Ves al contingut principal

Entrades

S'estan mostrant les entrades d'aquesta data: 2006

"Persona" (Ingmar Bergman, 1966)

Fragments d'un comentari sobre "Persona" (Ingmar Bergman, 1966) escrit originalment el 24 de juny de 2002. He eliminat parts essencials de la meva explicació, que d'altra banda seran prou evidents per a qui vegi la pel·lícula.

És difícil parlar de Persona. Perquè tinc molta admiració per ella, perquè és misteriosa... Com la majoria d’obres mestres, té moltes cares i ofereix moltes coses i segons amb què et fixis, pots treure unes conclusions o unes altres.

És freqüent dir que Elisabet, l’actriu que ha deixat de parlar perquè no vol dir més mentides, és l’alter ego del propi Bergman, i també que la pel·lícula reflecteix una evolució en el seu procés creatiu, en la seva carrera. Bergman en un moment donat s’ha adonat que certs temes estan esgotats, que moltes coses de què ha parlat es basen en falsedats (la religió, la família, la societat) i busca desesperadament una fugida, un nou camí “veritable”. En la pel·lícula, Alma representa aquesta esperança. Elisabet, cansad…

Anna Dodas i Noguer

No sé quants hiverns tindré la sort de viure. Sí que sé que quan arribi cadascun d'ells me'n recordaré de la malauradament desapareguda Anna Dodas. Les imatges literàries del seu poemari de debut, Paisatge amb hivern (1986), m'han quedat gravades.

No sóc el més indicat per teoritzar sobre literatura, però em sembla que amb la mort prematura de l'Anna es va perdre la que hauria estat una figura clau de la nostra poesia. De fet, tant el poemari esmentat com El volcà (1986), el seu segon i últim recull de poemes, són plens de moments extraordinaris, dels que et claven les urpes i no et deixen anar.

"res no roman / res més / que una gran / desolada tristesa"

"Sóc el defecte" (Manuel de Pedrolo, versió de Jordi Coca)

Sóc el defecte, de Manuel de Pedrolo. Versió: Jordi Coca. Direcció: Joan Maria Gual. Interpretació: Sílvia Bel, Frank Capdet, Àlex Casanovas, Emma Gómez i Pep Planas. Espai Escènic Joan Brossa, 29/11/2005.

Sovint el teatre ens entreté, ens intriga o ens emociona a partir d'uns personatges que viuen una història. Sembla estrany qüestionar-se si això ha de ser sempre així. I quan es fa es pot caure en l'atractiu abisme de l'absurd i pensar que tant se val el que es faci, que tant se val si s'entén o no i si té sentit o no. Trencar la convencionalitat i no quedar fora de tota òrbita d'interès i rellevància no és fàcil. Manuel de Pedrolo ho aconsegueix. És un dels autors clau de la literatura catalana, d’aquells que seríem més pobres i menys savis si no existissin. Ens fa avançar culturalment i a nosaltres només ens resta reconèixer-ho, bevent del seu immens llegat.

Sóc el defecte prescindeix del personatge en el sentit clàssic de la paraula. Aquí no hi ha personatges,…

"Obres púbiques" (Manuel de Pedrolo, 1991)

A part de materials d'altres gèneres, dues són les novel·les de Manuel de Pedrolo que es van publicar pòstumament: Obres púbiques i Tants interlocutors a Bassera.

Escrita originalment el 1971, Obres púbiques no va poder ser publicada en el seu temps, perquè es tracta d'una novel·la pornogràfica. No estem davant d'una història mediocre amanida amb escenes de sexe per animar el lector, sinó d'una estructura narrativa sorprenent, dissenyada en un primer nivell per estar completament al servei dels actes sexuals que en són els amos absoluts; però tenyida amb pinzellades de crítica sociològica, de tristor per un món que no pot romandre, i de la mala bava contra l'ordre establert que és marca de la casa Pedrolo.

He escrit a vegades que hi ha obres que m'han ajudat a dibuixar el paisatge de la llunyana Amèrica: la Lolita de la fugida, les pel·lícules de Hal Hartley o recentment la New Orleans d'A Love Song For Bobby Long. La comunitat nord-americana que retrata Manu…

Sitges 2006 - Festival Internacional de Cinema de Catalunya

1. Dissabte 7 18:45 Auditori: A Scanner Darkly S.O.Première
2. Dissabte 7 22:30 El Retiro: El laberinto del fauno S.O.Première
3. Diumenge 8 21:30 El Retiro: Imprint Orient Express
4. Diumenge 8 22:45 El Retiro: The Host S.O.Fantàstic
5. Dilluns 9 17:15 Auditori: Coisa Ruim S.O.Fantàstic
6. Dilluns 9 19:15 Auditori: La hora fría S.O.Fantàstic
7. Dimarts 10 14:30 Auditori: Venus Drowning S.O.Méliès
8. Dimarts 10 18:15 Auditori: Brick S.O.Fantàstic
9. Dimarts 10 22:45 Casino Prado: The Girl Who Leapt Through Time Anima't
10. Dijous 12 20:45 Auditori: Los Abandonados S.O.Fantàstic
11. Dissabte 14 23:00 Auditori: The Illusionist S.O.Première

A Scanner Darkly és més espessa que interessant. Tot i així, és ambdues coses.

