet) m'espera una sessió quàdruple. Veurem què em depara.

DIMECRES, 12 D'OCTUBRE

9:00h Les hores fosques, de Paul Fox, Canadà, 2005. Secció Midnight X-Treme. Casino Prado.
11:00h Mind Game, de Masaaki Yuasa, Japó, 2004. Secció Anima't. Casino Prado.
15:00h Mare Joana dels Àngels, de Jerzy Kawalerovicz, Polònia, 1961. Secció Europa Imaginària. Casino Prado.
21:00h El sabor de la síndria, de Tsai Ming-Liang, Taiwan, 2005. Secció Oficial Fantàstic. Auditori.

A més de ser un dia de rècord personal: per primera vegada quatre pel·lícules a Sitges, aquest dimecres va començar molt bé, tant meteorològicament com en qualitat de les pel·lícules (que és el que més importa segons si estàs a fora o a dins de la sala, respectivament); per espatllar-se una mica al capvespre. Una mica bastant. El meu estat físic va anar deteriorant-se també a mesura que passaven les hores, però va valer la pena per veure bon cinema almenys en un 75%.

The Dark Hours, o si es prefereix Les hores fosques, va recompensar-me per haver matinat tan salvatgement. Ningú no hauria d'estar obligat a llevar-se abans de les vuit del matí, i amb el nou Estatut s'ha perdut una ocasió d'or per reconèixer aquest dret. Bé, no ens despistem. Una molt bona (pel meu gust, que és el que compta en aquest lloc web) pel·lícula de terror psicològic i també físic. Una cosa que sempre m'ha fet gràcia a Sitges (maleïda la gràcia, vull dir) és la classificació per seccions. A veure: per què, si aquesta pel·lícula és de terror i del 2005 i amb una qualitat tan alta, se la posa a Midnight X-Treme com si tractés d'un grup de monges zombies que es passegen nues assassinant adolescents? Bé, és igual. El cas és que s'ha de veure. No explico res de l'argument perquè total, li treuria gràcia i no tinc tota la nit per escriure.

Després de gaudir d'un esplèndid sol a una terrassa pròxima al passeig, vaig ser una de les víctimes del desastrós passi de l'excepcional Mind Game, el millor que he vist al festival fins aquest moment. Yuasa Masaaki (creador de Shin Chan segons diu el diari del festival) construeix una poderosa fantasia que se t'emporta cap a un món surrealista i al·lucinant, per després (i en això està la gràcia) tornar-te a casa amb les energies renovades i l'esperit obert. Profunda quasi sense voler-ho, divertidíssima gairebé tota l'estona, una pel·lícula d'animació sensacional, que espero que s'estreni per poder-ne gaudir amb tota la plenitud. Perquè la còpia oficial tenia un problema i van passar una còpia en VHS en un estat patètic. Ens tornaran els diners, però el mal ja estava fet. De totes maneres, un gran encert de programació, una vegada més incomprensible que no estigui en competició, però vaja, a Sitges mai no han importat aquestes coses.

No sóc gaire amant de veure clàssics a Sitges, però m'he sentit atret per Mare Joana dels Àngels de tan bé que se'n parlava. És una pel·lícula notable sobre monges posseïdes, plena de reflexions filosòfiques, i vitals interessants fins i tot per a un ateu com jo. No, per descomptat que no crec ni podria creure mai que ningú està posseït, pel senzill motiu que el diable no existeix. El mal sí, per descomptat, però com a valor dins d'un sistema ètic, subjecte, per descomptat, a discussió. Hi ha una realitat força objectivable que és el perjudici als demés, però sovint les religions, en parlar del mal, el pecat, etc., han estat pensant més en plaers, i això ha construït i condicionat tot un imaginari del qual ja coneixem les regles i podem gaudir veient-lo trontollar, com en mans del director polonès. Sòbria, bella i perdurable; un bon descobriment.

Per últim, de Tsai Ming-Liang em va encantar veure en una edició anterior del festival El forat (Dong); The Hole, per als qui pensin que totes les pel·lícules asiàtiques han de tenir el títol en anglès. Però El sabor de la síndria és tan recurrent, repetitiva, autoparòdica i estrident que quasi m'espatlla el bon record. La fórmula és la mateixa: llargues seqüències amb poca acció, poc moviment de càmera (però algun, de lleuger), molt poc diàleg, molt de silenci en conseqüència, i números musicals situats entremig per entretenir el personal. Si fa totes les pel·lícules igual, potser seria un bon negoci que edités en DVD només la recopilació de tots els números musicals, alguns de coreografies impossibles. Ah, i no us creieu els que parlin de pornografia, ni molt menys erotisme. Tot i que la dedicació del protagonista masculí com a actor de pel·lícules porno dóna lloc a algunes seqüències xocants, com la que inicia la pel·lícula, la veritat és que la poca gràcia es perd de seguida. Vaja, això va a gustos, però a mi em sembla que Tsai Ming-Liang va pel camí del pedregar. Per últim dir que si a El forat no parava de ploure, aquí estem en temps de sequera i els personatges han de fer meravelles per rentar-se. També això perd la gràcia, al cap d'una estona. Ai, Tsai, Tsai...

DIJOUS, 13 D'OCTUBRE

20:15h Flightplan, de Robert Schwentke, EUA, 2005. Secció Oficial Premiere. Auditori.
23:00h Sympathy for Lady Vengeance, de Park Chan-Wook, Corea del Sud, 2005. Teatre Retiro.

Pel que veig (als mitjans i en boca d'amics), Flightplan no és gaire ben considerada. Home, no estem davant d'una obra trencadora que obri nous camins en l'expressió cinematogràfica. No podem dir que si Flightplan no s'hagués fet, es perdria gran cosa. I tanmateix la defenso com a cinema d'entreteniment digne, amb les seves generoses dosis d'angoixa i unes gotes de reflexió, diguem-ne, sociopolítica. No, no em vaig equivocar de sala i vaig veure un seven chances per error; estic parlant de la pel·lícula de Jodie Foster en un avió amb (o sense?) la seva filla desapareguda. S'estrenarà ben aviat i podreu comprovar-ho; jo, personalment, vaig passar una molt bona estona angoixant-me amb aquell escenari claustrofòbic enmig de l'aire, i pensant on era la nena dels nassos. Per cert, la interpretació de Jodie Foster em va agradar molt. L'actriu era a la sala per presentar la pel·lícula (junt amb el director) i rebre un premi honorífic, i Sitges va embogir per ella. Hollywood a prop per un dia.

Més pretensions tenia, i més bons resultats assoleix, la pel·lícula-després-d'Oldboy de Park Chan-Wook. Sympathy for Lady Vengeance tanca una trilogia del director sobre la violència, i penso que a força de repetir-se en va aprenent, ja que personalment em va agradar més que la precedent. L'actriu protagonista, Yeong-ae Lee, dóna molta vivesa i credibilitat al seu en principi difícil personatge, una ex presa que vol venjar-se del culpable del seu ingrés a la presó i d'altres coses dolentes, molt dolentes. Tot i que estem davant d'un director sobrevalorat, la pel·lícula està ben feta i em va mantenir absort fins al final.

DIUMENGE, 16 D'OCTUBRE

20:45h El retrat de la petita Cosette (Cosette no shouzou), d'Akiyuki Shinbo, Japó, 2004. Secció Anima't. Casino Prado.

Diverses coses van passar abans de tancar la setmana (que no el festival) a Sitges. El dia abans, dissabte, vaig anar als Icària-Yelmo de Barcelona a veure Fragile (Fràgils), de Jaume Balagueró, 2005; una pel·lícula que també ha estat a Sitges, en la Secció Oficial Première. Em sembla una pel·lícula ben feta, però que tampoc no aporta res d'especial al territori, ja bastant explorat, del terror sobrenatural en grans edificis, mansions, etc. Alguns detalls estan bé, però el conjunt, res de l'altre món.

El mateix diumenge al migdia, i a falta de res prou interessant a Sitges, vaig fer una altra incursió als Icària, però aquesta vegada per veure una pel·lícula que no té cap connexió amb el festival: Batalla en el cielo, de Carlos Reygadas. Diré que malgrat les seves imperfeccions és una de les propostes més interessants que es poden trobar a la cartellera. No per a tots els ulls, això sí: plans llargs (alguns d'exasperants), esgotament narratiu força abans del final, en algun moment massa accent en la lletjor... Pèrò penso que per alguns plans molt ben trobats (inenarrable l'escena de llit amb el gir final de càmera) i per descobrir Anapola Mushkadiz, val la pena.

Finalment em vaig desplaçar a Sitges, on l'encostipat em va privar de gaudir d'un magnífic migdia de platja. Ja cap al tard, i després de comprovar que trigo 30 minuts exactes en caminar de punta a punta del passeig marítim, vaig assistir al meu segon anime del festival (de qualsevol edició d'aquest, de fet).

Le portrait de petite Cosette, en realitat una minisèrie de tres capítols que vam veure l'un darrera l'altre, és una història d'amor impossible, extrem, irrefrenable entre un estudiant d'art que treballa com a antiquari i la misteriosa i encisadora criatura femenina, Cosette, que descobreix a l'interior d'un lot de peces de vidre. Alguns la rebutjaran o la qualificaran com a obra per a adolescents pel seu argument directe i gairebé sense matisos en l'expressió dels sentiments. Però a mi aquestes coses em van, sobretot si s'embolcallen d'una estètica tan impressionant, que per moments em recorda, no sé si de forma gaire justificada, els dibuixos de Bill Sinkiewicz. Sigui com sigui, joves de cor que creieu que l'amor pot ser més fort que tot, no us la perdeu. A mi en algun moment se'm va fer una mica llarga però en conjunt em va agradar molt. Els subtítols van deixar de funcionar durant quinze o vint minuts, deixant-me a mercè del meu escàs francès. Vaig sobreviure, però la meva fila i la de darrera (on hi havia un grup de devoradores de pipes o algun altre aliment cruixent) van quedar desertes, després dels típics cinc minuts de protestes de quan s'espatllen els subtítols; massa sovint, per desgràcia, a Sitges.

DILLUNS, 17 D'OCTUBRE

23:00h Una història de violència, de David Cronenberg, EUA, 2005. Cloenda (sessió especial). Auditori.

Un Cronenberg menys Cronenberg? El classicisme domina les imatges d'Una història de violència, i potser això facilita que Cronenberg ens sorprengui més pel costat dels continguts. De sobte ens trobem davant d'aquest poblet i aquesta família que tan bé representen la realització del somni americà, i que podrien haver sortit perfectament d'una escena eliminada de The Straight Story. No diré que res no és el que sembla, però tampoc no ho és tot. Hi ha misteris amagats que en ser descoberts poden obrir la porta a una realitat terrible, o als vessants més terribles de la realitat. Excel·lents interpretacions de Viggo Mortensen i Maria Bello per a un thriller excel·lent, imprescindible, una cloenda perfecta per al festival més estimat (amb tots els seus defectes) pels cinèfils de Catalunya.

Per l'any que ve seria bo que d'una vegada es centressin els esforços en el bon funcionament tècnic i l'acompliment dels horaris. Com a assignatura pendent em queda veure Hard Candy, premiada com a la millor pel·lícula.

Sitges 2004 - Festival Internacional de Cinema de Catalunya

Un any més, enmig del fred del desembre, la pell de Sitges s'ha tornat a posar de gallina, gràcies al festival més emblemàtic de cinema del nostre país. Aquesta edició ha passat com una exhalació i fins ara no n'he escrit res, però no per això deixaré de complir i deixar-ne constància.

Vaig programar vuit pel·lícules, dues menys que l'any passat (un examen de japonès el diumenge al matí, i el fet que amb el País Basc ja vaig consumir tots els dies de vacances que em quedaven, van impedir que la xifra fos més gran); i els problemes de salut em van fer perdre-me'n una (Tokyo Noir), amb la qual cosa seran set les comentades.

DIJOUS, 2
21.00h El castell mòbil de Hauru, de Hayao Miyazaki, Japó, 2004. Secció Oficial Fantàstic, Auditori.
En la nit inaugural, el nou Miyazaki: un plaer assegurat. A favor: és tan encantador com sempre o fins i tot més, especialment en els seus minuts inicials, de gran bellesa. És impossible no estimar la protagonista, en qualsevol de les formes que pren. I els "secundaris", que venen a engrandir la llegenda Miyazaki: el foc i el gos. Aaaah!... En contra? Petites coses, per posar-nos una mica rigorosos i justificar que no arribi al deu, ni sigui necessàriament la millor pel·lícula (tot i que es va endur el premi del públic). En primer lloc els paral·lelismes argumentals amb El Viatge de Chihiro i Sen són evidents, i la sensació de repetició en l'estil, també. En segon lloc, sembla que els finals no són el punt fort de Miyazaki: el d'aquesta és massa complaent i populista. Tot i així, no ens equivoquem: el balanç oscil·la entre el notable alt i l'excel·lent.

DISSABTE, 4
22.45h Old Boy, de Park Chan-Wook, Corea del Sud, 2003. Secció Oficial Fantàstic, Auditori.
La culpable de que no dormís ni tan sols cinc hores abans de l'examen de diumenge al matí (que tot i així em va anar molt bé) és aquesta mediocritat, guanyadora del premi del jurat a la millor pel·lícula. No és que me la vulgui carregar del tot. Entretinguda? Sí. Vibrant? Sí, sens dubte. Però l'originalitat jo no la veig per enlloc, l'argument em sona a cinquanta còmics, l'efectisme de Park Chan-Wook (que no és Tarantino) em carrega una mica, i l'actor principal (que no és Uma Thurman) no em sembla que en cap moment aporti res d'extraordinari. Tot molt efectiu, molt anar per feina, i ja tenim més carnassa per a amants al gènere. Cap problema, però a mi em sembla del tot prescindible. El millor: una revel·lació argumental que no comentaré.

DIUMENGE, 5
20h Innocència, de Lucile Hadzihalilovic, França, 2004. Secció Europa Imaginària, El Retiro.
Després d'aixecar-me no sé ben bé com, de sobreviure a l'examen i de gaudir d'una migdiada absolutament necessària, me'n vaig cap a Sitges. La jove directora Lucile Hadzihalilovic assisteix a la cita i ens presenta la seva obra de debut com una pel·lícula misteriosa, d'interpretació lliure per a l'espectador. Comença Innocence i la trobo visualment embruixadora des del primer dels seus molts minuts (115: podrien haver estat menys). Què nassos està passant aquí? Una acadèmia de noies al mig del bosc, aïllada, d'on no és permès de sortir... D'on venen? A on van? Per què? Més val oblidar-se de les preguntes i mirar. Interpretació lliure: es tracta d'una faula sobre la llibertat, el feixisme i el despertar a la vida i a la sexualitat. També sobre la innocència, és clar: innocència en el pensament i en la mirada, en les protagonistes i en nosaltres. Sobre la identitat, també. Veredicte: De llarg l'obra més suggeridora que he vist aquest any al festival. Això és originalitat, això és fantàstic, això és el bon cinema, i només sap greu pensar que és utòpic que s'estreni... però bé, també per això anem a Sitges, no?
23h Samaritan Girl, de Kim Ki-Duk, Corea del Sud, 2004. Secció Seven Chances, Casino Prado.
Llarga cua per entrar al Casino Prado i retrobar-nos amb la mediocritat de la mà del director coreà més sobrevalorat del moment. Si ja les "4(+1) estacions", tot i tenir interès no mereixen ni de lluny l'atenció que han rebut, aquesta pel·lícula posterior tampoc no mereix l'aura de provocadora que sembla envoltar-la. El tema, en principi una mica escabrós: la prostitució adolescent a Corea. La prostitució adolescent, vaja. A favor de Kim Ki-Duk: que tracta les seves protagonistes com a éssers humans: et pots creure en tot moment que existeixen. Un cert optimisme-vital-malgrat-tot. I un bonic epíleg. En contra: l'humanisme d'alguns moments "Mar Adentro", és a dir, l'artificiositat; una part intermèdia francament avorrida (la pel·lícula consta de tres parts clarament separades per dos esdeveniments "forts" que les defineixen, més l'epíleg esmentat); i algunes hiperreaccions que lliguen poc amb la suposada naturalitat amb què tracte el sexe Kim Ki-Duk. Té interès, fins i tot considero acceptable que es digui que és bona, però és una més. En la línia habitual de Kim Ki-Duk, per tant.