El laberinto del fauno és totalment mediocre, no arriba a quallar en cap moment i acaba sucumbint a l'efectisme més desagradable.

The Host és bon cinema comercial de monstres.

Coisa Ruim és la demostració que el cinema portuguès també pot oferir cinema avorrit d'esp…

Sitges 2005 - Festival Internacional de Cinema de Catalunya

DILLUNS, 10 D'OCTUBRE

20:45h Ashura, de Yojiro Takita, Japó, 2005. Secció Orient Express-Casa Àsia. Teatre Retiro.

Què ens porta aquí cada any? Què busquem? Què esperem? És més, què busquem al cinema en general? No sé explicar-ho. Miro al meu voltant i veig molt jove, moltes rialletes, molts aplaudiments quan raja la sang, però no acabo de veure una actitud adequada per a l'accés a un pla artístic més elevat. Per sort o per desgràcia, la immensa majoria de l'oferta del Festival no requereix cap actitud d'aquest tipus. Algunes perles sol haver-hi, això sí, mig amagades entre la resta. En trobaré alguna aquest any?

No serà, per descomptat, Ashura, una història suggeridora arruïnada per les típiques actuacions insípides i direcció inexistent del cinema que vol imitar, malament, les aventuretes comercials de Hollywood. I és una llàstima, perquè la història de la jove destinada a ser reina dels dimonis, en mans d'algú amb una mica més de talent, podria haver estat una b…

Sitges 2004 - Festival Internacional de Cinema de Catalunya

Un any més, enmig del fred del desembre, la pell de Sitges s'ha tornat a posar de gallina, gràcies al festival més emblemàtic de cinema del nostre país. Aquesta edició ha passat com una exhalació i fins ara no n'he escrit res, però no per això deixaré de complir i deixar-ne constància.

Vaig programar vuit pel·lícules, dues menys que l'any passat (un examen de japonès el diumenge al matí, i el fet que amb el País Basc ja vaig consumir tots els dies de vacances que em quedaven, van impedir que la xifra fos més gran); i els problemes de salut em van fer perdre-me'n una (Tokyo Noir), amb la qual cosa seran set les comentades.

DIJOUS, 2
21.00h El castell mòbil de Hauru, de Hayao Miyazaki, Japó, 2004. Secció Oficial Fantàstic, Auditori.
En la nit inaugural, el nou Miyazaki: un plaer assegurat. A favor: és tan encantador com sempre o fins i tot més, especialment en els seus minuts inicials, de gran bellesa. És impossible no estimar la protagonista, en qualsevol de les formes …

Sitges 2003 - Festival Internacional de Cinema de Catalunya

DIUMENGE, 30
17.15h Ce jour-là, de Raoul Ruiz, França-Suïssa (Fantàstic) Auditori
21h Lilya 4-ever, de Lukas Moodysson, Suècia (Resistències) Casino Prado
23h Sexual Dependency, de Rodrigo Bellot, Bolívia (Seven Chances) Casino Prado Crítica 1Crítica 2

Aparco al costat del cementiri, i em prenc un tallat a la terrassa de davant tot llegint la inscripció de la portalada: "Mortui: Resurgent"; camí de l'Auditori, em creuo per primera vegada (i no seria la última) amb Àlex Gorina... No hi ha dubte: he entrat de ple en el Festival de Sitges. Només falta que les pel·lícules estiguin bé. Com a mínim tan bé com el llibre de poemes Curset de natació, d'Antoni Puigverd, que m'acompanya mentre espero que s'apaguin els llums.

Ce jour-là: La comèdia negra, negríssima, intel·lectual, un bombó per als cinèfils. Un creuament entre Lynch i Oliveira. Qui m’havia de dir que els moments més insinuants de la nit no me’ls donarien ni Lilya ni els adolescents de D.S., sinó la Livia …

Dolçament irresistible

publicat originalment el 26 d'abril del 2005

No et pertany, i tu no pertanys a ella: d'això en diuen llibertat. És cert que la llibertat pren tons de gris quan cau el vespre i el vent t'empeny a buscar refugi. També hi ha la llibertat de tenir-se l'un a l'altre; però aquesta està en una altra línia, cal fer transbordament i no coneixes bé el trajecte. Vés a saber, potser hi vas a petar alguna nit sense lluna, quan els colors es confonen.