DIMECRES, 8
21.45h Rhinoceros Eyes, d'Aaron Woodley, EUA-Canadà, 2004. Secció Noves Visions, Casino Prado.
Entre "Noves Visions" i "Europa Imaginària" jo ja no m'aclareixo, però ¿quan han importat les seccions a Sitges? Bé, aquí tenim Rhinoceros Eyes. La pitjor i més irritant pel·lícula que he vist amb diferència en aquesta edició, i una seriosa candidata a ser la pitjor que he vist aquest any. El protagonista, interpretat per un Michael Pitt en contínua sobreactuació, és directament un idiota; la dona per qui s'obsessiona és un personatge totalment insuls encarnat per una per Paige Turco incapaç d'actuar; i només els secundaris resulten intermitentment divertits (dir interessants seria massa). A evitar de totes totes.
23.30h Els sentiments, de Noémie Lvovsky, França, 2003. Secció Seven Chances, Casino Prado.
Malgrat l'horari infernal, m'alegro d'haver-me quedat a veure aquesta sessió de Seven Chances, que es va perfilant com una de les seccions més interessants del festival. L'opera prima de Noémie Lvovsky n'és una mostra molt interessant. És cert que res en el seu plantejament no és revolucionari: un matrimoni jove (Isabelle Carré, Melvil Poupaud) es muda a la casa del costat d'un matrimoni de més edat (Nathalie Baye, Jean-Pierre Bacri). De seguida fan amistat, i naturalment (naturalment en una pel·lícula així plantejada, vull dir...) apareix la infidelitat, després de la qual, també naturalment, no tot seran flors i violes. Un simpàtic cor fa l'acompanyament musical, sovint veritablement narratiu, és a dir, la lletra que canten és part de la trama. Si el tema ha estat tractat moltes vegades (snese anar més lluny, aquest any teníem en cartellera l'estimable L'ultimo bacio i la sensacional Laurel Canyon), també és cert que això és així perquè és ple d'interès. I potser la clau de l'interès és parlar de la fidelitat, no de la infidelitat. Fidelitat qüestionada, fidelitat en el temps, fidelitat voluntària, tenaç, defectuosa. Fidelitat, al final, impossible? Bé, els actors estan tots excel·lents, la direcció de Lvovsky és exacta sense fer-se mai massa present, i la trama no decau en cap moment. Notable alt com a mínim. Cal apuntar finalment que Isabelle Carré té un aire a Ludivine Sagnier, però en pàl·lid; mirada viva, cara de no haver trencat mai un plat, i un cos capaç de trencar vaixelles senceres.

DIVENDRES, 10
21h Frágil, de Juanma Bajo Ulloa, Euskal Herria, 2004. Sessió especial, Auditori.
Tot arriba a la seva fi, i per acomiadar Sitges ens visiten Juanma Bajo Ulloa i tota la tropa de joves promeses de Frágil. No fan gaires comentaris, però tampoc no en calen: ens trobem davant d'un conte enverinat, d'aparença plàcida i sorpreses fosques. Una història d'amor per sobre de la competitivitat i l'espectacle que dominen la nostra societat, reflectits en un rodatge de cinema (d'una pel·lícula de prínceps i princeses). Sense arribar en cap moment a tocar el cel, sí que la pel·lícula és plena d'interès, francament divertida, àcida en molts moments, i rodada amb un aire d'estar per sobre de tot que curiosament funciona. La recomano.

30 de novembre 2006

Sitges 2003 - Festival Internacional de Cinema de Catalunya

DIUMENGE, 30
17.15h Ce jour-là, de Raoul Ruiz, França-Suïssa (Fantàstic) Auditori
21h Lilya 4-ever, de Lukas Moodysson, Suècia (Resistències) Casino Prado
23h Sexual Dependency, de Rodrigo Bellot, Bolívia (Seven Chances) Casino Prado Crítica 1 Crítica 2

Aparco al costat del cementiri, i em prenc un tallat a la terrassa de davant tot llegint la inscripció de la portalada: "Mortui: Resurgent"; camí de l'Auditori, em creuo per primera vegada (i no seria la última) amb Àlex Gorina... No hi ha dubte: he entrat de ple en el Festival de Sitges. Només falta que les pel·lícules estiguin bé. Com a mínim tan bé com el llibre de poemes Curset de natació, d'Antoni Puigverd, que m'acompanya mentre espero que s'apaguin els llums.

Ce jour-là: La comèdia negra, negríssima, intel·lectual, un bombó per als cinèfils. Un creuament entre Lynch i Oliveira. Qui m’havia de dir que els moments més insinuants de la nit no me’ls donarien ni Lilya ni els adolescents de D.S., sinó la Livia fantasmal i embruixadora de Raoul Ruiz?

Lilya 4-Ever: Moodysson ens torna a captivar amb la dissortada història de Lilya, una adolescent encarada a un futur difícil en algun suburbi de Rússia. La pel·lícula té alguns forats, però ens roba el cor. No canviarà la història del cinema, i potser es podria haver estalviat algunes referències al paradís, però tot i així és impossible no estimar Lilya i no plorar per ella. Una de les que es queden gravades.

Dependencia Sexual: L’originalitat. La pantalla dividida en 2 tota l’estona, mostra poc erotisme, però moltíssima sensualitat. Com un Rohmer; vaja, com dos Rohmer simultanis, l’un al costat de l’altre. La primera (i única, fins ara) pel·lícula boliviana del segle XXI és, sense ser ni molt menys una obra mestra, un regal per als sentits i la imaginació de tots els amants del cinema jove i quotidià. Que l’estrenin, ja!

DILLUNS, 1
21h Doppelganger, de Kiyoshi Kurosawa, Japó (Noves visions) Retiro Web
Estic simplement fet pols, però avui tinc la sensació que si resisteixo, faré el 4/4 (de pel·lícules interessants). I en efecte, Doppelganger (Doppelganger no era també una pel·lícula americana on sortia Drew Barrymore coberta de sang a la dutxa? És curiós com funciona la memòria cinèfila.) satisfà amb escreix les expectatives. Competint amb Ce jour-là per un hipotètic premi al guió més boig, em descobreix un director a seguir més atentament.
En la meva estadística personal porto 3 encontres amb l'Àlex Gorina (2+1) i 2 amb companys de japonès (1+1). Veurem com evoluciona la cosa.

DIJOUS, 4
17.30h The Uninvited, de Lee soo-Youn, Corea del Sud (Fantàstic) Retiro
22.15h Qui a tué Bambi?, de Gilles Marchand, França (Fantàstic) Retiro
Un d'aquells dies en què agraeixes estar ben acompanyat, perquè les pel·lícules deixen bastant que desitjar. Doncs sí, la ratxa s'ha trencat: The Uninvited és un desastre en ritme, desenvolupament, actuacions i direcció en general. Al seu costat, Qui a tué Bambi gairebé podria semblar bona; però no. Passa una mica millor, però és una paròdia de Lynch sense idees, només intentant crear tota l'estona imatges preciosistes i sensuals. En fi... l'estadística passa a ser de 4 de 6 pel·lícules bones, i seguim per sobre de la mitjana d'altres anys. Veurem què passa demà...

DIVENDRES, 5
17.45h Dragonhead, de Jôji Iida, Japó (Fantàstic) Retiro
20h Una trucada perduda, de Takashi Miike, Japó (Orient Express) Retiro
23h Happy here and now, de Michael Almereyda, EUA (Seven Chances) Casino Prado Crítica 1 Crítica 2

Dragonhead és un desastre fet amb molt de pressupost. Quina manera de llençar els diners, quina ocasió desaprofitada. Una base argumental que en mans de Carpenter hauria estat explosiva, aquí simplement es va marejant amb uns diàlegs que no s'aguanten per enlloc i uns plans llarguíssims i buits com el cap dels protegonistes. Lamentable.

Sort que va venir Takashi Miike. Una trucada perduda és una peça d'orfebreria del terror més pur, una delícia, del millor que he vist mai a Sitges. Una jove estudiant rep una trucada al seu mòbil, amb una melodia desconeguda. El remitent és el seu propi número de telèfon. Sense temps d'agafar-lo, la remitent (és a dir, ella mateixa) deixa un missatge a la bústia de veu. El missatge és de dos dies més tard, i hi apareix la seva veu fent un xiscle esfereïdor. I això és només el principi...
Després de patir i gaudir en grans dosis, surto del cinema i engego el mòbil. Tinc una trucada perduda.

I com que Zatoichi s'estrenarà segur, la pel·lícula que tanca tanca el dia és una raresa: Happy here and now. Aquesta vegada, en la quarta trobada, ja saludo l'Àlex Gorina. Almereyda; ah, Almereyda. Ja sabem que és raríssim, que no sap explicar històries i que les pel·lícules li marxen estrepitosament de les mans en algun moment o altre. Però fins ara m'ha caigut bé i una mica absurdament, he anat seguint les seves pel·lícules com si fossin imprescindibles. La culpa és de Nadja, és clar. Però si Trance ja era difícil d'aguantar, Happy here and now no millora gaire les coses. Què vol dir, realment, aquest home? La lentitud i la manca d'evolució de la pel·lícula fa difícil que t'interessis pels seus personatges (excepte la protagonista, i només per un motiu: la seva bellesa immensa). Venir a Sitges a veure Almereyda és ja un ritual que amb una mica de paciència acabes suporant i encara te'n sents satisfet, d'aconseguir-ho. Però el bon cinema, per a mi, és una altra cosa.
Ens quedem amb 5 de 9, a falta de la última pel·lícula. Miike li ha assegurat l'aprovat a Sitges 2003.

DISSABTE, 6
15.15h Swallowtail Butterfly, de Shunji Iwai, Japó (R. Novíssim Cinema Japonès) Casino Prado Crítica

Barreja aventures, tòpics del cinema comercial, moments d'acció i detalls gore, en un engendre que no s'acaba d'entendre d'on surt i què pretén. De tota manera, l'espectador àvid de rareses de sèrie B farà bé de dedicar-li una estona. No sempre es pot veure com una cantant asiàtica destrossa completament la cançó My way; algunes escenes delirants de cinema de gàngsters; i una protagonista adolescent tatuant-se una papallona al pit. D'acord, Sitges, et trobaré a faltar, però ara necessito urgentment una dosi de Woody Allen per refer-me! (P.S. 27/11/2006: Això ho vaig escriure quan Woody Allen encara no havia decaigut)

22 de novembre 2006

Dolçament irresistible

publicat originalment el 26 d'abril del 2005

No et pertany, i tu no pertanys a ella: d'això en diuen llibertat. És cert que la llibertat pren tons de gris quan cau el vespre i el vent t'empeny a buscar refugi. També hi ha la llibertat de tenir-se l'un a l'altre; però aquesta està en una altra línia, cal fer transbordament i no coneixes bé el trajecte. Vés a saber, potser hi vas a petar alguna nit sense lluna, quan els colors es confonen.

La seva mirada i el seu cos no són teus, i t'agrada saber que no et són imprescindibles. Saps apreciar-los de seguida. Amb la satisfacció del qui coneix, diposites la pedra preciosa damunt la taula, amb extrema delicadesa (no fos cas) però amb la seguretat que la deixes intacta, que a les teves mans ha estat segura tota l'estona. Però demà, o de seguida, ella estarà amb els seus. Trobarà la calidesa i el repòs del guerrer. Aprenem de la guerra el pacte, la protecció i el valor de tenir-nos. No dubtis ni un moment que la seva opció és correcta: no embrutis negant-la el món i els somnis. No trenquis la treva.

Quin preu ha posat als moments que ha estat només amb tu? Cap; han estat un regal, a vegades sembla qué Déu ha mort però alguns àngels el sobreviuen. Res de tot això mereix ser condicionat pel desig de propietat o de pertanyença, per la nostra estúpida tossuderia a creure'ns revolucionaris. Revolucionaris de què? Identifica primer allò que no val. Com pots pensar que aquest somriure és incorrecte? Qui ets, tu? Què vols, tu?

No, no. El carrer és llarg i no cal que ens aturem a pensar-hi a cada cantonada.

Una professora ens va dir a segon curs de Català que potser aleshores no érem capaços de fer grans poemes, però sí grans versos. Ho va dir després de llegir en veu alta la meva irregular composició sobre un llop: "Camina sense pressa per la neu...", que acabava: "i no coneix la idea de la mort". Va repetir: "i no coneix la idea de la mort". Hi ha moments que són un gran vers enmig d'un poema coix. Ni ella està per sobre de la resta ni tu, potser, li dónes més que una estona de conversa. L'univers està fet així i ja fa molts anys que funciona. No hi ha res necessari ni res que no puguis deixar passar. Però és bo saber-ho apreciar i adonar-te allò que acaba de passar era dolçament irresistible. I així, tal i com ha estat, ha estat perfecte.

A un somni de distància

publicat originalment el 30 d'octubre del 2004

No serà mai la teva parella.

Com diu la cançó (la que està a mig escriure), no sabem què vindrà demà. Tot i així, i en la mesura en què es pot parlar del futur probable, penses que és així com serà.

I tanmateix penses que seria inexacte dir que no hi haurà res entre vosaltres, perquè ja hi ha alguna cosa ara. "O no hi ha res, i tot és en va", com diu la frase del Troiacord.

Perquè tens la sensació que la diferència no la marca que sigueu o no parella. La diferència la marca exclusivament ella. Posa als dies la marca de seva presència. Et mira i t'eleva per sobre d'aquesta ciutat i del seu cel, de tot això que saps que s'acabarà algun dia. Només dura un instant, però és inesborrable. I així és com ella ho canvia tot.

Segurament ni tan sols aniria bé una relació entre vosaltres. Tant se val; ni ho saps, ni vols imaginar-ho. No demanes això, ara. Ja et sents bé en la quotidianitat de Barcelona, de les converses amb amics, les cerveses i les pel·lícules. Saps que estàs entre els afortunats, i aquesta senzillesa i aquest benestar els assaboreixes com un privilegi. Això ho fas i ho escrius avui, com si altrament hagués d'esvair-se. Però no pots garantir res de totes maneres.

Aleshores apareix ella i t'adones que tot es mou, tot canvia. Ella és al centre. Hi serà, sense discussió, fins que us separeu. A vegades la tens tan a prop que has de contenir conscientment la carícia. La veus, la sents, l'olores i la toques lleument i totes i cadascuna de les sensacions et conquereixen un espai privilegiat de la memòria. Han estat només uns minuts, però quan te'n separes, respires d'una altra manera, més intensa, més viva.

Penses si quan ho escriguis semblarà tòpic. Saps, n'ets ben conscient, que no tens el talent per escriure el poema que ella es mereix, o tot un llibre. És igual, les coses són així, són imperfectes i plenes de forats. I ja et va bé. Així és la vida. I així en recorres els camins, et perds pels seus racons, en toques la pell, amb el vent a la cara, amb ella a prop teu, a un somni de distància.

"This I played tomorrow". Nous camins amb Christian Jankowski

Publicat originalment el 13 de gener de 2004 a la meva antiga web.