La seva mirada i el seu cos no són teus, i t'agrada saber que no et són imprescindibles. Saps apreciar-los de seguida. Amb la satisfacció del qui coneix, diposites la pedra preciosa damunt la taula, amb extrema delicadesa (no fos cas) però amb la seguretat que la deixes intacta, que a les teves mans ha estat segura tota l'estona. Però demà, o de seguida, ella estarà amb els seus. Trobarà la calidesa i el repòs del guerrer. Aprenem de la guerra el pacte, la protecció i el valor de tenir-nos. No dubtis ni un moment que la sev…

A un somni de distància

publicat originalment el 30 d'octubre del 2004

No serà mai la teva parella.

Com diu la cançó (la que està a mig escriure), no sabem què vindrà demà. Tot i així, i en la mesura en què es pot parlar del futur probable, penses que és així com serà.

I tanmateix penses que seria inexacte dir que no hi haurà res entre vosaltres, perquè ja hi ha alguna cosa ara. "O no hi ha res, i tot és en va", com diu la frase del Troiacord.

Perquè tens la sensació que la diferència no la marca que sigueu o no parella. La diferència la marca exclusivament ella. Posa als dies la marca de seva presència. Et mira i t'eleva per sobre d'aquesta ciutat i del seu cel, de tot això que saps que s'acabarà algun dia. Només dura un instant, però és inesborrable. I així és com ella ho canvia tot.

Segurament ni tan sols aniria bé una relació entre vosaltres. Tant se val; ni ho saps, ni vols imaginar-ho. No demanes això, ara. Ja et sents bé en la quotidianitat de Barcelona, de les converses amb …

"This I played tomorrow". Nous camins amb Christian Jankowski

Publicat originalment el 13 de gener de 2004 a la meva antiga web.

Em vas preguntar si m'agradaria escriure una pel·lícula. Que a tu t'agradaria actuar-hi, si la féssim. M'encantaria, és clar. Hi he somiat moltes vegades. I també amb tu de protagonista. El que no sé ben bé és què explicar; no ho he sabut mai. Els meus somnis no ho diuen, això. Quan ho sàpiga, un dia ho escric i la fem. Si no, no passa res, haurà estat bonic de totes maneres.

Això dèiem tot fent una cervesa. Després, mentre conduïa cap a casa, em va venir al cap una idea. La conversa que acabàvem de tenir podria ser, directament, el guió de la pel·lícula. Com que la idea em semblava molt simple, vaig començar fer elucubracions: i si canvio l'ordre temporal de tot, com Egoyan? (Si has de copiar, copia dels grans, com deia Woody Allen a Anything Else.)

Uns dies més tard vaig recordar aquesta idea, i vaig pensar en la distància que hi ha entre l'anècdota i l'obra d'art. Vaig anar al Centre d…

Només instants del temps

Situem-nos. Jo tenia un lloc web que estava més sovint avall que amunt. He decidit acomiadar-me definitivament d'aquella ubicació i de moment quedar-me aquí, ja que blogspot és gratuït, han fet un esforç per millorar l'organització de continguts (fins ara penosa) i això no cau mai.

Els propers posts, com que la veritat és que no estic massa inspirat, seran importacions de l'antiga pàgina. Després d'això la deixarem que dormi el son dels justos. Espero que us agradin. Recordeu, oh audiència, que la part més literària del que estava en aquell lloc web ha quedat traslladat a Relats en català, però sobre aquest punt encara no tinc una decisió definitiva perquè el format d'aquell lloc no m'entusiasma.

La diferència de dates no importa. Encara que els escrits siguin de fa dos o tres anys, segueixo pensant el mateix. Podria corregir-los (no ho faré), però també hauria pogut la setmana següent de publicar-los. No som diferents, només instants del temps.