Em vas preguntar si m'agradaria escriure una pel·lícula. Que a tu t'agradaria actuar-hi, si la féssim. M'encantaria, és clar. Hi he somiat moltes vegades. I també amb tu de protagonista. El que no sé ben bé és què explicar; no ho he sabut mai. Els meus somnis no ho diuen, això. Quan ho sàpiga, un dia ho escric i la fem. Si no, no passa res, haurà estat bonic de totes maneres.

Això dèiem tot fent una cervesa. Després, mentre conduïa cap a casa, em va venir al cap una idea. La conversa que acabàvem de tenir podria ser, directament, el guió de la pel·lícula. Com que la idea em semblava molt simple, vaig començar fer elucubracions: i si canvio l'ordre temporal de tot, com Egoyan? (Si has de copiar, copia dels grans, com deia Woody Allen a Anything Else.)

Uns dies més tard vaig recordar aquesta idea, i vaig pensar en la distància que hi ha entre l'anècdota i l'obra d'art. Vaig anar al Centre d'Art Santa Mònica, cridat per la bellesa immensa d'una noia asiàtica en una imatge publicada a l'Avui, i que pertany a un dels vídeos de Francisco Queirós que s'hi mostren (fins al març). La seva instal·lació és original i suggerent, estranyament embruixadora. Però el meu més gran descobriment serà l'art de Christian Jankowski. Al pis de dalt s'hi projecten tres interessants vídeos que em situen en un estat mental receptiu. M'introdueixen a un artista que utilitza la imatge com a matèria primera, no com a finalitat. Més que art cinematogràfic, fa art amb la cinematografia. Diu el prospecte del CASM: "Les obres de Christian Jankowski exploren la mateixa naturalesa del treball en art, sobretot qüestions relatives a la seva producció, recepció i inserció en els circuits institucionals i comercials."

Després, al pis de baix, sóc l'únic espectador de This I played tomorrow, una obra en dues parts (en formats de DVD i 35 mm). I ja res no tornarà a ser el mateix.

No cal fer comparacions amb d'altres obres trencadores. Ja coneixem la història. Christian Jankowski l'està fent avançar dia a dia. Potser avui mateix ha fet una altra cosa extraordinària. No ho sé. Sigui com sigui, encara que no fes res més, ja ha fet This I played tomorrow.

Torno a citar la fotocòpia del CASM (que no puc acreditar a ningú en concret, perquè no està signada): "Els dos vídeos dels quals consta This I played tomorrow (2003) van ser realitzats en els famosos estudis de Cinecittà, a Roma. Durant un dia, Christian Jankowski va entrevistar a la porta a aspirants a actors que acostumen a treballar com a extres. Les preguntes que els feia eren del tipus 'Quin paper t'agradaria interpretar en un film?' Dies després, els va convidar a actuar en una pel·lícula el guió de la qual va escriure ell mateix a partir de les converses que va mantenir amb ells."

Jo vaig llegir això i després vaig seguir amb molt d'interès les dues parts de l'obra, i en vaig sortir meravellat. Convido tothom que estimi el cinema a fer el mateix. Pot ser una experiència vital. Ens obre una nova dimensió del que significa fer art amb el cinema. Perquè no es tracta de si la pel·lícula que forma la segona part va quedar millor o pitjor (ja com a tal és una meravella del cinema de ficció, igual com la part d'entrevistes ho és del cinema documental), sinó del valor afegit que té el conjunt, com a procés de creació artística i com a resultat d'aquest procés. Connectant la realitat i la ficció, els nostres somnis amb els de les persones entrevistades i amb els seus mateixos com a artista, Christian Jankowski aconsegueix fer art de la situació, de la vida mateixa.

I sempre agrairé que meus ulls ho hagin pogut veure.

Només instants del temps

Situem-nos. Jo tenia un lloc web que estava més sovint avall que amunt. He decidit acomiadar-me definitivament d'aquella ubicació i de moment quedar-me aquí, ja que blogspot és gratuït, han fet un esforç per millorar l'organització de continguts (fins ara penosa) i això no cau mai.

Els propers posts, com que la veritat és que no estic massa inspirat, seran importacions de l'antiga pàgina. Després d'això la deixarem que dormi el son dels justos. Espero que us agradin. Recordeu, oh audiència, que la part més literària del que estava en aquell lloc web ha quedat traslladat a Relats en català, però sobre aquest punt encara no tinc una decisió definitiva perquè el format d'aquell lloc no m'entusiasma.

La diferència de dates no importa. Encara que els escrits siguin de fa dos o tres anys, segueixo pensant el mateix. Podria corregir-los (no ho faré), però també hauria pogut la setmana següent de publicar-los. No som diferents, només instants del temps.

Actualització (28/11/2012): Res no va quedar traspassat definitivament a "Relats en català". En l'actualitat, tots els meus escrits estan reunits entre tres blogs: el present Horitzons inesperats, en català; i Surca la tierra en castellà.

05 d’octubre 2006

Kitsch publica el seu "Electrokàustic"

No ho anuncien cartells publicitaris ni programes especials de televisió. Kitsch han publicat un nou disc, el cd+dvd en directe “Electrokàustic”, que recull les cançons interpretades en la seva recent sèrie de concerts del mateix nom. El pots trobar a botiga del seu lloc web.

Els autors de Presó mental han recollit 15 cançons de les dues sessions consecutives que van fer el novembre del 2005 al Teatre Municipal de Banyoles (més tard van passar per l’Auditori de La Pedrera, a Barcelona). Al cd hi trobarem alguns clàssics del grup: destaquen les impressionants El far, Antimonium i Hora fosca, i cal celebrar la recuperació de Maleït divendres, amb una gran lletra de Joan Pairó. Els amants d’El far i Hora fosca, especialment, agrairan aquestes versions en directe, molt cuidades i que complementen molt bé les originals.

A més d’un parell de versions, el disc inclou també set temes inèdits que satisfaran les ànsies dels seguidors més fidels, tot i que no haurien de deixar d’editar-se en estudi en un futur. Agonía és una potent peça que compta amb la veu d’Agustí Busom (Abús). A Vanitati mundi li senta perfectament la cavernosa veu de Mon a la Cova, de Casual. La lletra, treta de l’Apocalipsi, ens recorda “que tota rosa té espines i tot plaer metzines, tot és vanitat al món”. Queda dit.

Les cançons amb veu principal de Lluís Costabella mantenen la fidelitat del grup a les lletres fosques i amarades d’una tristor profunda. En aquest sentit resulta un gran encert haver musicat dos poemes d’Alejandra Pizarnik, Hija del viento i la preciosa Noche, versos que et xuclen durant la caiguda: “¡Faltan palabras, falta candor, falta poesía cuando la sangre llora y llora!”. Queden, en català, Murmuri, Estatus i Cors, on per resistir sense que se’t posi la pell de gallina ja caldria ser un llosa de marbre. “Quin estatus tinc, si sóc com una estàtua que no sent dolor?”

En aquests temps en què et trobes un pallasso cantant per a un càsting o destrossant un karaoke a cada cantonada (i a cada canal), en aquest país d’escenaris amb noms de companyia de telèfon mòbil i ràdios que repeteixen èxits patètics fins a l'esgotament, és bo saber que tenim un soterrani on escapar-nos, un so per a les nostres derrotes i els petits calfreds de l’ànima. És, entre pocs d’altres, la música de Kitsch, i hem après amb els cops i l’erosió dels anys a no viure sense ella. Aquest aprenentatge, un cop fet, no es perd: tot d’una se t’eriça la pell, se t’encongeix el cor i pels altaveus, Kitsch pregunta: “Quin sol es pondrà, si ja no em queden ombres on plorar tot sol?”

22 de juny 2006

"Fucking Åmål": We are underground

És la 1:48 de la matinada i acabo de tornar a veure Fucking Åmål, la pel·lícula de debut de Lukas Moodysson. Quanta vida hi ha en aquesta pel·lícula. No em canso de veure-la, i les seves tres o quatre escenes clau se m'han quedat clavades a la retina per sempre: a l'habitació, a la carretera, al lavabo. L'adagio. El We are underground final. He vist molts grans finals de pel·lícula però segurament si n'he d'escollir un em quedaria amb el de Fucking Åmål, aquest parell d'escenes que tantes coses explica i em fa sentir. La vida és una aventura on personatges com les protagonistes de Fucking Åmål mereixen tot el millor, tota la felicitat i l'amor més apassionat i perdurador. Brindo per elles, i espero trobar-me moltes persones com elles en el camí. I acostar-les en cotxe on vulguin.

"Estem completament boges."

"Sí, però estem de puta mare."

Va per vosaltres, Agnes i Elin!

20 de juny 2006

"Pedro Páramo" (Juan Rulfo, 1953)

Allí, donde el aire cambia de color las cosas; donde se ventila la vida como si fuera un murmullo; como si fuera un puro murmullo de la vida...
Cada vegada que torno a Pedro Páramo (Juan Rulfo, 1953), i en van ja unes quantes, augmenta la meva sensació d'estar accedint a un lloc secret, a un santuari de la creació literària, on cal guardar un silenci abnegat i procurar no tocar res, no fos cas que es trenqués un encanteri.

Cada nova lectura és plena de descobriments, noves pauses i relectures amb els ulls humits, la pell de gallina i l'emoció rendida.

Què puc explicar? Què dir del poble de Comala i la seva gent, d'aquests diàlegs entre la vetlla i el somni, d'aquest murmuri de veus entrellaçades? És millor no dir res més i deixar que el lector s'hi endinsi, desprevingut i amb l'ànima atenta.

Pedro Páramo és una narració eterna a la qual sempre tornes. És la llum tènue de les nits sense lluna, l'espelma fumejant de la desesperança i la pèrdua. Potser l'obra més trista que he llegit mai, és també la més intensa i la més inesborrable. Una obra mestra absoluta i el que és més important, una companya de viatge fins al final dels meus dies.

02 de març 2006

Venècia

Aquest escrit resumeix alguns dels indrets que em semblen més interessants per explorar i conèixer Venècia, la ciutat de la llacuna.

SAN MARCO

El barri més cèntric, turístic, car i concorregut de Venècia. No és l'ideal per passar-hi una estona relaxada, però és una part absolutament fonamental de la ciutat i, no cal dir-ho, és impensable visitar-la sense passar-hi. Tingues en compte que té bastant més que les artèries de comunicació (Rialto-Piazza i Piazza-Accademia), explora'l, i hi trobaràs coses interessants.

1. Piazza San Marco. L'espai públic més elegant de Venècia i el cor de la seva vida social. La seva geometria, la llum del matí i la serenitat i la calma que hi regnen quan cau la nit formen imatges inoblidables, que et queden adherides a la retina, i que sempre tens ganes de tornar a assaborir. Cal veure-la a diferents hores del dia i encara millor, en temporada baixa. Amb "sort" als mesos d'hivern es podrà veure inundada, com moltes altres zones baixes de la ciutat, degut al fenomen de l'acqua alta, és a dir, la marea que sobrepassa una certa alçada. No passa sempre però sí que es produeix amb freqüència creixent. Jo no la vaig veure. La pujada al Campanile (torre que s'alça al bell mig de la plaça) proporciona una sensacional vista de la ciutat.

2. Basilica de San Marco. La més exòtica de les catedrals de l’Europa Mediterrània, visitar-la és una experiència única i un plaer. Dediqueu-hi prou temps i seguiu les explicacions d'una bona guia si no us en voleu perdre el 90% .

3. Església de Santa Croce degli Armenii. Prop de San Giuliano hi trobem el cor del vell barri armeni. Des de la Merceria de San Zulian (a l'altre costat de Campo San Zulian) es creua un pont fins a Calle Fiubera i després el primer carrer a la dreta: Calle degli Armeni. Al cap d'uns quants metres el carrer té un sottoportego, i sota d'ell trobem aquesta església, que només obre per la missa de diumenge. El temple no té façana i és el més amagat de Venècia.

Altres. Passejar pel barri és interessant. Des de la Piazza es dibuixen dues direccions lògiques: cap al nord de la Piazza fins al pont de Rialto, i cap a l'oest fins al pont de l'Accademia. Les altres dues direccions corresponen, cap a l'est, al sestiere de Castello, i cap al sud al Molo, el moll, on podrem contemplar la petita illa de San Giorgio Maggiore i l'església del mateix nom, elegant, enfront nostre, i més a la dreta la Punta della Dogana, extrem est del sestier de Dorsoduro, i més a la dreta ja dins d'aquest sestier la imponent façana de Santa Maria de la Salute (veure l'apartat de Dorsoduro); com que no podem seguir caminant damunt de l'aigua tindrem l'opció de tirar a la nostra dreta (l'oest) i descansar una estona als Giardinetti Reale, o torçar a l'esquerra (est) i seguir una bona quantitat de gent en un passeig pel moll, la Riva dei Schiavoni, que de seguida ens endinsa també al sestier di Castello, que comentaré en un altre apartat.

La ruta nord ens portarà des de la Piazza pels carrers més comercials (merzerie). Aquí la recomanació és caminar ràpid i passar de les tendes; hi ha poc a veure i menys a fer per aquests carrers, massa principals en una ciutat ja sovint massa concorreguda, i per descomptat si busques menjar o cafès més et valdrà caminar una mica i allunyar-te d'aquesta artèria de comunicació; d'altra banda, geogràficament pràctica i gens incòmoda als matins o nits d'hivern, quan fins i tot agraeixes creuar-te amb gent. Tot i així la zona té més interès que la pura arribada al Ponte Rialto: pots donar un cop d'ull a les façanes l'església de San Zulian, la de San Salvatore (més rellevant), i sobretot conèixer tres campos (places venecianes; totes es diuen campo o campiello excepte la Piazza) animats i agradables: just abans del Ponte Rialto aquest centre neuràlgic que porta per nom Campo San Bartolomeo; i abans, trencant a l'esquerra a l'alçada de San Salvatore i caminant un parell de minuts, els Campo San Luca i Campo Manin; en tots tres i pels seus voltants, malgrat seguir sent una zona molt cèntrica, es poden trobar diversos llocs per prendre alguna cosa, sense dubte més recomanables que els més pròxims a la Piazza.

Si seguim la ruta oest, també plena de comerços i concorreguda (enllaça les dues principals atraccions turístiques: la Piazza i l'Accademia) però una mica més lleugera i agradable, passem per l'ampli Campo Santo Stefano i l'església gòtica del mateix nom, a la qual podem entrar per admirar el seu bell sostre en forma de quilla de vaixell i pintures de Vivarini i Tintoretto (del darrer període). Abans haurem trobat les esglésies de San Moisè i Santa Maria del Giglio, molt menys interessants i de façanes particularment recarregades. Potser el millor de la ruta, però, és arribar al Ponte dell'Accademia, posar-s'hi al mig i contemplar el Canal Grande, que al sud de seguida s'obre a la llacuna, i els palaus a banda i banda, esplèndids a la llum tènue de la tarda.

Piazza San Marco, nit (I)

DORSODURO

Qui vingui del sestier de San Marco només ha d'acabar de creuar el Ponte dell'Accademia i ja serà a Dorsoduro. Un camí molt diferent per arribar al seu extrem oest és, venint de Piazzale Roma (l'estació d'autobusos), baixar cap a mà dreta seguint el Rio Nuovo; s'hi arriba en 5 minuts. El districte meridional de Venècia és animat i popular, degut a la comunitat universitària que s’hi concentra, especialment a la seva part occidental, als voltants de Campo Santa Margherita. De fet aquest tipus d'animació, en temporada alta, por resultar un xic agobiant, especialment per al viatger solitari; potser pots parlar a una noia fent una copa de vi en un bar tranquil (San Polo, Santa Croce, Cannaregio, Castello) però et sents una mica fora de lloc en un ambient tipus Passeig del Born. Dins del sestier hi ha reductes de tranquil·litat: A la part est, sota l'influx de l'Accademia, s'hi respira un aire bohemi, entre cafès i galeries d'art. A l'oest la calma porta per nom Campo dell'Anzolo Raffael, el lloc número 1 on soparé si algun dia estic acompanyat a Venècia. Però hi ha més: si vols investigar agafa un bon mapa (imprescindible), tira oest enllà cap a San Nicolò dei Mendicoli, gaudeix del seu campo i en lloc de tornar per on has vingut continua fins al vaporetto de Santa Marta. Passaràs pel barri completament residencial del mateix nom, quelcom que potser només fa un de cada deu mil visitants de Venècia.