Actualització (2…

Kitsch publica el seu "Electrokàustic"

No ho anuncien cartells publicitaris ni programes especials de televisió. Kitsch han publicat un nou disc, el cd+dvd en directe “Electrokàustic”, que recull les cançons interpretades en la seva recent sèrie de concerts del mateix nom. El pots trobar a botiga del seu lloc web.
Els autors de Presó mental han recollit 15 cançons de les dues sessions consecutives que van fer el novembre del 2005 al Teatre Municipal de Banyoles (més tard van passar per l’Auditori de La Pedrera, a Barcelona). Al cd hi trobarem alguns clàssics del grup: destaquen les impressionants El far, Antimonium i Hora fosca, i cal celebrar la recuperació de Maleït divendres, amb una gran lletra de Joan Pairó. Els amants d’El far i Hora fosca, especialment, agrairan aquestes versions en directe, molt cuidades i que complementen molt bé les originals.
A més d’un parell de versions, el disc inclou també set temes inèdits que satisfaran les ànsies dels seguidors més fidels, tot i que no haurien de deixar d’editar-se en estud…

"Fucking Åmål": We are underground

És la 1:48 de la matinada i acabo de tornar a veure Fucking Åmål, la pel·lícula de debut de Lukas Moodysson. Quanta vida hi ha en aquesta pel·lícula. No em canso de veure-la, i les seves tres o quatre escenes clau se m'han quedat clavades a la retina per sempre: a l'habitació, a la carretera, al lavabo. L'adagio. El We are underground final. He vist molts grans finals de pel·lícula però segurament si n'he d'escollir un em quedaria amb el de Fucking Åmål, aquest parell d'escenes que tantes coses explica i em fa sentir. La vida és una aventura on personatges com les protagonistes de Fucking Åmål mereixen tot el millor, tota la felicitat i l'amor més apassionat i perdurador. Brindo per elles, i espero trobar-me moltes persones com elles en el camí. I acostar-les en cotxe on vulguin.

"Estem completament boges."

"Sí, però estem de puta mare."

Va per vosaltres, Agnes i Elin!

"Pedro Páramo" (Juan Rulfo, 1953)

Allí, donde el aire cambia de color las cosas; donde se ventila la vida como si fuera un murmullo; como si fuera un puro murmullo de la vida... Cada vegada que torno a Pedro Páramo (Juan Rulfo, 1953), i en van ja unes quantes, augmenta la meva sensació d'estar accedint a un lloc secret, a un santuari de la creació literària, on cal guardar un silenci abnegat i procurar no tocar res, no fos cas que es trenqués un encanteri.

Cada nova lectura és plena de descobriments, noves pauses i relectures amb els ulls humits, la pell de gallina i l'emoció rendida.

Què puc explicar? Què dir del poble de Comala i la seva gent, d'aquests diàlegs entre la vetlla i el somni, d'aquest murmuri de veus entrellaçades? És millor no dir res més i deixar que el lector s'hi endinsi, desprevingut i amb l'ànima atenta.

Pedro Páramo és una narració eterna a la qual sempre tornes. És la llum tènue de les nits sense lluna, l'espelma fumejant de la desesperança i la pèrdua. Potser l'o…

Venècia

Aquest escrit resumeix alguns dels indrets que em semblen més interessants per explorar i conèixer Venècia, la ciutat de la llacuna.

SAN MARCO

El barri més cèntric, turístic, car i concorregut de Venècia. No és l'ideal per passar-hi una estona relaxada, però és una part absolutament fonamental de la ciutat i, no cal dir-ho, és impensable visitar-la sense passar-hi. Tingues en compte que té bastant més que les artèries de comunicació (Rialto-Piazza i Piazza-Accademia), explora'l, i hi trobaràs coses interessants.

1. Piazza San Marco. L'espai públic més elegant de Venècia i el cor de la seva vida social. La seva geometria, la llum del matí i la serenitat i la calma que hi regnen quan cau la nit formen imatges inoblidables, que et queden adherides a la retina, i que sempre tens ganes de tornar a assaborir. Cal veure-la a diferents hores del dia i encara millor, en temporada baixa. Amb "sort" als mesos d'hivern es podrà veure inundada, com moltes altres zones baixes…

"Lolita" (Vladimir Nabokov, 1955)

Lolita, de VladimirNabokov, i El Troiacord, de Miquel de Palol, tenen una cosa en comú a la meva memòria: Les dues les he llegides animat per sengles articles de SamAbrams al diari Avui. En el cas que ens ocupa l'article porta per títol Dolly, Lo, Lola, Lolita.

Es poden trobar molts comentaris de la novel·la a internet i per una vegada jo no intentaré fer-ne un de complet. Només diré que la prosa de Nabokov em sembla irresistible, i que la manera com dóna forma al seu protagonista absolut, Humbert Humbert, és potser el millor.

En certa manera no arribem mai a conèixer del tot Lolita. Lolita és un personatge a qui veiem a través dels ulls de Humbert Humbert, que ens explica la història en primera persona. Això fa que el més sorprenent sigui comprovar la lògica impecable i al mateix temps la irremeiable drecera a la perdició que construeix el nostre home.

Per últim el paisatge americà rural queda per sempre lligat, en la meva ment, als escenaris descrits en aquesta novel·la.

Podria dir …