1. Gallerie dell'Accademia. El museu més important de Venècia amb diferència. Conté obres mestres absolutes en una quantitat impossible d'assumir en una visita. Personalment em van frapar la Presentació de Jesús en el Temple de Carpaccio, la misteriosa Tempesta de Giorgione, l'Home jove al seu estudi de Lotto i la Traslació del cos de Sant Marc de Tintoretto. Segur que en la propera visita seran unes altres.

2. Peggy Guggenheim Collection. És una important col·lecció d'art europeu i americà de la primera meitat del segle XX. Inclou obres notables de Picasso (El poeta, A la platja), Braque, Duchamp (Jove trist en un tren), Léger, Brancusi, Severini, Balla, Delaunay, Kupka, Picabia, Mondrian, Kandinsky (Paisatge amb Taques Vermelles, No. 2), Arp, Miró (Dona asseguda II), Giacometti (Dona caminant), Klee (Jardí màgic), Ernst, Magritte (L'imperi de les llums), Dalí, Pollock, Rothko, Calder, Moore i Marini, entre d'altres.

3. Els Záttere. Passejos enllaçats al límit sud del districte, a la riba de la Llacuna, que són un dels trajectes preferits pels venecians en les seves passejades. (A l'altre extrem de l'ample canal de La Giudecca es veu l'illa sud més propera a Venècia, la Giudecca, fàcilment accessible amb la majoria de vaporettos que paren a la riba dels Záttere.) L'església dels Gesuati, amb pintures de Tiepolo, és en aquesta riba. Poc després et trobes amb el Rio di San Trovaso, i si tombes un moment a mà dreta veuràs, a part de l'església d'aquest nom, el Squero di San Trovaso; un squero és una drassana de gòndoles. Tornant als Záttere, en apropar-te al límit oest d'aquest passeig et trobes amb la Stazione Maritima i en lloc d'entrar-hi et desvies de forma natural cap a l'interior (per Fondamenta di San Basilio; fondamenta, no cal dir-ho, és una vorera a la riba d'un canal), per on pots arribar a l'església de San Sebastiano.

4. Església de San Sebastiano. Un dels tresors artístics de Venècia és a l'interior de les parets d'aquest edifici. Es tracta d'una àmplia sèrie de pintures de Paolo Veronese: a les parets, l'altar, fins i tot les portes de l'orgue, i a l'adjacent sagristia (que cal no passar per alt; entrada a mà esquerra).

5. Campo Santa Margherita, campo San Barnaba i carrers al voltant. Aquesta zona, que s'estén immediatament al nord-est de l'esmentada San Sebastiano, és una de les més animades de Venècia degut als estudiants de la Universitat que hi ha al barri. Campo Santa Margherita, en concret, és la cita ineludible de les nits venecianes; almenys les de la meitat sud de l'illa. Recordem que a Venècia gairebé sempre "nits venecianes" volen dir xerrar animadament mentre es pren una copa, dins els senzills locals, a les terrasses o dempeus si el temps acompanya. Guarda't la zona per si véns a l'hivern i et costa trobar llocs oberts; a l'estiu no hi ha aquest problema i aquí, pel meu gust, hi ha una mica massa gent.

6. Santa Maria della Salute. Aquesta església ens serveix com a referència per tal de no obviar l'altre límit del districte, el nord, que és el que dóna a l'impressionant Canal Grande. L'enorme església de la Salute s'encomana a la Verge Maria com a agraïment perquè la ciutat no va ser exterminada en la plaga del 1630-31, que va matar un terç de la població de tota la llacuna. És una església especial, per tant, donada la significació i l'estima que té entre els devots locals.

Altres. La Punta della Dogana és el limit est del sestier. Hi arriben tant els Záttere com la fondamenta que trobem pel costat del Canal Grande, just passada la façana de Santa Maria della Salute. No hi vaig poder arribar perquè estava tancada per unes obres a la Dogana di Mare (duana marítima), gran edifici que dóna nom a aquesta punta. Diuen que la vista des d'ella és espectacular.

Canal de la Giudecca, vespre

SAN POLO I SANTA CROCE

Des de l’estació de tren, si es tira pel dret i es creua el canal pel Ponte degli Scalzi, s’accedeix a aquests dos sestiere, de fronteres poc rellevants per al visitant. Una zona transitada, tot i que no tan comercialitzada com San Marco, i on es poden trobar molts racons plens d’encant.

1. De San Giacomo dell'Orio a Ponte Rialto. Aquesta passejada ens farà perdre’ns una bona estona per una de les àrees més belles del centre de Venècia. Comença al popular Campo San Giacomo dell’Orio, freqüentat per residents de totes les edats (l’església que li dóna nom també té interès artístic, amb obres de Lotto i Veronese; el campo no és enmig de cap itinerari principal, així que hauràs de mirar bé el mapa per arribar-hi). Tot seguit ens apropem a la riba del Canal Grande, que podem observar des de diversos carrerons. Sense cap rumb fix, passarem per un conjunt de carrers estrets i cases relativament animat, que augmenta en bullici a mesura que ens apropem a l'imprescindible mercat de Rialto i el pont del mateix nom, un punt neuràlgic de l’illa. D'entre tot el garbuix fixa't en el diminut Campo San Boldo, prop del de San Giacomo però moltíssim menys transitat i amb un antic campanar adossat a un edifici d'habitatges; l'atractiu Campo San Giovanni Decollato (o San Zandegolà); i els excel·lents esgrafiats a la paret de Casa Agnusdio, tot just enfront de Ca'Pesaro, a l'altra banda d'un petit canal que els divideix i que connecta amb el Canal Grande.

2. Scuola Grande di San Rocco. Conté una gran col·lecció de les millors obres mestres de Tintoretto, de les quals destaca la impressionant Crucifixió, que diuen que conté, a més d’òbviament la figura central de Jesucrist, una representació de tot el que és la vida. Altres escenes del Vell i Nou Testament destaquen pel seu caràcter innovador, com és el cas de la Nativitat.

3. Església de Santa Maria Gloriosa dei Frari. Descrita sovint com el temple de visita imprescindible a Venècia després de la Basílica, el cert és que aquesta enorme església conté grans elements d’interès. El seu campanile és el segon més alt de la ciutat, després del de San Marco. Entre les obres que decoren les parets del temple cal destacar dues obres mestres de Ticià: l’Assumpció i la Madonna di Ca’Pésaro.

CANNAREGIO

Malgrat ser molt fàcilment accessible (des de l'estació de tren només cal agafar Lista di Spagna fins al Ponte delle Guglie), el districte del nord de Venècia és el que ofereix una millor combinació de tranquil·litat i bellesa. Els seus carrers més meridionals acullen un intens trànsit de vianants que van i vénen de San Marco; però els carrers i canals del nord estan entre les zones menys visitades i amb més encant amagat de la ciutat. A més, és el més diferent de la resta, degut a la seva planificació moderna i ordenada (a banda de la singularitat del Ghetto). Sense arribar a l'animació de Dorsoduro, aquí s'hi poden trobar alguns locals per prendre una copa quan ja ha caigut la nit (amb una concentració màxima a la Fondamenta della Misericordia). No ho diguis a ningú, i destrueix aquest missatge després de memoritzar-lo: els dos plaers més grans a Venècia són perdre el nord i trobar Cannaregio.

1. El Ghetto. El Campo di Ghetto Nuovo i el Ghetto Vecchio, amb un reduït nombre de carrers adjacents, formen la petita àrea que va ser en el seu moment el primer gueto del món. Fins i tot el nom, ghetto, ve del dialecte venecià: volia dir foneria, que és el que hi havia a la zona originalment. Un lloc ple de simbolisme, per tant, i impregnat amb els senyals profunds de la història. El visitant observador s'adonarà de seguida que aquí s'hi troben els edificis més alts de Venècia, degut a que la densitat de població va arribar a ser molt elevada. De fet, com que l'alçada absoluta dels edificis estava limitada, es van construir plantes de menys alçada individual cadascuna d'elles perquè així hi cabessin més habitatges en total.

2. L'extrem nord. No puc concebre una exploració a peu de Venècia que no inclogui els illots (units per ponts) que s'estenen al nord del ghetto. Al voltant de les interessants esglésies de Madonna dell'Orto (amb remarcables pintures de Tintoretto) i Sant' Alvise (obres de Tiepolo) s'hi poden trobar alguns dels racons més tranquils i solitaris de l'illa. Explorar, per exemple, els patis a l'oest i al nord de Sant' Alvise i, a l'extrem més occidental d'aquest illot, el centre cívic de Cannaregio, amb un petit jardí on pots reposar una estona i oblidar que estàs a una de les ciutats més visitades del món. De nit l'efecte encara és més insòlit: els carrers queden desèrtics, només trenca la solitud algun resident que torna a casa, que passeja el gos pel Campo dei Mori, o un grup d'estudiants que xerren a la planta baixa d'una residència situada al nord de la Madonna.

3. El nou oest. No tan atmosfèrica, però urbanísticament interessant, resulta una incursió per la Fondamenta di Canareggio, a l'oest del Ghetto Nuovo (si es ve des de l'estació, creuar el ponte delle Guglie i just després tombar a l'esquerra) fins a l'extrem oest d'aquest altre illot, i arribant fins a la Fondamenta Sacca. Es podrà veure una petita urbanització moderna que assoleix un bon equilibri entre el manteniment de la tradició veneciana i la funcionalitat i el confort. Un indret diferent.

4. L'església dels Gesuiti (no confondre amb Gesuati) és a l'extrem nord-est del districte (molt a prop de la parada de vaporetto Fondamente Nove), és a dir, prop del límit amb el sestier de Castello. És un temple barroc amb un interior sorprenent, totalment recobert de marbre blanc i verd.

Venècia en repòs

CASTELLO

El districte més gran de Venècia, el més oriental i el menys visitat pels turistes en la seva part est; la meitat oest és més pròxima a San Marco, per tant no tan desèrtica però en general molt agradable, i conté una alta concentració d'edificis religiosos, pràcticament tots ells amb algun interès.

1. Santa Maria dei Miracoli. Potser l'església més bonica de Venècia, un petit temple renaixentista amb forma de cofre, amb la façana i les parets laterals molt cuidades. L'interior acull uns magnífics relleus i escultures.

2. San Zanipolo. Contracció veneciana sui generis dels Santi Giovanni e Paolo, aquest gegant gòtic és el mausoleu dels doges i un dels temples religiosos més importants de Venècia. Conté obres interessants de Cima da Conegliano i Giovanni Martini (la Coronació de la Verge) i Lotto (St Antonine) entre d'altres. El Campo Santi Giovanni e Paolo conté un altre edifici de gran interès: l'actual hospital, amb una molt cuidada façana renaixentista. El seu nom històric és la Scuola Grande di San Marco. En aquest mateix campo també s'hi troba una notable estàtua eqüestre, dedicada a Bartolomeo Colleoni i duta a terme per Andrea Verrochio i finalment Alessandro Leopardi, acabada el 1496.

3. Scuola di San Giorgio dei Schiavoni. Allotja una gran sèrie de pintures de Vittore Carpaccio (artista representat amb nombroses grans obres també a l'Accademia), un mestre a l'hora de complementar el tema principal dels quadres amb elements anecdòtics aparentment secundaris.

4. De Via Garibaldi a San Pietro di Castello. Passem ja a l'àrea més oriental de Venècia. Passejant per la Riva degli Schiavoni, que surt del moll adjacent a Piazza San Marco, s'arriba a una bifurcació que ens presenta dues alternatives: tombar a l'esquerre i prendre la Via Garibaldi (el carrer més ample de Venècia, que s'endinsa al barri, ple d'agradables terrasses); o bé continuar pel moll, est enllà. La primera opció ens porta a un conjunt de carrers plens d'encant quotidià, amb molts residents fent la seva compra o xerrant animadament al carrer, roba estesa en fils que volen de banda a banda dels carrerons, etc. Després de perdre una mica el rumb i ja ben impregnats d'aromes locals, convé retrobar-lo fins arribar a l'església de San Pietro di Castelo, situada a una illeta on s'arriba després de creuar un pont que és en la direcció de la prolongació de Via Garibaldi. És l'antiga catedral de Venècia; antigament aquí es situava el centre de poder religiós i a San Marco l'administratiu i polític. L'església té una molt agradable zona ajardinada a davant i un campanile bell i castigat pel pas del temps.

5. L'extrem est. La segona alternativa des de la bifurcació de la Via Garibaldi és de fet la més òbvia des del punt de vista geogràfic: continuar al llarg del moll pel qual veníem des de Piazza San Marco, allunyant-nos del centre progressivament cap a l'est. Fent-ho es passa per l'únic parc amb cara i ulls de Venècia, en realitat uns jardins molt senzills que enllacen amb la seu de la Biennale artística, amb els seus pavellons permanents. Les vistes de la llacuna i la ciutat des d'aquí són molt bones. El caminant incansable no trigarà a creuar un pont més i plantar-se al barri de Santa Elena, ara sí, el final de l'illa per llevant. Els seus carrers no tenen gaire atractiu, però fa gràcia acabar l'exploració arribant a l'estadi de futbol (totalment decrèpit), l'Escola Naval, i per un carreró que passa enmig d'aquests, l'església de Santa Elena.

Altres. El temple renaixentista de San Francesco della Vigna; explorar el petit tros de l'illot de San Pietro per on no he caminat, que queda darrera de l'antiga catedral; perdre's una mica...

Últim número

Sèrie de Venècia:



09 de febrer 2006

"Lolita" (Vladimir Nabokov, 1955)

Lolita, de Vladimir Nabokov, i El Troiacord, de Miquel de Palol, tenen una cosa en comú a la meva memòria: Les dues les he llegides animat per sengles articles de Sam Abrams al diari Avui. En el cas que ens ocupa l'article porta per títol Dolly, Lo, Lola, Lolita.

Es poden trobar molts comentaris de la novel·la a internet i per una vegada jo no intentaré fer-ne un de complet. Només diré que la prosa de Nabokov em sembla irresistible, i que la manera com dóna forma al seu protagonista absolut, Humbert Humbert, és potser el millor.

En certa manera no arribem mai a conèixer del tot Lolita. Lolita és un personatge a qui veiem a través dels ulls de Humbert Humbert, que ens explica la història en primera persona. Això fa que el més sorprenent sigui comprovar la lògica impecable i al mateix temps la irremeiable drecera a la perdició que construeix el nostre home.

Per últim el paisatge americà rural queda per sempre lligat, en la meva ment, als escenaris descrits en aquesta novel·la.

Podria dir molt més, però ho hauria de pensar i estructurar bé i no tinc temps. Llegiré més llibres de Nabokov. Descobriré més històries fosques i personatges insalvables. Però sé que costarà molt igualar l'impacte de Lolita.

Actualització (27/9/2007): La versió original d'aquesta entrada enllaçava a l'article de Sam Abrams, que és del 5 d'octubre del 2005. Però una posterior renovació de la web del Diari Avui ha convertit en inaccessible aquest document.

D'altra banda, són de gran interès les entrades sobre Lolita a la Wikipedia, en anglès i en català.